A les Biblioteques trobaràs:

Arteta, Ainhoa. Ainhoa Arteta y nuestra zarzuela. Madrid : Círculo Digital, 2003

Al GREC. Festival de Barcelona

Ainhoa Arteta i l’Orquestra de Cadaqués
el 12 de juliol. 22 h. Teatre Grec

Ainhoa Arteta, malgrat la seva joventut, és una de les cantants líriques espanyoles amb més experiència i més reconegudes en tots els teatres del món. Nascuda en 1964 i formada al Conservatori de Donosti,  va fer el seu debut operístic a Palm Beach en l’any 1990. Tot i que va guanyar diferents concursos internacionals, l’èxit li va arribar abans als teatres estrangers que als espanyols. Ja en els últims anys, aquesta situació ha canviat i la seva presència és habitual a Barcelona, Bilbao, Madrid o València.

A banda de nombroses gravacions d’òpera i sarsuela, de la mà del productor Javier Limón, s’ha internat en els terrenys del pop i el rock. Primer amb el disc “La vida”, amb versions de Clapton, Beatles o Presley (que va vendre més de 100.000 còpies) i després amb “Don’t Give Up” i cançons de Nirvana, Guns N’Roses i clàssics del pop espanyol com Sabina, Nacha Pop o Los Secretos. Un nou salt mortal de la soprano basca, que, com gairebé sempre, cau de peus. El seu últim treball discogràfic ha estat una tornada als clàssics amb el àlbum “Recital”, una exquisita selecció de cançons francesas i espanyoles.

L’acompanyament és  a càrrec de l’Orquestra de Cadaqués, dirigida per Jaime Martín. Aquesta orquestra va néixer l’any 1988 en el marc del Festival de Cadaqués i està constituïda per músics europeus que es reuneixen periòdicament per actuar en diferents cicles i festivals musicals. Ara ens ha tocat a Barcelona i podem aprofitar per escoltar l’orquestra sota la batuta del seu nou director que,  a principis del 2011,  ha fet el pas poc freqüent  de la flauta solista a la direcció.

Ainhoa Arteta oferirà cançons, àries d’òpera de Puccini i Rossini i fragments de sarsuela clàssica que va de Chapí a Chueca.

A Catalunya, la sarsuela va tenir el seu moment d’esplendor durant els aproximadament 100 anys que van des de l’estrena, el 1858, de “L’aplec del Remei” amb text i música de Josep Anselm Clavé fins a “El timbaler del Bruch”, el 1964, del mestre Agustí Cohí. Entremig, les temporades del Teatre Líric Català, amb programació estable al Teatre Tívoli. Músics com Felip Pedrell, Nicolau Manent, Enric Morera, Eduard Todrà o Amadeu Vives, que estrenaven al Liceu de la mà de intèrprets com Hipólito Lázaro, Emili Vendrell i Conxita Badia. Autors teatrals com Rusiñol, Guimerà, Apel·les Mestres posaven els seus textos al servei d’aquest gènere musical. Aixó sense parlar de les sarsueles escrites en castellà per autors catalans. Amb aquests noms, com és possible que es facin tant poques representacions a Barcelona?

La controvertida història de la sarsuela a Catalunya, és un cas més de la atribució de un determinat valor o símbol polític a expressions artístiques.  Si algun dia ho van tenir, ja han passat aquells temps i avui hauríem de poder gaudir sense prejudicis de la sarsuela de qualitat a Catalunya i a tot arreu.

Però la millor defensa de la sarsuela es anar a veure a l’Arteta al Grec o escoltar-la aquí interpretant Goizekoeguzki argiak (El cel em donarà la llum) romança de  “Mirentxu” del mestre Jesús Guridi. Pèls de punta.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Ezn3d739QqA&feature=related[/youtube]