Blood, Sweat & Tears. Blood, Sweat & Tears.
[S.l.] : Sony Music, p. 2000 [ed. orig. 1969]
Poques vegades un disc té un començament tan sorprenent com aquest. Si ho hagués d’explicar en imatges diria que una suau melodia d’Erik Satie (Trois Gymnopédies) ens situa a un paisatge bucòlic primaveral. Enmig d’aquest recés de tranquil·litat, i amb gran estrèpit, aterra un plat volador i d’ell surt David Clayton-Thomas amb un ritme frenètic, cantant Smiling Phases.
Impossible deixar aturades les cames amb aquesta tonada soul. A partir d’aquí la banda de New York no deixa de sorprendre amb la seva barreja de jazz, blues, i pop rock, des de More and more o And when I die i la seva melodia festiva, a la jam session que posa el colofó al disc (Blues, Pt. II) o les extraordinàries versions de God bless the child, de Billie Holiday, i You’ve made me so very happy, un dels èxits de la Motown interpretat originalment per Brenda Holloway.
A finals dels anys 60, Blood, Sweat & Tears aconseguien cridar l’atenció del públic i especialment de la crítica, que acabaria batejant la seva particular barreja estilística com a “jazz rock” o “big bands de rock”, etiqueta sota la qual s’encabiren altres grups com Chase, The Flock o els primers Chicago.
Després d’un modest debut amb Child is father to the man (1968), el fundador Al Kooper (ex-The Blues Project) abandonava el grup sent substituït a la veu per Clayton-Thomas, que imprimiria un nou so a les cançons d’aquest segon i ambiciós LP. Certament el seu èxit desapareixeria en pocs anys, a l’igual que la seva creativitat (tot i l’esforç per mantenir viva la banda amb innumerables canvis de formació), però aquest àlbum ha perdurat en el temps amb un valor musical innegable.
En aquest vídeo podeu veure a Blood, Sweat & Tears interpretant un dels temes del disc, Spinning wheel, a un programa de televisió (no us perdeu la curiosa disposició de la bateria a l’escenari).
2 Comments
diuen que la seva discografia va ser tan curta perque el bateria va caure de l’altillu durant un concert i va patir greus lesions que van truncar la carrera de la banda, pero també pot ser que ho tinguessin que deixar per problemes de pigmentació de la pell a causa d’un excés de pastanaga a la seva dieta. en qualsevol cas, una recomanció interesant.
Això podria ser perfectament una llegenda urbana sobre la seva dissolució… Però més aviat és que de vegades la creativitat dura poc temps.