40 anys de El gen egoísta, de Richard Dawkins

El gen egoísta - Richard Dawkins

Charles Darwin era un home prudent. Tant, que des que va recopilar les primeres proves de la seva teoria de l’evolució per selecció natural fins que va publicar la seva obra l’Origen de les espècies van passar vint anys. Entre els factors que expliquen aquesta tardança figura la por de Darwin que la seva teoria, que era revolucionària, fos injustament criticada per l’establishment de l’època. Aquesta por potser també explica que Darwin fos molt clar al seu llibre sobre les virtuts i els punts febles de la seva teoria. I un d’aquests punts febles eren les abelles.

Per a Darwin la reproducció era el mecanisme que empenyia la vida en totes les seves formes. La reproducció permetia que es transmetessin de generació en generació característiques que en un moment donat eren útils per a la supervivència. Amb el temps i amb el pas de les generacions aquestes característiques heretades podien acabar provocant la creació d’espècies diferents. I tot això emmarcat en una “lluita per la supervivència” constant al medi natural.

I això feia que les abelles fossin un misteri. Segons unes frases que podem trobar a l’Origen de les espècies:
 

No dubto que molts casos d’instints d’explicació molt difícil podrien ésser oposats a la teoria de selecció natural […] No entraré ací en aquests casos diversos, ans em limitaré a una dificultat especial, que de bon començament em semblà insuperable i fins i tot fatal per a tota la meva teoria. Em refereixo a les femelles neutres o estèrils de les comunitats d’insectes: car aquestes neutres sovint difereixen àmpliament en instint i en estructura tant dels mascles com de les femelles fèrtils, i així i tot no poden propagar llur mena perquè són estèrils.

 
Si la finalitat de la vida és reproduir-se, com és que hi ha organismes com les abelles que no es reprodueixen? Com s’explica que aquests organismes hagin acabant renunciant a la reproducció per a tindre cura del rusc?

No va ser fins al 1964 quan es va proposar una teoria que expliqués aquest misteri, de la mà del biòleg William D. Hamilton. Segons Hamilton tots els organismes estem emparentats, per descendència i transmissió d’ADN, amb altres organismes. Aquest grau d’emparentament dependrà del sistema de reproducció de l’organisme. Hamilton va raonar que si la finalitat biològica dels éssers vius és transmetre a la descendència els gens, una manera d’acomplir-la, tot i que indirecta, és ajudar als nostres parents a sobreviure donat que compartim amb ells gens en diferents graus. L’existència d’abelles estèrils s’explica perquè el seu peculiar sistema de reproducció fa que les abelles estiguin més emparentades amb les seves germanes del que ho estarien amb les seves pròpies filles. D’aquesta manera, cuidar del rusc és una manera indirecta d’assegurar que els seus gens perduren en el temps.

La teoria de Hamilton avui dia es considera una pedra fonamental de l’edifici teòric modern de l’evolució. Allò més que més sobta de la seva idea és que sembla que l’individu no sigui tan important: allò realment important serien els gens, i els individus només serien una mena de vehicles que servirien a la supervivència dels gens.

Aquesta idea va ser recollida, analitzada i ampliada en un llibre cabdal de la història de la divulgació científica: El gen egoísta, de Richard Dawkins. El gen egoísta va ser publicat per primera vegada l’any 1976, per la qual cosa aquest 2016 es celebren quaranta anys de la seva publicació.

El gen egoísta - Richard Dawkins

Dawkins, Richard
El gen egoísta: las bases biológicas de nuestra conducta

Barcelona: Salvat, cop. 2002

La metàfora dels gens com a entitats egoistes ha donat molt a parlar, i amb el pas del temps ha esdevingut una de les principals fonts de crítica de l’obra. Tot i això, la metàfora té la seva funció sempre que s’entengui de la manera correcta. El suposat “egoisme” dels gens no implica que els gens de per si tinguin motius o voluntat. Com vèiem en el cas de les abelles, aquest egoisme més aviat implica que el centre de l’activitat del món natural són els gens, el material genètic que es transmet de generació en generació, i no l’organisme com a entitat individual.

