The Moody Blues
Days of future passed
Madrid: Polygram ; London: Decca, cop. 1967 / London: Decca, cop. 1997

El que va començar com un encàrrec per solucionar un deute amb la seva discogràfica, va acabar donant lloc a un dels àlbums més importants de finals dels anys 60. A Days of future passed, The Moody Blues van fer un canvi radical en la seva trajectòria, creant un àlbum conceptual que uneix magistralment pop-psicodèlic i música clàssica.

El quintet britànic s’havia format a Birmingham el 1964. Uns joves Ray Thomas (flauta) i Mike Pinder (teclats), que ja havien tocat junts amb El Riot and the Rebels i The Krew Cats, es van unir amb Clint Warwick (baix), Graeme Edge (bateria) i Denny Laine (vocalista i guitarra) per formar una nova banda de rythm and blues. Inspirant-se en les inicials de la cerveseria Mitchells and Butlers i en la cançó Mood Indigo de Duke Ellington, es van batejar com The Moody Blues.

El seu debut amb Decca Records, The magnificent moodies (1965) —tornat a titular com a Go now als EUA—, certament responia a l’esperit beat i rythm and blues d’altres grups anglesos de l’època, i incloïa versions de James Brown o Willie Dixon.

La seva carta de presentació van ser els senzills Steal your heart away i Go now (gravat un any abans per la cantant Bessie Banks), que va ser número 1 al Regne Unit.

Però tot i el petit èxit inicial, l’interès per la banda va decaure i ells mateixos no estaven molt còmodes ni entre ells ni amb el seu so —de fet, anys més tard, els membres restants de la banda renegarien d’aquest primer treball—. Laine i Warwick van marxar del grup (Laine tocaria més tard amb els Wings de Paul McCartney), sent substituïts per Justin Hayward com a nou vocalista i guitarra (recomanat per Eric Burdon dels Animals) i el baixista John Lodge (que havia tocat ocasionalment amb El Riot).

Mentre la banda reorientava el seu so centrant-se en les composicions pròpies i incorporant instruments com el mellotron, el seu segon àlbum previst per un any després no es va materialitzar —tot i haver gravat alguns senzills nous que ja denotaven un canvi d’orientació—, alhora que s’endeutaven amb la seva discogràfica.

Llavors va entrar en joc Hugh Mendl, que treballava per la Deram records (subsidiària de Decca). Mendl els hi va proposar un projecte per fer front als seus deutes: amb l’objectiu de promoure un nou format de so, el Deramic Stereo Sound (DSS), la discogràfica volia fer una versió rock d’una peça clàssica del compositor txec Antonín Dvořák. From the new world, symphony n.9 in E minor (1893), coneguda com la “Simfonia del nou Món”, és l’obra més popular de Dvořák, s’han fet milers de versions i fins i tot diuen que Neil Armstrong la va escoltar en la seva missió amb l’Apolo 11, al primer aterratge a la Lluna el 1969.

Mendl confiava tant en la banda que els hi va atorgar el control artístic del projecte. The Moody Blues van veure llavors una gran oportunitat per donar un nou rumb a la idea inicial i aprofitar la secció de músics clàssics de la companyia per utilitzar-la a les seves noves composicions.

Així van anar perfilant una seqüència de cançons sota el concepte d’un dia arquetípic, des del matí fins a la nit. Un cop la banda havia gravat els seus temes en un estil pop-rock psicodèlic (cal dir que tots els membres van compondre algun dels temes), el director Peter Knight va compondre les peces clàssiques que servirien d’enllaç entre una cançó i una altra, interpretades per la London Festival Orchestra —anomenada així per l’ocasió—. Finalment, uns poemes compostos per Graeme i recitats per Pinder (Morning glory i Late lament) obrien i tancaven l’àlbum.

En la sonoritat final del disc va ser molt important el treball de Tony Clarke com a productor (que va iniciar una relació molt estreta amb la banda durant més d’una dècada) i de l’enginyer de so Derek Varnals. El toc final el donava la portada dissenyada per l’il·lustrador David Anstey, una pintura que es pot mirar des de qualsevol angle.

La joia del disc és Nights in white satin, un tema que Hayward havia compost als 19 anys, sobre una història d’amor no correspost i que pren el títol d’uns llençols de setí que una núvia li havia regalat. La cançó arribaria a copar les llistes d’èxits cinc anys després als Estats Units i Canadà (a Espanya el senzill es va publicar com a Noches de seda), tot i que la versió single no incloïa les parts orquestrals, ni el poema, ni el gong final. Nights in white satin és d’aquelles cançons màgiques que han de perdurar per sempre i inclou el famós mellotron de Pinder, que es convertiria en el so característic de la banda.

Aquí els podeu veure el 1968 interpretant la versió editada del senzill a un programa de la televisió francesa.

I aquí podeu escoltar el tema sencer de quasi 8 minuts inclòs a l’àlbum:

El públic va trigar a endinsar-se en un àlbum tan peculiar, però finalment va arribar a ser disc d’or. Tot i haver gravat bons discos posteriorment —In search of the lost chord (1968) On the threshold of a dream (1969) o Every good boy deserves favour (1971)—, cap d’ells ha igualat l’impacte de Days of future passed.

D’entre les moltíssimes versions que s’han fet de Nights in white satin,  us deixo com a curiositat la versió disco realitzada pel pioner del synth-pop Giorgio Moroder, Knigths in white satin (1976).