Però què passa a La vida de Brian? Per resumir una mica, i per a aquelles persones que no l’hagin vista, Brian és un jueu coetani de Jesús que viu a Judea i odia els romans. L’any 33 d.C. s’uneix al Front Popular de Judea, un grup fictici independentista i revolucionari, paral·lelament és confós amb el messies. Naturalment, aquesta sinopsi no dona una idea acurada de l’humor a vegades satíric, a vegades groller i altres surrealista que tenen els diferents gags que s’encadenen al llarg de la història.
La pel·lícula s’obre amb un to solemne, en un pròleg on tres reis mags arriben a un estable per a adorar el messies, emmirallat amb produccions com la sèrie per a televisió Jesús de Nazaret (Franco Zeffirelli, 1977); aquest to s’acaba als pocs segons. Després de fer un gir descarat cap a la comèdia irreverent passem als títols de crèdit. Una cançó i unes animacions de caràcter èpic i surrealista amb elements inspirats en l’arquitectura romana acompanyen els títols de crèdit, realitzats per Terry Gilliam. Que també va dirigir el pròleg mencionat i una escena en una nau espacial, paròdia absurda (i de molt baix pressupost) de les escenes espacials de La guerra de les galàxies (George Lucas, 1977).
Al pròleg queda clar que Brian no és Jesús, que és a l’estable del costat. Després dels títols de crèdit s’obre una escena a Judea, l’any 33 dC, dissabte tarda, cap a l’hora del té. Ens trobem ubicats en un sermó de la muntanya massiu, el missatge de Jesús arriba distorsionat per la llunyania als últims assistents, on trobem Brian. La mirada satírica de la pel·lícula queda clara en aquest principi, on hom reinterpreta el missatge de manera absurda. Jesús ja no tornarà a sortir, només es mencionarà per un exleprós que demana una almoina i se’n queixa perquè el va curar miraculosament sense el seu permís, llevant-li la forma de vida.
Els acudits es van encadenant i són capaços de riure-se’n amb humor negre de temes com la lapidació o la sessió infantil al coliseu de Jerusalem. Se’ns presenta el Front Popular de Judea, grup essencial per conjurar quasi tots els gags que es llançaran al funcionament de les esquerres polítiques, les escissions de partits, els discursos intel·lectuals, els gestos simbòlics… I que genera la crítica per una part de l’esquerra mateixa per la burla que es fa del personatge transgènere avant la lettre Loreta, o el tractament que té vers la indignació del personatge de Judith, l’única dona al moviment.
L’altre gran paròdia de la història no recau en la religió, sinó en els dogmatismes, el fanatisme, la interpretació gratuïta de senyals divines, les profecies complaents… Una crítica vertebrada per l’actitud de tots aquells que decideixen seguir Brian com a messies, escenes farcides per afirmacions absurdes com: Jo et dic que l’ets [el messies] i soc un entès, n’he seguit uns quants!
En el seu moment, la majoria de crítiques a la pel·lícula van arribar per sectors religiosos i conservadors degut a aquesta part messiànica de la història. Hi ha qui va catalogar la pel·lícula de blasfema (els Monty Python van dir que com a molt podia etiquetar-se d’herètica). Poc després de l’estrena, John Cleese i Michael Palin van anar a un programa de la BBC per assistir a un debat, confrontats amb el periodista catòlic Malcolm Muggeridge i el bisbe Mervyn Stockwood. La controvèrsia religiosa venia de la seva representació d’un messies fictici que molts afirmaven que havia satiritzat Jesucrist.