Benguerel, Xavier. Els vençuts
Barcelona: Edicions de 1984, 2005
Barcelona: Edicions de 1984, 2014

Si algú diu camps de concentració, de seguida ens venen al cap noms com Mauthausen, Auschwitz-Birkenau, Dachau, Buchenwald… i els nazis i el seu Tercer Reich. I sí, van crear el paradigma de camp de concentració (tot i que després els gulags soviètics rivalitzarien per aquest “honor”), però no van ser ni els primers ni els únics. El 1939 un lloc que es va omplir de camps de concentració va ser el sud de França, resseguint la línia de la frontera. Amb la derrota de la república a la fi de la guerra civil es calcula que prop de mig milió de persones van fugir per por a ser represaliats (o directament executats) pels guanyadors. De l’article de la Viquipèdia enllaçat més amunt voldria ressaltar una frase: “Els camps de concentració francesos no entren al pla d’estudis dels escolars a França”.

Tenen motius per voler-ho oblidar, els nazis també haurien oblidat els seus camps si haguessin guanyat, però van existir i hi van passar mig milió de persones. Mig milió de persones que l’únic crim que havien comès era perdre una guerra, considerats indesitjables i tractats com a presoners. En descampats, sense aigua, de vegades sense menjar, sense metges… sabeu què passa si es deixa persones grans afamades i malaltes dormint al ras al mes de febrer?

El llibre es divideix en dues parts: Els fugitius i La fam i les fúries.

La primera part explica l’escapada, o retirada o com se li vulgui dir. Allò ja eren faves comptades i alguns funcionaris i intel·lectuals van fer servir el bibliobús per arribar-se a la frontera. De nit, en una ciutat a les fosques sols il·luminada per les fogueres on la gent crema tot tipus de papers comprometedors, el protagonista va cap al lloc on els recolliran. Desestima l’opció d’anar a l’ambaixada anglesa. Es troba amb els altres intel·lectuals que esperen mentre arriben notícies confuses de l’avenç de les tropes franquistes. Finalment el bibliobús arriba, i després que el conductor descansi unes poques hores es posen en marxa. Les carreteres cap al nord són una processó de derrotats que fugen amb les seves vides relligades en farcells a l’esquena. De tant en tant els bombardeja l’aviació, ni rendir-se tranquils els deixen. Aquí però els exiliats tenen algun contacte, i aconsegueixen arribar-se fins a Perpinyà on l’oficina de la Generalitat els facilita els papers per poder circular per França, amb els nazis a punt de començar la seva pròpia festa, molts d’ells salparan cap a Amèrica.

La fam i les fúries explica els camps, i el que allò va ser. En molts casos confinaven allà a la gent amb l’esperança que el fred de febrer i l’aire glaçat del mar els acabessin de matar. Presoners, sense sostre, quasi sense menjar ni aigua, en unes condicions pitjors que les d’una presó, i a més a més tancats, custodiats per militars senegalesos o algerians… (molts havien arribat allà fugint dels “moros” de Franco perquè ara uns altres “moros” els maltractessin). Els tumults pel menjar eren constants, i la repressió i també la venjança contra els guardes. Escapar-se del camp no era particularment difícil, però circular per França sense papers ni diners era gairebé impossible, i els fugats eren caçats i conduits de nou al camp on els posaven a passar la nit en sots, lligats i despullats, no sempre sobrevivien. L’única possibilitat de sortir era que algú des de l’exterior respongués i oferís feina a un dels interns, també hi havia l’opció d’allistar-se a la legió o demanar de tornar a Espanya (i s’asseguraven que tornaves). La propaganda parlava de perdó, però creuar la frontera podia voler dir tornar a una presó, tot i això, amb el temps molts van acabar tornant. Alguns dels que sortien sempre intentaven anar treien els seus companys del camp, molts francesos van aconseguir mà d’obra molt barata amb aquest sistema, però al cap i a la fi treien a la gent del camp.

El retrat que fa l’autor dels francesos té dues cares. N’hi havia que sincerament volien ajudar els refugiats, però estaven desbordats, molts d’altres intentaven fer l’agost comprant a preus rebentats joies o rellotges a gent que necessitava diners ni que fos per esmorzar (evidentment les pessetes republicanes no valien res), i en general no els volien allà, no volien tenir a quasi mig milió de persones afamades voltant pel seu país. I van tenir la pensada dels camps, podeu trobar informació aquí, o podeu anar directament al Diari d’un fotògraf, d’Agustí Centelles sobre el camp de Bram.

El llibre és en part autobiogràfic, ja que en acabar la guerra Xavier Benguerel també va agafar el camí de l’exili, parlava del que coneixia. No és un llibre agradable, és un llibre trist i dur i real, és bo recordar-ho quan veiem gent enfilada a les tanques de Melilla o jugant-se la vida creuant l’estret en barques molt precàries. No fan tants anys, l’expressió “Àfrica comença als Pirineus” era tràgicament certa.