Hendrix, Jimi. Band of Gypsys
[S.l.] : MCA, p. 1997

Quan era un adolescent, vaig tindre una epifania musical. Va ser en un viatge a Andorra. Mentre els meus pares feien les típiques compres andorranes, jo em deixava caure per una petita tenda de discos. Allà vaig trobar un disc nou que em va cridar l’atenció: Live at the Fillmore East, deia la portada, de Jimi Hendrix.

En aquell temps escoltava molta música dels seixanta i, per descomptat, era fan de Hendrix. Però, tot i que estava familiaritzat amb les seves grans cançons, aquell disc doble no em sonava de res. Així doncs, tenia a les mans un disc nou de Hendrix, que a més semblava ser la gravació d’un concert en directe. Me’l vaig endur sense dubtar-ho molt.

De camí de tornada a casa vaig posar-ho al meu discman, i el primer tema em va deixar noquejat. Era una versió del clàssic de Hendrix Stone free, però interpretada d’una manera com no havia sentit mai. Vull dir, mai no només en Hendrix, sinó en cap altre artista o banda que hagués escoltat fins llavors.

La formació mítica de Hendrix, la Jimi Hendrix Experience, practicava una barreja de rock, psicodèlia i jazz que era molt pròpia de l’època (un clar referent seria la “superbanda” Cream, en la que Eric Clapton va consolidar la seva fama). El disc que tenia a les mans no s’assemblava a això. La base rítmica no tenia res de jazz, però era aclaparadora, ferma, cosa que donava una consistència als temes que l’Experience perdia als seus moments més bojos. El ritme feia que les cançons es mantinguessin al cap, que mai perdessis el pols. I aquesta base permetia a Hendrix una llibertat a la guitarra desfermada: no sols en la seva manera d’improvisar, sinó també en l’ús d’efectes per a modificar el so de la seva guitarra: els efectes no eren només una decoració, sinó una part integral de la música, utilitzats per a donar color i tragèdia a les composicions. A més, Hendrix exhibia una habilitat rítmica amb la guitarra que potenciava allò que ja havia mostrat a l’Experience, però portant-ho a noves quotes d’imaginació.

A les notes introductòries del meu disc vaig poder saber que la gravació pertanyia a uns mítics concerts que Hendrix va oferir durant la nit del cap d’any de 1969 – 1970, algunes cançons dels quals van ser recollides originalment al disc que aquí us presento: Band of Gypsys.

La breu història d’aquesta aventura musical de Hendrix queda perfectament recollida a les línies introductòries del llibret escrites per John McDermott, biògraf i un dels conservadors del llegat del guitarrista. També es recull, molt més ampliada amb entrevistes a músics com Slash, Lenny Kravitz, Vernon Reid, i gravacions en viu dels concerts al documental Band of Gypsys, que també podeu trobar a Biblioteques de Barcelona.

La Band of Gypsys té l’origen en un contracte discogràfic. Cap a l’estiu de 1965, Hendrix era un músic anònim de sessió que buscava guanyar-se un lloc a l’escena musical. El guitarrista va poder unir-se a Curtis Knight & the Squires, un grup de R&B amb una modesta base de seguidors a Nova York i New Jersey. Knight i Hendrix van tindre l’oportunitat de conèixer el productor Ed Chalpin, propietari de la discogràfica PPX Industries. Ambdós músics van aconseguir un contracte en exclusiva amb Chalpin, amb els que van gravar uns quants temes que van tenir un èxit moderat a les llistes. Frustrat per la manca d’originalitat de la música, Hendrix va deixar els Squires i es va instal·lar a Greenwich Village, on va començar a tocar la seva pròpia música. Poc després va ser descobert pel baixista dels Animals, Chas Chandler, que impressionat amb l’estil original e innovador de Hendrix es va oferir al guitarrista com a productor i mànager.

Sota la direcció de Chandler, Hendrix va assolir l’èxit amb la Jimi Hendrix Experience. Un èxit que no va passar desapercebut per a Ed Chalpin, que encara posseïa un contracte en exclusiva amb Hendrix. Com és lògic, Chalpin volia treure profit de l’èxit de Hendrix, i es va desfermar una batalla legal entre Chalpin i els llavors managers de Hendrix, Chandler i Michael Jeffery. La disputa es va resoldre a l’estiu de 1968: Chalpin rebria una compensació econòmica i els drets de distribució d’un nou àlbum de Hendrix. No obstant això, no eren bons temps per al guitarrista. Un bloqueig creatiu, problemes legals per un assumpte de drogues, i disputes amb els membres de la Jimi Hendrix Experience, Noel Redding i Mitch Mitchell, semblaven eternitzar la resolució del conflicte.

