Steven Soderbergh. Solaris
[S.l.] : Twentieth Century Fox, cop. 2003
La carrera de Steven Soderbergh sempre ha estat plena d’alts i baixos en l’àmbit comercial. Després de l’èxit de Sexo, mentiras y cintas de vídeo (cinta de cinema independent que va ser de les primeres a escapar del ghetto de les sales d’art i assaig), el director va encadenar un seguit de pel·lícules que no van connectar ni amb el públic ni amb la crítica.
A principis del nou mil·lenni, Soderbergh va agafar una bona mà: Traffic, Ocean’s Eleven i Erin Brockovich. Òscars, bon rendiment a les taquilles mundials, els grans estudis barallant-se per produir els seus projectes… És en aquell moment quan Soderbergh es va fer càrrec d’un projecte que havia passat per les mans de James Cameron, l’adaptació cinematogràfica d’una de les millors novel·les de ciència-ficció de tots els temps: Solaris de Stanislaw Lem.
Cameron va aconseguir el suport d’un gran estudi (Fox) i es va mantenir vinculat al projecte com a productor executiu. Pel paper protagonista Soderbergh havia pensat inicialment en Daniel Day-Lewis -curiosament les seves carreres no s’han trobat mai-, però l’actor irlandès estava enfeinat amb el rodatge de Gangs of New York. Aleshores George Clooney (bon amic de Soderbergh, amb qui havia creat poc temps abans la productora independent Section Eight) va llegir el guió i li va demanar participar en la pel·lícula.
La lectura que Soderbergh va fer de l’obra de Lem s’allunyava certament de l’anterior versió de Tarkovski -molt més densa-, però estava molt lluny de ser la peli de sci fi que esperava el públic acostumat als blockbusters a la Armaggedon. La memorable banda sonora de Cliff Martinez ens dóna la clau per entendre Solaris: pura emoció a flor de pell. Onírica, fosca i plena d’ambients opressius -sobretot psicològics-, Solaris no va tenir l’èxit que sens dubte mereix (els tràilers presentaven un film romàntic ambientat a l’espai i que no tenien gaire a veure amb la idiosincràsia de la pel·lícula). Us recomanem que li doneu una segona oportunitat (si pot ser després d’haver llegit el llibre i vist la versió de TarkovskY), no us en penedireu.
5 Comments
SOLARIS és una història immensa, una de les més immenses que m’he trobat mai en la literatura que ha caigut a les meves mans. La història del llibre, perquè les dues pel·lícules, tant la de Tarkovski com la de Soderbergh es queden només en l’epidermis: la dificultat per als humans per encaixar una realitat tant sorprenent com perquè t’hagis d’enfrontar als teus somnis i als teus records més idealitzats cara a cara i sense possibilitat de fugir. Però Lem, en la història original, va molt més enllà: ens enfronta amb la possibilitat que la intel·ligència sigui un fet absolutament obert i que pugui adoptar formats absolutament inesperats. Perquè després de desenes, centenars d’exemples de ficció científica en què els humans topen amb éssers intel·ligents més o menys semblants a ells, Lem s'”inventa” un oceà intel·ligent, del tamany d’un planeta sencer, al qual la presència d’uns éssers pretesament intel·ligents com els humans no li fa ni pessigolles. És ell el que s’entreté a jugar amb aquests humans, furgant en la seva ment i enviant-li, convertits en éssers físics, els somnis i els malsons que no els deixen dormir. Cal tenir en compte que les dues adaptacions cinematogràfiques que se n’ha fet no comptaven encara amb la possibilitat de recrear les onades i els paisatges al·lucinants que descriu Lem al llibre, però amb l’actual tecnologia digital, ara ja seria possible. Caldrà esperar a veure si algun director agosarat i amb prou criteri propi i també crèdit en la indústria afronta el repte i ens ofereix la que podria ser una de les autèntiques fites del cinema, a l’alçada del que Solaris significa per a la ciència ficció, per a la literatura i per a la història de la cultura en general.
Moltíssimes gràcies pel teu comentari, així dóna gust.
Jo firmaria per una tercera adaptació de Solaris, clar que sí, el que passa és que no crec que hi hagués cap estudi disposat a ficar diners per fer una peli de Sci-Fi tan “rareta”. De fet l’adaptació del Soderbergh va tirar endavant perquè el Clooney es va implicar en el projecte.
Posats a somiar: quin director t’agradaria que dirigís la nova versió?
Doncs potser diria que els més ben “situats” serien tant Spike Jonze com Denis Villeneuve. El primer perquè ha fet aquesta absoluta meravella que és “Her”, que també és una ciència ficció “diferent”, sense persecucions ni raig làser ni res similar, però que precisament per això és molt més intensa, profunda i també entretinguda i absorbent, un clàssic des del primer moment que es va estrenar. I l’altre perquè és l’autor d’aquesta altra absoluta meravella que és “Arrival”, també ciència ficció “alternativa”, molt més creïble i per això interessant i, fins i tot, humanament útil, perquè fa pensar. A banda que de les dues vaig sortir del cinema en estat gairebé de xoc, per l’impacte alhora emocional i intel·lectual que m’havien produït.
Però no cal anar al cinema nord-americà: aquí hi hauria directors com el Juan Carlos Fresnadillo o Rodrigo Cortés que serien capaços de fer-ho. Fins i tot, si m’apures, els mateixos Bayona o Amenábar serien prou competents com per sortir-se’n bé. tots ells són directors que dominen la narrativa audiovisual a la manera d’un David Lean o l’Steven Spielberg de les bones pel·lícules: per molt aparell tecnològic i pressupost que moguin, aconsegueixen adaptar la història que estan explicant a la mida de l’espectador. Ara que penso, potser un altre que sap fer això i podria servir és Christopher Nolan. I potser també el J.J. Abrahams!. Bé, paro que això no té aturador.
Per cert, molt fan del teu àlies: aquesta peli de l’Alex Cox, gairebé en la línia del David Lynch, és una de les fites del cinema independent. Què dic independent: del cinema ras i curt! Vaig sentir força nostàlgia que vaig trobar-lo usat com a àlies!
Moltes gràcies per les flors, Josep Maria! Si t’agrada Repo Man vol dir que ets un cinèfil *molt* obert de mires jaja..
Molt d’acord amb la majoria de coses que comentes, sobretot pel que fa a “Her”, que em va semblar una peli diferent -romàntica i inquietant a parts iguals-. Tinc més reserves sobre Amenábar o Bayona adaptant un Stanislaw Lem, més que res perquè són dos directors que em semblen dos bons artesans -de fet, igual que em passa amb el Spielberg-; està clar que són cineastes que dominen el llenguatge cinematogràfic, però els trobo una mica plans, asèptics..
En fi, un plaer llegir respostes com les teves, moltes gràcies de nou.