Blood, Sweat & Tears. Blood, Sweat & Tears.
[S.l.] : Sony Music, p. 2000 [ed. orig. 1969]

 
Poques vegades un disc té un començament tan sorprenent com aquest. Si ho hagués d’explicar en imatges diria que una suau melodia d’Erik Satie (Trois Gymnopédies) ens situa a un paisatge bucòlic primaveral. Enmig d’aquest recés de tranquil·litat, i amb gran estrèpit, aterra un plat volador i d’ell surt David Clayton-Thomas amb un ritme frenètic, cantant Smiling Phases.

Impossible deixar aturades les cames amb aquesta tonada soul. A partir d’aquí la banda de New York no deixa de sorprendre amb la seva barreja de jazz, blues, i pop rock, des de More and more o And when I die i la seva melodia festiva, a la jam session que posa el colofó al disc (Blues, Pt. II) o les extraordinàries versions de God bless the child, de Billie Holiday, i You’ve made me so very happy, un dels èxits de la Motown interpretat originalment per Brenda Holloway.

A finals dels anys 60, Blood, Sweat & Tears aconseguien cridar l’atenció del públic i especialment de la crítica, que acabaria batejant la seva particular barreja estilística com a “jazz rock” o “big bands de rock”, etiqueta sota la qual s’encabiren altres grups com Chase, The Flock o els primers Chicago.

Després d’un modest debut amb Child is father to the man (1968), el fundador Al Kooper (ex-The Blues Project) abandonava el grup sent substituït a la veu per Clayton-Thomas, que imprimiria un nou so a les cançons d’aquest segon i ambiciós LP. Certament el seu èxit desapareixeria en pocs anys, a l’igual que la seva creativitat (tot i l’esforç per mantenir viva la banda amb innumerables canvis de formació), però aquest àlbum ha perdurat en el temps amb un valor musical innegable.

En aquest vídeo podeu veure a Blood, Sweat & Tears interpretant un dels temes del disc, Spinning wheel, a un programa de televisió (no us perdeu la curiosa disposició de la bateria a l’escenari).