Shellac. Excellent Italian greyhound
[USA] : Touch & Go, 2007

Shellac són Steve Albini  -guitarra i veu-, Todd “conillet de Duracell” Trainer -bateria- i Bob Weston -baix-.

Albini, gran entre els grans, ha estat el “no productor” -ell prefereix enginyer de so- de bandes com Pixies, P.J. Harvey, Nirvana, Breeders, Mogwai o Low entre moltes d’altres. El seu estudi de grabació, Electrical Audio,s’ha mantingut al moll de l’os de la música independent de les últimes dècades enarborant sempre la bandera de la gravació analògica en comptes de la digital.

Shellac han editat només 4 discs des de l’any 1994, EPs i rareses a part, sempre amb el segell Touch and Go: At Action Park, Terraform, 1000 Hurts, i el més recent; Excellent Italian Greyhound, editat l’any 2007. 4 cops de puny a l’estómac que et deixen sense respiració fins a l’últim minut.

Els entesos els etiqueten com a post-hardcore o rock matemàtic. Ells s’autodefineixen com a un trio de rock minimalista.

El so de la guitarra d’Albini és únic. Si es volen trobar comparacions s’han de buscar en el camp de la industria pesada, doncs sona més com una serra mecànica que com un instrument musical. Fa servir una guitarra Travis Bean TB500 –molt peculiar pel seu so molt metàl·lic aconseguit mitjançant un pont fet d’alumini- i l’inconfusible  pedal de distorsió Harmonic Percolator.

La bateria i el baix, sempre contundents, són també molt personals gracies a la utilització de ritmes pesats i repetitius combinats amb uns canvis de ritme sorprenents.

Les estructures de les cançons mai s’emmotllen a la típica alternança rock del tipus estrofa/tornada/estrofa, són més habituals les cançons experimentals i desestructurades, a vegades de 10 minuts o més de duració. I les melodies no són precisament la seva especialitat.

El resultat és una musica sense concessions. Rock cru i tens, directe, precís i molt afilat que combina moments de distorsió caòtica i sorollisme concret amb d’altres moments de silencis inesperats i deconstrucció rock.

Tot això, juntament amb les sarcàstiques i delirants lletres escrites per Albini i un directe d’allò més impactant -incloent torns de preguntes per part del públic-, dona lloc a la banda rock més acollonant –perdoneu, però no puc fer servir cap altra paraula- dels últims 20 anys.

Com a mostra 4 botons: “Dog and Pony Show” -hem sona d’alguna cosa però no se de que- i “Wingwalker”

“Steady As She Go” del DVD Burn To Shine de l’any 2004.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=bkyTK9tRgHs[/youtube]

I “The End Of Radio” de la seva recent actuació al Primavera Sound 2011. Demaneu disculpes als vostres veïns de part meva.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=a3NST04VNUY[/youtube]