Lagarde, Marcela. Los cautiverios de las mujeres: madresposas, monjas, putas, presas y locas. Madrid: Horas y Horas, 2011

Los cautiverios de las mujeres: madresposas, monjas, putas, presas y locas és la tesi doctoral de Marcela Lagarde, reeditada ara per l’editorial feminista Horas y Horas, que també ha publicat tres llibres seus anteriorment. En aquesta edició, han afegit, precedint al text original, la “mirada” actual de l’autora on confirma encara la vigència del que va exposar ja fa més de 20 anys.

L’autora mexicana és membre i col·laboradora de grups i publicacions feministes d’Amèrica Llatina i Espanya i ha realitzat nombrosos articles, i alguns llibres, en matèria de gènere. De formació etnòloga i doctora en antropologia, ha exercit com a catedràtica de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i fou diputada en el congrés mexicà (2003-2006).

En aquest estudi, Marcela Lagarde es planteja una sèrie de preguntes d’entre les que m’agradaria destacar les següents: “¿qué hace a las mujeres semejantes y diferentes… cuáles son las opciones de vida definidas genéricamente para ellas?”, “¿si la opresión de las mujeres no es natural… como se constuye la opresión de las mujeres?” o  “las mujeres son diversas y diversos son sus cautiverios. ¿Cúales son entonces los cautiverios de las mujeres?”.

L’autora ens explica que hi ha poques maneres de ser dona ja que la societat està definida de tal manera que ella mateixa les dirigeix cap a un nombre reduït d’opcions culturals dominants que conformen els modes de vida particulars. Per això, per a cada grup, investiga els aspectes comuns que en les situacions particulars adquiriran aquest paper organitzador de les seves vides.

Afirma que les dones estan captives per que han estat privades de l’autonomia i la independència per a viure. Però que hi ha dones captives i dones captivades. És a dir, per a la majoria de les dones, la vivència del captiveri significa sofriment, conflictes, etc. però n’hi ha que són felices.

I ens diu que “l’antídot” dels captiveris és el feminisme, que el defineix com l’aportació política “civilitzatòria” més important de les dones com a gènere a la modernitat.