Stevenson, Robert. Mary Poppins. [S.l.]: Disney, DL 2009

La australiana P.L. Travers va escriure Mary Poppins el 1934 i trenta anys després la factoria Disney la va portar al cinema amb el mateix títol. La versió cinematogràfica es va prendre algunes llicències respecte a la novel·la original, la qual cosa va provocar el disgust de l’autora, que no va donar el seu consentiment per les adaptacions cinematogràfiques de les cinc seqüeles de la història. Això va provocar que Mary Poppins es convertís en un títol únic i, amb el pas del temps, tot un clàssic del cinema musical.

Mary Poppins és una mainadera molt especial que arriba amb el canvi de vents a ajudar als nens que viuen en ambients on la fantasia i la imaginació no tenen cabuda. Aquest és l’argument d’una història que s’ha convertit en un dels musicals més creatius de la història del cinema i un dels primers films, més tard en van arribar d’altres, com La bruja novata (1971), que barrejava animació amb personatges reals.

Interminable nombre de nens han crescut amb Mary Poppins, un film més que perfecte per al públic infantil més innocent. Passada la barrera de la innocència es farà difícil convèncer a un nen que s’oblidi dels Gormiti o les Monster High per gaudir de la màgia i la fantasia d’una mainadera que es desplaça volant amb el seu paraigües. Però si encertem el moment adequat, estic segura que Mary Poppins els seduirà.

Mary Poppins és una pel·lícula per riure i imaginar. És tendra i una mica cursi. Màgica i absurda. Amb una banda sonora i unes cançons sublims i unes interpretacions més que correctes, Julie Andrews va guanyar un Òscar amb la seva interpretació. És entretinguda i divertida. Maletins sense fons, gent que mor d’atacs de riure, berenars al sostre, gent que es fica a dins de quadres o volen amb paraigües o ballen a les teulades, es una pel·lícula per deixar volar la fantasia sense demanar perquès.

És un bon remei contra l’avorriment.