Potser heu llegit Alícia al País de les Meravelles, heu vist alguna de les pel·lícules o recordeu algun dels personatges que hi surten, però de la segona part d’Alícia poc en sabem. O si n’hem sentit a parlar, potser pensem que les segones parts no són tan bones. Com se sol dir, ens va agradar molt la primera i ens sembla que la segona no pot ser millor. Sigui pel motiu que sigui, sembla com si la segona part d’Alícia quedés una mica a l’ombra de la primera. Tant o més rica i suggerent que la primera i aprofitant l’exposició “Els mons d’Alícia” que es fa al CaixaForum i que posa de manifest l’impacte dels llibres protagonitzats per l’Alícia, creiem que val la pena conèixer-la i comentar-la.

Cal dir que d’edicions d’A través del mirall n’hi ha diverses i que hem triat aquesta per tres motius: la trobem a moltes biblioteques, les il·lustracions de Chris Riddell ens agraden especialment i és bastant recent.
Situem-nos. L’any 1865 es publica Alícia al País de les Meravelles. Lewis Carroll escriu una història que inventa per a Alice Liddell i les seves germanes en el transcurs d’un passeig en barca. Sis anys més tard apareix A través del mirall, com una continuació. La mateixa protagonista, una nova aventura. Aquesta vegada trobem l’Alícia en una habitació, còmodament asseguda en una butaca, mig endormiscada, mig parlant amb ella mateixa, mig jugant i renyant una gateta negra que té a les mans. Completen l’escena, una llar de foc que dona caliu a l’ambient, una gata que neteja un gatet blanc, les peces d’un joc d’escacs i un mirall. Sobretot, el mirall.
En aquest espai l’Alícia es pregunta com seria poder anar a la Casa del Mirall, és a dir la casa que apareix reflectida al mirall, on es veu ella mateixa. Mig endormiscada, mig jugant, diu les paraules que més li agraden “Fem veure que…?”. És així com la realitat passa a ser el joc que ella inventa: el mirall es transforma en una gasa transparent, una cortina de boira platejada que ella pot apartar. Un cop a l’altra banda del mirall comença una aventura que formalment es desenvolupa en 12 capítols (atenció a l’extensió del capítol 11). Si a l’habitació les peces d’escacs eren simples peces, dins el mirall, cobren vida. El jardí de la Casa del Mirall és un immens tauler d’escacs. L’Alícia com no, vol jugar i vol ser reina, però de moment s’haurà de conformar a ser peó. Comença el joc.
Recordem que l’Alícia juga dins un mirall al qual ha entrat quan estava mig adormida. Així doncs, té sentit que el món que hi trobem obeeixi a la naturalesa del mirall, del joc infantil i dels somnis. D’aquesta manera, tot es distorsiona, s’inverteix: objectes i personatges, però també el funcionament de les coses, el temps, les normes de conducta, el llenguatge. Al jardí de la Casa del Mirall les flors poden parlar, un turó pot ser una vall, dos indicadors poden assenyalar la mateixa direcció, per anar a un lloc cal anar en direcció contrària, una galeta pot fer passar la set, es poden recordar coses abans que passin, un judici es pot celebrar abans d’un crim, et poden fer un regal de no-aniversari, pots repartir un pastís i després tallar-lo i l’Alícia pot ser un monstre que surt als contes o bé un personatge somniat per una peça d’escacs.
I en els somnis les coses no són el que semblen. Sovint l’Alícia es desplaça flotant o canvia de lloc sense saber com s’ho ha fet, es troba amb objectes que canvien de mida, personatges que corren, però no avancen, elefants que semblen abelles. O escenes d’allò més curioses, com una ovella remant o un lleó i un unicorn barallant-se, no es fan estranyes dins aquest entorn. Elements que es confonen, es fonen, es desfan. Fins i tot els canvis de capítol tenen aquest caràcter oníric i el mateix text es converteix un joc, podeu buscar per exemple el poema que només es pot llegir davant del mirall.
