Pedra foguera. Nova poesia catalana

Pedra foguera antologia de poesia jove dels països catalans

Pedra foguera antologia de poesia jove dels països catalans
Palma: Documenta Balear : Federació Llull, 2008

 
Periòdicament, com si es tractessin de les apps per telèfons intel·ligents i tauletes, es van instal·lant i actualitzant, en el món de la poesia, noves generacions d’autors joves agrupats en antologies. Algunes van fer fallida, d’altres van fer via.

Aquest mes de maig es compleixen vuit anys de l’aparició d’una de les darreres antologies rellevants, Pedra foguera: antologia de poesia jove dels països catalans, un recull de vint-i-vuit joves poetes (menors de trenta anys al 2008) que pretén cobrir tota la zona lingüística de parla catalana.

En aquell moment, molts dels seus membres eren inèdits encara o difonien la seva poesia en blogs i en recitals que organitzaven al bar l’Horiginal, al carrer Ferlandina de Barcelona, apadrinats per l’Enric Casasses i Perejaume. Actualment molts d’aquests poetes han consolidat una veu i una obra pròpia. Fins i tot, alguns d’ells ja han estat guardonats.

Entre ells comparteixen certs aspectes característics en l’ús d’un català més versàtil i ric, tot introduint modismes i vocabulari col·loquial, i adoptant també castellanismes i anglicismes, expandint així la llengua. Un altre tret característic és l’heterogeneïtat de les seves referències, no només literàries, com el còmic, el cinema, la televisió i diversos gèneres musicals.
 
Grup pedra foguera
 
L’ús de tanta diversitat referencial és defensada pel poeta i assagista Lluís Calvo (Saragossa, 1963) al seu article ‘De l’or al silici: la nova poesia catalana’, de la revista Quadern:

Lluís Calvo
Lluís Calvo

Tota aquesta cultura, que encara és vista amb recel per a determinats crítics, és absolutament imprescindible si es vol entendre no només l’obra dels poetes actuals sinó el món en què vivim, ja que avui no és possible abordar la creació literària com un fet exclusivament autoreferencial.

 
Envers el món editorial i la distribució de la seva obra, aquests joves poetes també tenen una nova visió, si més no diferent de l’establerta. No menystenen les formes tradicionals de publicació però tenen en internet una via recurrent de publicació i difusió.

David Caño
David Caño

Així, David Caño (Olot, 1980) és de l’opinió que:

en aquesta època nostra hem vist fer eclosió les xarxes de comunicació i expressió virtual (blogs, webs, Facebook, Twitter…) i també estem aprofitant les plataformes de micromecenatge per finançar o complementar el finançament de les nostres obres i propostes creatives. Tot això ha trencat amb els sistemes clàssics de publicació i distribució. És evident, però, que actualment conviuen ambdós mons: el que se serveix de les possibilitats de la xarxa i el que podríem anomenar clàssic (editorials, distribuïdores, mitjans de comunicació). I no pot menysprear-se cap dels dos, tot i que el virtual permet als creadors joves controlar més el procés, amb unes possibilitats i dosis de llibertat que el sistema clàssic històricament ha mantingut tancades.

En aquest sentit, i tornant a l’article, Lluís Calvo recorda que:

algunes editorials que han fet una tasca important en la difusió dels poetes nous, com Labreu, van néixer justament a partir del fenomen dels blogs i dels autors que utilitzaven Internet per difondre la seva obra. Cal dir, igualment, que les grans editorials mostren molt poc interès cap al fenomen poètic. Això té conseqüències negatives però també aspectes paradoxalment engrescadors, ja que la poesia ha entrat en els circuits situats fora de la cultura més oficial i això l’ha dotada d’un gran dinamisme.

I introdueix el fenomen dels recitals:

Molts dels poetes joves han madurat la seva veu amb el contacte amb el públic, a través de recitals i festivals. L’oralitat ha comportat un retorn a les fonts tradicionals de la poesia i l’enderrocament dels comportaments estancs. L’obra de Josep Pedrals, per exemple, no es pot concebre sense aquest joc entre l’oralitat i el metatext, en un joc brillant en què el poema es fa aventura i conflueix amb la literatura medieval i barroca a través de la juxtaposició postmoderna.

Quant a les temàtiques, aquest grup de joves poetes, tot i viure en l’era digital, no perden de vista la realitat, tenen una àmplia consciència del seu entorn personal però el tracten amb un estil i un vocabulari més elaborat, allunyant-se del realisme clàssic que practicaven les generacions anteriors.

Tornant a Lluís Calvo: “les vivències i les ferides personals resten subjectes a la metàfora a través de vels lingüístics que ens allunyen de la mera exposició d’uns fets.”

Aquestes ferides personals es veuen en un dels poemes inclosos a Pedra foguera de la poetessa Mireia Calafell (Barcelona, 1980), Interpreta’m:

Mireia Calafell
Mireia Calafell

Invoca l’esclat de la follia
imposa un règim d’excepció,
abraça’m. I en l’abraçada
sigues rebel dels límits,
parla’m de tu, calla’m les nits
-et demanava.
No marxis, no te’n vagis encara.
Equivoca’t abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta’m
-et suplicava.
Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s’acaba
fa allò que no comença.

 
En Rubén Luzón (València, 1982) “la quotidianitat pot ser trabucada a través d’imatges esquerdades i innovadores que conviuen amb poemes de factura més clàssica, la qual cosa atorga a aquest autor una voluntat notable d’exploració.” Ho veiem en aquests versos inclosos en aquesta antologia i que pertanyen a un poema del seu llibre Cames ajudeu-me:

 

Rubén Luzón
Rubén Luzón

tantes imatges, tantes figuracions d’aigua
teixides a l’atzar sobre llençols de seda,
tants retalls d’immodèstia, conformen el mosaic
on es mesclen les ombres d’aquesta trista joia
que podem pressentir com una set antiga,
imponent i callada; com un desig del dia
que es busca a si mateix en tots els nostres gestos…

 
Més reivindicativa és la poesia de Carles Rebassa (Mallorca, 1977) on “el quefer poètic esdevé, ben sovint, el camp de batalla en què es dirimeixen les actituds no només literàries, sinó també polítiques i socials.” Una mostra evident és el seu poema Polítics del que aquí teniu una estrofa:

Carles Rebassa
Carles Rebassa

Són policies, porcells antipàtics,
bacallaners, titellots irrisoris
amb sang de serp, orgasmes automàtics
i sulls ventrells, greix de còctels, casoris…
Poble, allibera’ns d’aquests rucs fanàtics,
torna’ls al sòl i pren els consistoris
!

 

Ens trobem, doncs, en un moment en el qual la jove poesia catalana és molt diversa però que gaudeix d’una molt bona salut, podent ser considerada actualment com “el roc que sosté les nostres lletres”.

Existeixen altres antologies que parlen d’aquesta nova poesia escrita en català:

  • Poetes emprenyats apareguda a partir d’un recital fet a la Plaça Catalunya durant la seva ocupació per part dels indignats.
  • Tibar l’arc. Una mirada a la poesia valenciana actual.
  • Donzelles de l’any 2000, una representació extensa de la poesia femenina actual.

 
Barcelona poesia 2016

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.