Takeuchi, Naoko. Sailor Moon. Barcelona: Norma, 2012-

 “Has abusat d’uns innocents i no t’ho puc perdonar. Jo, la Marinera Lluna, lluito per l’amor i la justícia. I en el nom de la Lluna…Et castigaré!!!!!!“

A molts de vosaltres aquestes paraules us sonaran. A aquell/es que no, esteu de sort, perquè esteu a punt de descobrir una de les sèries de manga i anime més encantadores de tots els temps. Em refereixo, és clar, a Sailor Moon, també coneguda al nostre país com “Marinera Lluna”.

La protagonista de la sèrie és la Usagi Tsukino, una noieta rossa d’ulls blaus que estudia a un institut de secundària qualsevol de Tòquio. La seva vida és la de la típica adolescent, més interessada a jugar a videojocs, atipar-se de gelats o escoltar música que a fer cas dels savis consells de la seva mare. La seva relació és d’amor-odi: la mare vol que la filla  posi seny, la filla intenta afirmar la seva independència fent el que li ve de gust. Els resultats acadèmics de la Usagi semblen augurar-li un futur mediocre, però a ella ja li està bé, ja que viu en el present, i aquest present és plàcid. Fins que un bon dia, veu com uns estan maltractant una gateta negra, i el seu bon cor l‘obliga a intervenir i salvar-la. Aquesta trobada accidental serà el principi d’una aventura extraordinària que revolucionarà la vida de la Usagi i la farà madurar de maneres que mai no hauria imaginat.

La gateta, que respon al nom de “Lluna”, li revela la veritat sobre la seva herència de guerrera. Sembla que la Usagi no és, malgrat tot, una noia com les altres, sinó una mena de superheroïna que té com a missió ajuntar un grup de lluitadores i trobar la princesa perduda del regne de la Lluna. La Usagi no s’ho vol creure, però la Lluna li adverteix que hi ha una reina malvada anomenada Beryl que també està intentant trobar a la Princesa. Si ho aconsegueix abans que ho facin elles, la farà servir per destruir la Terra. La Usagi respon al desafiament i pren el ceptre màgic que la transformarà en la protectora de la Terra. Només cal pronunciar les paraules màgiques: “regne de la Lluna dóna’m el poder!”.

A primer cop d’ull, Sailor Moon sembla una sèrie més de shojoo manga o manga per a noies, més concretament, del subgènere de les magical girls. Aquest  es caracteritza per tenir com a protagonistes noies adolescents amb poders màgics que viuen aventures diverses i  té el seu origen en la telesèrie americana Embruixada (increïble però cert!). Durant molts anys les sèries adscrites a aquest subgènere van seguir la mateixa fórmula sense desviar-se’n gaire, però Sailor Moon va introduir importants innovacions, fet que la va convertir en un fenomen de masses similar a Bola de Drac d’Akira Toriyama. La primera d’aquestes innovacions va consistir a incorporar elements d’un tipus de programa de televisió, els tokusatsu, programes tipus Power Rangers perquè ens entenguem, on un grup de superherois vestits amb uniformes de diversos colors lluiten contren monstres.

Això va resultar ser tot un encert, ja que, en potenciar les trames d’acció i lluita pròpies del tokusatsu, es va ampliar el públic objectiu de la sèrie, però sense deixar de mantenir el focus en un repartiment majoritàriament femení. Així doncs, als nois els atreien les espectaculars escenes de combat (o els suggerents uniformes de les marineres), i a les noies els elements romàntics, la varietat de personatges i la cura amb què estaven caracteritzats.

L’autora del manga, Naoko Takeuchi, es basà en estereotips per crear a les seves lluitadores (la noia maldestre però de bon cor, la noia forta i decidida, la noia intel·lectual i calmada…) però les va  fer evolucionar. Amb el temps van aparèixer personatges trencadors, com les Marineres Urà i Neptú, que mantenen una relació homosexual que va provocar un escàndol quan la sèrie es va estrena als Estats Units. L’homosexualitat femenina no és un tema nou al shojoo, només cal recordar una obra clàssica com La Rosa de Versalles (on es tractava un altre tema recurrent, el del travestisme), però la popularitat de Sailor Moon va fer saltar totes les alarmes. Heroïnes i homosexuals? On s’ha vist això?

Aquest èxit internacional es deu en bona part a la sèrie de televisió o anime, que adapta fidelment la història però s’allunya de l’estètica pròpia del manga, caracteritzada per la hiperestilització de la figura humana, la deixadesa en els fons de les vinyetes o l’abundància de primers plans de personatges. L’anime, d’altra banda, aposta per un estil més cartoon i humorístic, ressaltant els elements de comèdia que ja eren presents a l’original.

No obstant això, la importància de Sailor Moon dins del novè art depassa  la seva bona fortuna comercial, ja que va  donar conèixer el shojoo arreu del món, atraient un públic femení  massiu que havia estat abandonat per la indústria editorial i creant una generació de lectores noves. En algun lloc de la ciutat de Tòquio, la mare de la Usagi somriu satisfeta.