I si la realitat es distorsiona, les coses no són el que semblen i s’inverteixen, té sentit que veiem la realitat d’una altra manera i que apareguin a escena la poesia, tant en el to del text, com en els poemes que reciten alguns dels personatges, alguns d’ells ben curiosos, i l’humor, també present en els nombrosos jocs de paraules i acudits. El to humorístic precisament queda molt ben reflectit en les il·lustracions de Chris Riddell, molt expressives i vives. Partint de les originals en crea unes de pròpies molt ben distribuïdes i molt ben lligades al text, ocupant amplis espais. L’Alícia que crea per aquesta història està basada en l’Alice real i entre les il·lustracions hi trobem el mateix Carroll llegint un llibre assegut còmodament en una butaca, al costat d’un tauler d’escacs, o bé remant. Moltes d’aquestes escenes no apareixen il·lustrades en l’edició original i la complementen generosament.
Us hem donat només alguns dels paràmetres en què es mou el relat, quatre pinzellades a tall d’introducció, l’univers que crea és realment riquíssim. Ara sou vosaltres qui heu de decidir si voleu travessar el mirall, si voleu deixar-nos portar pels jocs i pels somnis, si voleu llegir les aventures concretes i conèixer els personatges que es troba l’Alícia amb els seus curiosos noms. Per alguns serà difícil travessar el mirall i entrar en un relat de ritme àgil, sovint desconcertant, d’altres gaudiran amb els jocs de paraules, els personatges curiosos i les escenes que se succeeixen o canvien de sobte. Jugueu?
Recomanació de la Biblioteca Vapor Vell
Vint-i-cinc anys després de la publicació d’Alícia al País de les Meravelles, Lewis Carroll va voler reescriure i simplificar el relat original per a fer-ne una versió adreçada a infants de zero a cinc anys.
Aquesta versió va ser publicada per l’editorial MacMillan l’any 1890, la mateixa que va publicar el relat original, després que, un any abans, l’autor rebutgés la primera impressió per trobar les il·lustracions massa estridents i ordinàries.
Nursery’s Alice, el títol d’aquesta versió infantil d’Alice in Wonderland, no consisteix en un simple resum de la història original. Està escrit com si es tractés d’una lectura en veu alta, en la qual el narrador interpel·la el lector – o en aquest cas, el suposat oient – amb comentaris i preguntes. Així com la versió original, el llibre està il·lustrat per Sir John Tenniel, però en aquest cas les il·lustracions van ser ampliades, acolorides i en algun cas lleument modificades. La il·lustració de la coberta és de E. Gertrude Thomson, una bona amiga de Carroll.
En commemoració del 150è aniversari del clàssic de Lewis Carroll, l’editorial Baula, l’any 2015, va editar-ne una versió en català, amb traducció de luxe de Salvador Oliva i les il·lustracions originals de Tenniel i Thomson.
El volum inclou, a més a més, el prefaci original i altres elements escrits per l’autor: el poema Una nena petita i Una salutació de Pasqua, una carta de Carroll a tots els nens i nenes que estimen Alícia i que clou aquesta edició de Baula.
Recomanació de la Biblioteca Camp de l’Arpa – Caterina Albert

6 Comments
És un clàssic de la literatura i un d’aquells llibres que, amb cada relectura, descobreixes coses noves.
M’encanta l’article. Vénen ganes de rellegir totes les Alícies!
Enhorabona.
M’encanta l’article. Vénen ganes de rellegir totes les Alícies!
Enhorabona.
[…] a la biblioteca a recollir part del seu obsequi es queda abstreta amb l’exposició dedicada a l’Alícia, el personatge universal més conegut i emblemàtic de l’escriptor i matemàtic anglès Lewis […]
Molt recomenable la exposició que no se si encara està de Caixaforum
Un clàssic inesgotable