Vinterberg, Thomas. Submarino. Barcelona : Cameo, DL 2010

Hi ha vegades que ens oblidem que el cinema no està per complaure’ns sinó per sacsejar la nostra consciència, i a vegades ho aconsegueix. Això és el que persegueix Submarino, l’última pel·lícula fins ara, del director danès Thomas Vinterberg. Només calen 3 paraules per definir-la: simplicitat, profunditat i realisme 100%.

Efectivament, simplicitat, profunditat i realisme sense edulcorar, sense manipulacions i sense gaires artificis, és el que ens presenta en aquesta pel·lícula ThomasVinterberg, fundador juntament amb Lars von Triers, del moviment Dogma 95.

El director danès, autor també d’altres títols com Celebracion (1998) i Dear Wendy (2005) va rodar el 2010 aquesta dura història de dos germans, separats després d’un tràgic succés durant la seva infantesa. Cap dels dos ha pogut tirar endavant: Nick, el germà gran, tot just ha sortit de la presó, mentre que el seu germà, reparteix el temps entre cuidar del seu fill, Martin, i ofegar la solitud amb l’heroïna.

Si bé en aquesta ocasió el seu director es deslliga dels principis propugnats pel moviment cinematogràfic Dogma 95, també és cert que no renuncia a retratar una història amb una forta càrrega dramàtica: la d’aquests dos personatges inevitablement marcats per un trauma infantil del qual, malgrat el pas del temps i els seus esforços, no es poden deslligar. El dolor aquesta vegada no és una sensació, és un estat en què els protagonistes viuen permanentment, un sentiment ben arrelat que sorgeix de molt endins i al qual ens aboquen des de la senzillesa i la proximitat.

Una de les fites millor aconseguides d’aquesta pel·lícula és la naturalitat amb què l’espectador arriba, gairebé sense adonar-se’n, a ser partícip del buit que inunda l’existència dels protagonistes. La mirada de l’espectador no es fonamenta en la condescendència sinó que esdevé soci involuntari, un aliat forà amb el qual els personatges suporten l’asfixia de les seves respectives existències.

Especialment remarcable és també la feina dels seus protagonistes (Jakob Cedergen i Peter Plaugborg) que amb unes interpretacions magistrals, aconsegueixen allò tan difícil, que és mantenir un nivell de dramatisme correcte sense caure en la llàgrima fàcil. Especialment significativa és la interpretació de Jakob Cedergen, Nick a la pel·lícula. El seu personatge amaga, sota un físic imponent, la tristor d’un ésser maltractat a qui el dolor mental arriba a l’extrem d’anul·lar el dolor físic i el converteix en un ésser mutilat, en el sentit més estricte de la paraula.

Però després de tot això, no patiu! El director no es mostra inflexible amb els seus protagonistes (i per què no, tampoc amb l’espectador). En aquesta ocasió, sí que contempla una certa redempció, una segona oportunitat al final de la catarsis vital que experimenten els protagonistes al llarg de la pel·lícula.

Cap plànol, cap conversa… res no és gratuït. Ni tan sols el títol de la pel·lícula, que fa referència a un tipus de tortura que consisteix en introduir el cap del presoner sota l’aigua fins que comenci a ofegar-se. Res més significatiu.

No ens enganyem, aquesta no és una pel·lícula fàcil de veure ni tampoc de pair. Senzillament, és cinema que afecta, cinema sense concessions.