Amb #bafarades he descobert que dues de les meves passions –els còmics i la filosofia- podien caminar juntes.
La filosofia l’he entès sempre com aquella cosa rigorosa, una anàlisi crítica que segueix normes i procediments concrets per tal de construir els raonaments i estructures de pensament més complexes i valuoses de la humanitat, des de fa segles. Però la filosofia també és un descobriment poètic, la trobada inesperada d’alguna cosa que abans no s’hi veia –una sorpresa benvinguda o potser desconcertant- o l’expressió d’un estil i d’una manera de ser.
Aquesta segona basant, artística i expressiva, la lliga radicalment amb els còmics, que sempre he viscut com aquella cosa singular, actes narratius únics producte d’una passió o de la necessitat d’enunciar una forma de viure. Als còmics s’hi expressa molt més que un guió, una trama o un traç: s’expressa un esdeveniment d’origen indeterminat capaç d’arrossegar als lectors a universos sorprenents i desconeguts.
En la confluència de crítica i de creativitat, #bafarades és un espai mixt on connecto els còmics que m’han apassionat amb les filosofies que m’han ensenyat a comprendre el món. El resultat final són els textos i els vídeos d’hermenèutica comiquera publicats a l’Instagram de la Biblioteca Gabriel García Márquez i que arriben ara al Bibarnabloc en un format revisat.
El Ladrón de Libros, d’Alessandro Tota i Pierre Van Hove, i el concepte de performance.
El Ladrón de Libros és un còmic que fa una sàtira burlesca de l’elit cultural europea del segle XX, però alhora també de la subversió i crítica que sobre aquesta mateixa elit han fet la contracultura i les avantguardes nascudes a la seva ombra.
El còmic està situat a la França dels anys 50, on l’ambient intel·lectual estava dominat per la filosofia, la poesia, la literatura i la política. En plena guerra freda la cultura francesa va trobar un espai per desenvolupar-se, impulsada pel filòsof Jean-Paul Sartre, l’editor Gallimard, els existencialistes, els marxistes, i altres pensadors, artistes i professionals de la cultura. Es va formar un ambient de pensament el qual va captivar la seva generació.
Però al mateix temps i soterradament, naixia una avantguarda contestatària –el moment àlgid de la qual arribaria una dècada després, amb Maig del 68.
El Ladrón de Libros ens porta a aquell escenari d’efervescència i debat intel·lectual de la mà de Daniel, un aspirant a poeta maleït que dedica el seu temps en saquejar les llibreries de París impulsat per una passió creativa sense objecte determinat. Molt aviat coneixerà un grup d’outsiders culturals que es dediquen a investigar noves formes de pràctica artística en un ambient dominat pel haixix i l’alcohol.
Més que Sartre i companya, serà aquest grup qui aportarà el gruix filosòfic del còmic –el marc logístic de la trama- amb la noció de performance, concepte fonamental a les pràctiques artístiques contemporànies i desenvolupat filosòficament al segle XX per autors com John L. Austin, Jacques Derrida o Judith Butler. Afí a la performance, al còmic també trobem al moviment situacionista, del qual el francès Guy Debord és un màxim exponent.
La trama es desenvolupa imaginant les aventures d’aquest grup canalla en la seva investigació sobre la possibilitat emancipadora de la pràctica artística, intentant lligar revolució intel·lectual i política. En una societat que cercava en la següent generació el seu relleu, el grup farà sàtira dels codis lingüístics i intel·lectuals dominants als salons literaris del moment.
Però El Ladrón de Libros no només és el relat d’aquesta controvèrsia entre elit intel·lectual i revolució cultural: és alhora una crítica al concepte i a la pràctica de la performance mateixa com a eina de contestació, i al seu potencial revolucionari, tant polític com filosòfic. Inspirat potser per un dels codis d’investigació filosòfica que van sorgir d’aquella època –ens referim a la desconstrucció– el còmic analitza els límits i les carències d’una certa noció de performance, no des de l’exterior d’un paradigma aliè, sinó abraçant les seves pròpies lògiques.
Hauria sigut relativament fàcil fer una burla d’aquests moviments contestataris que van acabant esclatant amb maig del 68 des de fora, fonamentant-se en un altre paradigma o marc filosòfic. Però sent fidel a l’experiència que retrata, El Ladrón de Libros fa el difícil gest de desconstruir els mateixos codis amb què s’enuncia.
Expressat magníficament amb el llenguatge iconogràfic del còmic i amb una trama molt tensionada, El Ladrón de Libros és una posada en escena de les contradiccions inherents a la performance en els seus diferents besants (filosòfic, polític, artístic i personal) però sense renunciar a les seves possibilitats. Obtenim així una anàlisi crítica molt singular, alhora que una experiència narrativa de primer ordre.
4 Comments
De vegades he agafat algun llibre sobre filosofia però tard o d’hora l’acabo deixant per falta més d’un fil narratiu que no pas perquè no sigui interessant el que explica. Crec que aquest còmic pot ser interessant la manera que aborda el corrent filosòfic i polític d’un moment determinat.
Gràcies per comentari!
Efectivament com bé assenyales, la força del còmic (del còmic en general) rau en el relat que posa en marxa, en la seva forma narrativa. Des de Tintín una part molt important del medi còmic ha posat l’èmfasi en la dissecció iconogràfica del temps i el moviment (ideal per relats d’aventures plenes d’acció), cosa que un assaig no en té, o no en té de la mateixa manera.
Amb aquest còmic accedim a una experiència filosòfica única de la mà d’una narració allunyada del format assagístic, però no per això menys rigorosa. És una obra feta amb cura que porta a la filosofia (i a la seva història) per un altre camí.
Ben trobat Episodi 2!!! Uhmmmm… Jean Paul Sartre existencialisme i marxisme, a veure si diu perque va dir “No” a l´Acadèmia Sueca
Aaaaa, misteri misteri….. l’hauràs de llegir jajaja
Però sí, aquest còmic és un gaudiment, a poc que t’agradi la filosofia… i l’estil és fantàstic amb un blanc i negre “brut” molt apropiat, molt intens.
Gràcies per missatge!!