Moncada, Jesús
Calaveres atònites
Barcelona : La Magrana, 2003

Has llegit Moncada? Si no, et recomano que comencis amb aquest recull de contes fascinant que és Calaveres atònites. He dit recull de contes? Bé, sí i no. Malgrat que cadascuna de les històries acompleix tots els requisits de la narrativa breu i es presta a una lectura per separat, el llibre guanya en consistència si se’l llegeix com si fos una novel·la amb episodis independents. O alguna cosa així. Tant se val. El llegeixis com el llegeixis, arribaràs a la conclusió que les petites trames de cada conte estan interrelacionades: s’interpel·len les unes a les altres. I els personatges, en endogàmia constant, presenten facetes diverses que, si es contemplen en conjunt, esdevenen molt més riques i rodones.

Segur que ja saps que Jesús Moncada és el personatge real més il·lustre de Mequinensa (dic real perquè algun dels seus protagonistes literaris ha adquirit també certa notorietat). Probablement hauràs sentit a dir que Mequinensa és un poble de La Franja de Ponent: un territori que, d’ençà de les recreacions de Moncada, ha passat a formar part de la geografia literària del nostre país. Entre l’Ebre i el Segre, aquest extens poble de 300 km l’etimologia del qual es remunta als berbers, va veure trastocada la seva centenària ubicació als anys 60 del segle XX, quan l’obsessió franquista pels pantans va decidir enaiguar-lo. El 1957, l’empresa Enher va començar la seva inundació per tal de construir el pantà de Riba-Roja. 

La Mequinensa actual és una reconstrucció de l’antiga al marge del riu Segre. L’obra de Moncada —frondosa ficció amb arrels verídiques— ha causat furor en moltes lectores de la nostra modesta literatura. I més enllà: Moncada és un dels autors catalans amb major projecció internacional. Això sempre vesteix. Però oblida-ho: et desafio que t’hi acostis com si fos un desconegut. Que assaboreixis el llibre a mossades lentes: si deixes que et conquereixi a poc a poc el paladar, en gaudiràs molt més. I la seva digestió et serà molt més profitosa.

Però per què? Què té d’especial, Calaveres atònites?

Per començar, un sentit de l’humor intel·ligent que recrea literàriament la saviesa popular, amb la ironia, el sarcasme i la digressió com a pilars fonamentals. Aquest recurs, a més de denotar una manera de fer literatura, serveix per suavitzar el rerefons tràgic de les històries. Calaveres atònites s’emmarca en els primers anys de la dècada dels 50 del segle XX. La Mequinensa prepantà era un poble miner i fluvial que es caracteritzava pel seu republicanisme, anticlericalisme, una inclinació força acusada al gaudi dels plaers mundans, així com una animadversió general vers els privilegis de classe i la beateria. En plena primera etapa del franquisme, amb els ressons encara presents de la Guerra Civil i les misèries de la postguerra i la dictadura nacionalcatòlica, podem imaginar que les coses no eren fàcils per a aquests vilatans disbauxats i descreguts (sobretot per als més pobres, especialment per a les dones: doblement, si reunien aquestes dues condicions). El context no és per a tirar-hi coets, però el retrat humà que es dibuixa és tan ric i hilarant que el llibre es converteix, més enllà de qualsevol altra consideració, en una celebració de la vida, en una investigació literària de la condició humana.

Un altre dels elements formals característics de Calaveres atònites és el soliloqui. Les narracions són, o bé recreacions de la forma oral, o bé cartes que, per motius diversos, s’escriuen uns personatges als altres. Malgrat que en cada narració només escoltem una veu, la figura de l’interlocutor és essencial en totes elles i es fa present per mitjà d’apel·lacions constants del narrador o la narradora. La riquesa fraseològica i lèxica, la naturalitat que destil·len totes les intervencions i la loquacitat amb què parlen elles i ells (tot i que l’expressió varia en funció del nivell intel·lectual que s’atribueix a cadascú) fan de cada petita història una recreació literària del tresor lèxic i humà de la zona solvent, exquisida, sovint jocosa, tendra o al límit del patetisme en algunes ocasions, però sempre versemblant. Les cartes, a més, poden llegir-se en clau d’allò que una part de la crítica feminista ha anomenat textos semi-privats: epístoles de dones que aconsegueixen transgredir l’àmbit domèstic mitjançant la seva literaturització.

Diu el jutge Crònides, protagonista principal per les mans del qual passen la majoria dels afers de la vil·la:

No treballi tant, senyor secretari, deixi la paperassa i vingui a finestrejar. Guaiti, fixi’s en aquesta noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui’m, això dura poc. En un tres i no res, passem d’embrions incerts a calaveres atònites.

Una altra característica que fa especial Calaveres atònites ja l’he comentada al principi: es tracta d’un artefacte literari que se situa en un terreny liminar entre el recull de contes i la novel·la. Aquesta forma autònoma i alhora interrelacionada dels contes li atorga un color molt especial. Com un mosaic que es pot contemplar des de diversos punts de vista i que adquireix tonalitats tornassolades amb la il·luminació de conjunt adequada. A partir d’anècdotes sovint intranscendents que la visceralitat dels vilatans dramatitza; o al revés, des d’un rerefons tràgic que un sentit pràctic i enjogassat de l’existència despulla d’afectació, el jutge Crònides, el secretari Fontcalda, la tia Penèlope i la resta de la tropa van desfilant per les diverses històries i cada cop en coneixem millor l’ètica, les preferències culinàries, el sentit de l’existència.

Aquest any s’han commemorat els 10 anys de la mort de Jesús Moncada. Aquest post vol ser un petit homenatge que se suma als que se li han dedicat. Sens dubte, però, el millor regal ens l’ha fet ell a nosaltres. La seva prosa precisa,  que anava cisellant sense pressa fins a esmolar les paraules i convertir cada frase en un dard, en un petó, en un riu cantaire, és un llegat preciós que sempre podrem celebrar.