Hendrix va reformar la Jimi Hendrix Experience captant al seu amic dels temps de l’exèrcit, el baixista Billy Cox. Amb un grup ampliat de músics, Hendrix es va presentar al seu mític concert de Woodstock com a Gypsy Sun & Rainbows. La formació no va anar molt més enllà, però Hendrix va mantenir Cox com a baixista. El duo va començar a treballar algunes idees en forma de jam sessions, a les que es va unir el bateria Buddy Miles, que havia tocat en un parell de temes de l’àlbum de Hendrix Electric Ladyland.

Cox i Miles van mostrar interès en la possibilitat de gravar amb Hendrix. El mànager de Hendrix Michael Jeffery va veure l’oportunitat de resoldre definitivament el conflicte amb Chalpin, gràcies als concerts que Hendrix havia signat per a la nit de cap d’any a la sala Fillmore East, del promotor Bill Graham. Estava decidit: la nova banda de Hendrix gravaria un disc en directe.

Buddy Miles i Billy Cox van fer molt més per Hendrix que alliberar-lo d’un problema legal. Van desbloquejar la ment creativa del guitarrista, i el van empènyer en una direcció diferent de la música que havia fet fins llavors. Hendrix va afinar les seves habilitats com a músic de sessió i d’acompanyament de bandes de petits circuits locals de rhythm and blues, soul i blues, influències totes que es poden detectar en els seus primers discos, però que van ressorgir de manera descarada a les composicions amb Miles i Cox. I és que els mateixos Miles i Cox provenien dels mateixos territoris musicals que Hendrix: el baixista Billy Cox, company a l’exèrcit de Hendrix, també va ser músic de sessió i d’acompanyament als mateixos circuits que Hendrix; el bateria Buddy Miles era una estrella per dret propi, gràcies a la seva música (en solitari o amb la banda Electric Flag), amb un estil que barrejava blues, soul, rock i funk propulsada per la seva sòlida bateria i la seva veu, cridanera i plena de feeling.

Pels seus passats musicals, però sobretot pels seus presents, Hendrix, Miles i Cox van encaixar a la perfecció, establint un precedent molt clar per a la futura fusió entre funk i rock. Els millors elements de la música rock de finals dels seixanta i de la tradició de la música popular negra es troben a les cançons que el trio va crear en la seva breu existència. Fites més que remarcables per a, no ho oblidem, un trio de músics negres en el context de lluita racial oberta a la societat estatunidenca d’aleshores.

Han sobreviscut diverses gravacions dels diversos shows al Fillmore East, que em serviran per oferir-vos un tast d’allò que podeu trobar al disc i al documental del mateix nom.

El disc comença amb Who knows, una composició de Hendrix que mostra el canvi en l’estil musical: Hendrix i Cox toquen línies conjuntes, més que no pas acords, com feia Hendrix a l’Experience. La línia sobre la qual es construeix Who knows és relaxada, amable i amb un ritme entre el soul i el funk irresistible, proporcionat pel to gruixut del baix de Cox i la bateria metronòmica de Miles. En l’aspecte vocal, Hendrix intercanvia frases amb Miles, en la millor tradició del blues (la poderosa i cridanera veu de Miles pot establir una molesta comparació amb la veu de Hendrix, que va ser un vocalista suggerent però no especialment dotat). Hendrix mostra als seus solos la mestria que ja havia assolit, als 27 anys, de l’idioma de la guitarra rock de l’època: el regust de blues, el control de l’aspecte rítmic, i l’experimentació amb el so, cortesia del seu mític pedal de wah i dels nous efectes que va incorporar al seu arsenal.

Segurament el tema més icònic del disc, i una de les majors fites de la carrera de Hendrix, sigui el segon tall, Machine Gun. La dedicatòria que Hendrix realitza al començament de la peça és prou significativa:

a tots aquells soldats que estan lluitant a Chicago i a Milwaukee i New York, o sí, i també als soldats que lluiten a Vietnam.
to all the soldiers that are fighting in Chicago and Milwaukee and New York, oh yes, and all the soldiers fighting in Vietnam.

Una peça sobre els conflictes racials que estaven tenint lloc als EEUU i sobre la guerra. O millor dit, sobre la tragèdia de la guerra, el sofriment i la devastació que produeix. A Machine Gun, Hendrix mostra com a cap altra interpretació seva que es conservi (potser amb l’excepció de la versió de l’himne nacional del seu concert a Woodstock) quant de lluny havia arribat en el control de la guitarra elèctrica, de les seves possibilitats i potencialitats expressives.

