Repo Man

El passat divendres 1 de desembre es van entregar els premis de la 3a edició del Festival de curtmetratges Bibliocurts (podeu consultar la llista completa dels curts premiats aquí). Dues de les pel·lícules guanyadores van ser Quand j’etais petit -dirigida per Elena Molina- i Buenos días España -dirigida per Sara Pisos, Irati Cano Alkain, Carlos Reyes i María Barceló-. Vam pensar que seria una bona idea fer quatre preguntes a dues de les creadores d’aquests curtmetratges per conèixer una miqueta millor els seus respectius projectes.   Com a cineastes, què penseu que diferencia un curtmetratge d’un llargmetratge? Us agradaria dirigir...

Del pop futurista de Laurel Halo al house d’Octo Octa, passant per l’acid de Karen Gwyer o la polirrítmia de Nídia Minaj. L’any 2017 ens ha deixat grans discos de música electrònica: experimentació i ball, textura i ritme, melodia i caixes de ritmes. Un disc per cada estat d’ànim, tots els colors de l’arc de Sant Martí. El Yin, el Yang i tot el que hi ha entremig. Hem agafat les llistes del millor de l’any segons la premsa especialitzada (Resident Advisor, FACT, Tiny Mix Tapes, entre d’altres) i hem preparat una playlist ben molona. La podeu posar el dia...

El primer cop que vaig escoltar Espanto no m’ho podia creure: d’on venia tota aquella màgia, tota aquella llum? Va ser veient el meravellós videoclip d’Atravesado por el rayo. Portava una temporadeta escoltant Magnetic Fields, Hidrogenesse i Lídia Damunt sense parar i vaig decidir agafar Fruta y verdura (Austrogúngaro, 2016) de la meva biblioteca. Al principi em vaig enamorar de les paraules que apareixen a les seves cançons: “chamuscado”, “resplandor”, “diversidad cromática”, “contribuyentes”. Després se’m van ficar a dins les melodies. Molt a dins. Uns dies després vaig plorar d’emoció mentre escoltava Mal Salvaje -la cançó que potser resumeix millor...

Esteu nerviosos per l’inici de la 3a temporada de Twin Peaks? Jo estic *molt* nerviós:   -He revisat les dues temporades que es van emetre fa exactament vint-i-set anys (al Telecinco de les Mama Chicho!). -He llegit el llibre del David Lynch sobre meditació transcendental (Atrapa el pez dorado, Reservoir Books, 2016). -He mirat unes cinquanta-set vegades el teaser trailer sobre la nova temporada. -He revisat la incompresa “Twin Peaks: Fire Walk With Me” (publicada per Cameo en una meravellosa edició de 2 DVDs el 2006). -He fullejat -abans que un usuari me l’arrenqués de les mans- La història secreta...

És la música que escoltes quan tens 20 anys la millor música que mai s’ha fet? Potser la indústria musical era abans més receptiva a les propostes arriscades? Creieu que el mainstream d’abans era millor que el d’ara? Ens manca perspectiva per valorar la música pop contemporània? El mític Flowers sempre diu que la música pop realment interessant es va deixar de fer al 1972. Per una altra banda tots coneixem algú que defensa que com la música que es feia als 90 no hi ha res. Vam convidar a reflexionar sobre aquestes preguntes a diferents persones amants de la...

“When I first heard synthesizers dropped on records it was great… like UFOs landing on records, so I got one” Juan Atkins   Mereix el productor americà Juan Atkins estar a l’altura d’altres grans figures artístiques de la història de la música negra com George Clinton, Miles Davis, Ella Fitzgerald o John Coltrane? Sí. Rotundament. Sí. Atkins va ser, ni més ni menys, el creador del que coneixem com a música techno. Al loro, com deia aquell. De l’institut de Belleville (un suburbi més aviat “pijet” a l’oest de Detroit) van sortir tres productors que marcarien una època. Deixeu-me reescriure...

Steven Soderbergh. Solaris Twentieth Century Fox, 2003   La carrera de Steven Soderbergh sempre ha estat plena d’alts i baixos en l’àmbit comercial. Després de l’èxit de Sexo, mentiras y cintas de vídeo (cinta de cinema independent que va ser de les primeres a escapar del ghetto de les sales d’art i assaig), el director va encadenar un seguit de pel·lícules que no van connectar ni amb el públic ni amb la crítica. A principis del nou mil·lenni, Soderbergh va agafar una bona mà: Traffic, Ocean’s Eleven i Erin Brockovich. Òscars, bon rendiment a les taquilles mundials, els grans estudis...

  Abans de començar, algunes dades sobre el director de cinema nord-americà Bennet Miller: Va rodar la seva primera pel·lícula amb 38 anys. Sis dels actors que han estat dirigits per ell van ser nominats als Oscars. Ha dirigit únicament tres llargmetratges de ficció en onze anys de carrera. Ha guanyat el premi a millor director al festival de Cannes. Medeix 186 cm.   Sorprenent, oi? Segurament estareu pensant “aquest tiu que no conec de res ha estat nominat als Oscars com a millor director? Dues vegades??” Doncs sí. Altres directors de la seva generació (Wes Anderson, Spike Jonze, Paul...

...

Madvillain. Madvillainy [S.l.] : Stones Throw, cop. 2004   (Un dia ens vam trobar una sorpresa a la bústia de retorn de la Biblioteca La Sagrera-Marina Clotet. Un usuari ens havia deixat un CD que incloïa una petita nota explicativa. S’havia endut el disc de manera subreptícia i, un any després, havia decidit tornar-lo. Estàs perdonat, tete. Et dediquem aquest article.) De vegades un disc de culte traspassa les fronteres dels medis especialitzats i es cola en espais d’àmbit majoritari com Rolling Stone, el New York Times o El Corte Inglés. Això és el que va passar ara fa uns...

Aphex Twin. Selected Ambient Works 85-92 Apollo/R&S Records, 1992 / [S.l.] : Chrysalis, p. 1993   Quan tenia només dotze anys, en Richard D. James / Aphex Twin va començar a manipular el seu ordinador i un teclat que corria per casa seva. De seguida va comprovar que amb aquell maquinari més aviat primitiu podia endinsar-se per camins creatius molt poc transitats. Des d’aleshores no va parar d’experimentar i de trastejar i uns quants anys després va decidir reunir els resultats a Selected Ambient Works 85-92, un treball que suposa l’indiscutible kilòmetre zero, la pedra Roseta de la música electrònica...