Va ser aquest punt de vista el que va permetre a biòlegs com Hamilton explicar comportaments que des del punt de vista de l’individu, considerant el mecanisme de la selecció natural, semblaven paradoxals, com la cooperació (tal com hem vist amb el cas de les abelles). Altres figures cabdals de la biologia evolutiva, com Robert Trivers, també van fer aportacions molt importants per a explicar altres formes d’altruisme com l’altruisme recíproc (“jo et grato l’esquena si tu em grates la meva”). Dawkins va recollir totes aquestes idees i va crear un tot coherent que permetia explicar la complexitat de la vida a partir del gen. I ho va fer amb un estil atractiu, seductor i entenedor, sent la primera obra que va apropar les complexitats modernes del procés de l’evolució al públic general.

Tot i l’egoisme i la lluita per l’existència, Dawkins va deixar clar ja al primer capítol del seu llibre que no estava defensant una moral basada en la natura:
 

No estoy defendiendo una moralidad basada en la evolución. Estoy diciendo cómo han evolucionado las cosas. No estoy planteando cómo nosotros, los seres humanos, debiéramos comportarnos. Subrayo este punto pues sé que estoy en peligro de ser mal interpretado por aquellas personas, demasiado numerosas, que no pueden distinguir una declaración que denote convencimiento de una defensa de lo que debería ser. Mi propia creencia es que una sociedad humana basada simplemente en la ley de los genes, de un egoísmo cruel universal, sería una sociedad muy desagradable en la cual vivir. Pero, desgraciadamente, no importa cuánto deploremos algo, no por ello deja de ser verdad. (p. 11- 12)

 
Una altra qüestió que al mateix capítol Dawkins va voler aclarir: la polèmica sobre si els gens determinen el nostre comportament:
 

[…] debemos decir que es una falacia —sea dicho de paso, muy común— el suponer que los rasgos genéticamente heredados son, por definición, fijos e inmodificables. Nuestros genes pueden ordenarnos ser egoístas, pero no estamos, necesariamente, obligados a obedecerlos durante toda nuestra vida. Sería más fácil aprender a ser altruistas si estuviésemos genéticamente programados para ello. (p. 13)

 
Tot i les seves cauteles, no són pocs els crítics que han acusat Dawkins de determinista genètic, o de defensar una mena de darwinisme social. Com veiem, res més lluny de les intencions de l’autor.

Una altra de les idees de El gen egoísta ha passat a formar part de l’imaginari popular, especialment en aquests temps d’Internet i de xarxes socials: el mem. El terme mem és un neologisme, abreviatura de la paraula grega mimeme, “imitació”. Dawkins va introduir la idea dels mems per analogia al funcionament dels gens: igual que aquests, les idees tenen la capacitat de copiar-se a si mateixes. Qualsevol element de la cultura pot ser un mem, que es reprodueix i es transmet de cervell a cervell, de persona a persona: una tècnica, un eslògan, una cançó… La idea de Dawkins va ser benvinguda per una part de la comunitat de biòlegs evolutius i de filòsofs, tant que s’ha arribat a desenvolupar un camp d’estudi en torn del concepte mem: la memètica.

Des que Richard Dawkins va publicar la seva obra s’ha avançat molt en la comprensió del genoma humà. Així avui dia sabem, per exemple, que entre els gens s’estableixen complexes interaccions; o que hi ha una gran quantitat de material genètic de la que no es coneix la seva funció; o que els mateixos gens no són unitats estàtiques, sinó que n’hi ha que poden “saltar” per a recol·locar-se en altres llocs del genoma. Però cap d’aquests nous coneixements sembla contradir les tesis de El gen egoísta i aquelles en les que Dawkins es va inspirar per a crear la seva obra.

Ja sigui per a gaudir dels seus arguments o per a criticar-los, El gen egoísta és una obra que s’ha de conèixer. I és que, com diu Adam Rutherford a The Guardian:
 

[…] El gen egoista ha aconseguit la seva pròpia immortalitat literària i científica: en tant que la vida sigui estudiada, El gen egoista serà llegit.

[…] The Selfish Gene has attained its own literary and scientific immortality: as long as we study life, it will be read.

 

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.