Construïda sobre només un acord, amb un ritme lent i arrossegat, la peça transpira dramatisme i emoció ja des dels primers sons de guitarra, processats amb un pedal Uni-Vibe, amb el qual Hendrix ens convida a aquesta mena d’exorcisme emocional. Miles reforça, amb uns redobles de bateria les percussions de Hendrix amb la guitarra, produint l’efecte d’una metralladora escopint la seva càrrega mortal. El guitarrista dobla amb la guitarra els versos que canta, versos sobre l’angoixa, el sofriment, la mort dels soldats a qualsevol estèril camp de batalla. El tema té una atmosfera general hipnòtica, creada pel so de guitarra vibrant i per la base rítmica constant de Miles i Cox.

És a les extenses improvisacions de Hendrix on el tema arriba a quotes èpiques: cap altre guitarrista ha aconseguit expressar emocions tan primàries com el sofriment o la mort amb el seu instrument. Hendrix desferma un virtuosisme iconoclasta, esprement els efectes amb els quals altera el so del seu instrument, i maltractant les cordes amb la palanca de trèmolo de la seva Fender Stratocaster, un enginy que permet alterar l’afinació de les cordes mentre es toca. Els ràpids passatges de notes van fer dir al gran trompetista de jazz Miles Davis anys després, a la seva autobiografia, que Hendrix s’inspirava cada cop més en la manera d’improvisar dels músics de jazz, com l’estil líric del mateix Davis i molt especialment les “capes de so” del saxofonista John Coltrane. Improvisacions amb les quals Hendrix va aconseguir similar els sons d’un camp de batalla, amb explosions, crits, plors. Billy Cox recordaria sobre els concerts al Fillmore East:

Hi havia gent en el públic amb la boca oberta.

There were people in the audience with their mouths open.

El tercer tall, Changes (titulada originalment Them Changes) és una composició de Buddy Miles, amb la que Hendrix va cedir el protagonisme del show al bateria. I és que Miles era un autèntic showman: sabia com engrescar a una audiència de rock, amb l’emoció de la seva veu i amb un ritme incombustible. Changes d’ha convertit amb el pas del temps en un tema icònic de la música dels seixanta. Com a provar, aquí podeu veure una versió de Changes en viu interpretada per dos monstres de la música: Eric Clapton i Stevie Winwood.

Power to Love, quart tall, es construeix sobre diverses línies tocades a l’uníson pel baix de Cox i la guitarra de Hendrix. Enlluerna de nou l’aspecte rítmic del tema: tot i la força latent, que esclata en les improvisacions de Hendrix, mai es perd el pols, gràcies a la insistència de la bateria de Miles i al sou gruixut, profund del baix de Cox. Per algun motiu, es va pensar que era bona idea editar la gravació, de manera que al disc pots escoltar un tall que uneix la introducció amb un solo amb el pedal de wha de Hendrix. En aquesta gravació d’un dels shows pots veure i escoltar la peça amb la seva energia íntegra i intacta.

Ja fa un temps que vaig ressenyar al Bibarnabloc el disc Silver rain, de gran baixista de jazz-fusió Marcus Miller. En aquell disc, Miller interpretava una estupenda versió de Power to Love, rebatejada com a Power of Soul, que pots veure i escoltar en aquest vídeo:

El cinquè tema, Message to Love, és la peça més irresistiblement funky del disc. Miles i Cox fan uns cors genials en falset darrere de la veu en Hendrix, ja sigui proferint clams tipus gospel (yeaaaaaaaaah – uuuuuuuuuh), o doblant línies de guitarra. Mentre Miles porreja amb insistència la seva bateria i Cox manté el ritme amb la línia de baix, Hendrix propulsa el tema amb els seus solos, activant el seu pedal de wah i repetint notes en obstinato, amb tot el dramatisme i energia marca de la casa. Tota una injecció d’energia, que no pot sinó deixar-te amb un somriure als llavis.

El darrer tema, We Gotta Live Together, és una altra composició de Miles. Més una improvisació col·lectiva que una cançó tancada, serveix com a perfecte final de festa, gràcies de nou als dots de showman del bateria i a la química musical del trio.

Band of Gypsys és un gran disc per diversos motius. No sols és el darrer gran esforç creatiu coherent que Hendrix va tindre oportunitat de posar en marxa abans de la seva mort. És, a més, un disc que apunta algunes de les direccions per les quals, amb el temps, transcorreria la música pop i rock (fusions diverses entre els gèneres negres, el rock i la psicodèlia). I, per si no n’hi hagués prou, es pot argumentar que és un dels millors discos en directe de la música moderna. Tota una experiència sonora, producte de la ment d’un geni sense parangó, d’una disputa legal, i de la unió creativa i sense prejudicis de tres músics que van encaixar com una mà a un guant fet a mida.