Si el llenguatge és un virus, com va dir William Burroughs, llavors la poesia hauria de ser l’expressió màxima d’aquest virus. Un virus, per cert, que esdevé diferent a cada contagi, de la mateixa manera que un poema és un altre cada vegada que s’escriu o es llegeix.
No us oblideu d’aquesta idea: el poema -un mateix poema- tendeix cap a l’infinit. I escriptura rere escriptura, lectura rere lectura l’aboquen cap a la desconstrucció i posterior transformació, com si d’alta cuina es tractés. Si l’escuma de truita de patata no és una truita de patata tot i que té el mateix gust, el resultat de reescriure un poema no serà igual al poema original tot i que conté les mateixes paraules… canviades d’ordre.
I si parlem de l’objecte (el poema) també haurem de parlar del subjecte (el poeta). Per tant, si un poema es desconstrueix a mesura que es reescriu, el poeta també es desconstruirà a mesura que reescrigui. No hi haurà un sol JO sinó que hi haurà tants com desconstruccions.
Aquesta desaparició del JO pot donar-se de dues maneres. La primera, i més coneguda, gràcies a l’ús dels heterònims, com per exemple en els coneguts casos de Fernando Pessoa i Antonio Machado, o bé per l’autoria col·lectiva, és a dir, que el poema resultant sigui obra de més d’un autor, de més d’un JO, quedant la idea moderna d’autoria no identificable, eliminada. I aquesta segona opció es pot assolir gràcies a l’existència d’Internet.
Per què la poesia no pot ser fruit de la tecnologia? Si la impremta va proporcionar la pàgina escrita, segur que Internet pot proporcionar una altra manera d’escriure poesia.
Segons diu Raúl Quinto a la revista Quimera del mes de maig:
“Si Internet es la unión de tres tecnologías -la digitalización masiva de la información; la comunicación de alcance mundial, e instantanea, en una red descentralizada a través de terminales de ordenador; y la noción de hipertexto- entendemos que eso permite que acabe creciendo un nuevo tipo de escritura, un poema nuevo.“
D’aquesta manera, el mateix Raúl Quinto, el 2014, va voler fer un experiment d’escriptura col·lectiva partint de la destrucció de poemes coneguts de poetes de diferents èpoques a la xarxa.
L’experiment va consistir en:
- Reunir a trenta-cinc poetes, que renunciessin a la seva autoria, i que triessin un poema d’algun poeta que consideressin important. Aquests poemes serien la base per a introduir les modificacions en el text.
- En un dia i hora concrets es penjarien els poemes en una pàgina de Titan Pad, editor de textos col·lectius en xarxa, en la que aquests poetes s’haurien hagut d’inscriure com a usuaris anònims. Durant una hora podrien manipular i transformar lliurement els poemes.
- La sessió es gravaria en vídeo per comprovar la mutació i desconstrucció dels poemes com si es tractés de quelcom viu. Cada deu minuts es faria una captura de pantalla per veure les evolucions dels textos i comprovar els canvis que s’anessin produint en els poemes.
Tornant a Raúl Quinto:
Nuestros treinta y cinco poetas son un virus troyano, un virus de sobrescritura que destruye el poema y al autor para crear una maravilla aberrante. El poema pierde su cuerpo y su función, la Historia de la Literatura pierde pie.
La poesía es el lenguaje que gira sobre sí intentando reflejar todo en su espejo. Vista en la pantalla cada palabra en mutación no es nada, es una danza sin música. Ahora vendría bien citar a Nietszche y decir que seguramente seamos nosotros los que no somos capaces de oír la música viral…
Virus. La poesia és l’expressió màxima del virus. I els autors col·lectius són un virus troià. Així el virus destrueix tant al poema com al poeta, a l’objecte i al subjecte.
Aquest experiment pretenia ser un 2×1. Assolir l’escriptura en xarxa, i en temps real, gràcies a les possibilitats que ofereix Internet, i debilitar la idea del JO autor, però no només de l’autor individual sinó finalment també de l’autor col·lectiu, ja que com subratlla Raúl Quinto:
Los poetas no sólo hackearon el poema y al autor sino también a ellos mismos. La idea era la dilución del yo, entendiendo el yo como esa herencia del Romanticismo que está en la base del capitalismo y del sistema liberal, y en la poesía y el arte de los dos últimos siglos y medio… Lo habitual a lo largo de la historia es que la escritura poética sea una experiencia colectiva.
Así que este experimento no es un paso adelante tecnológico sino más bien una regresión, una vuelta al estado anterior a la infección.
Però una cosa és el que pretenia i una altra el que va acaba sent, ja que la premissa era falsa. I si voleu saber per què era falsa, llegiu-vos l’article sencer ‘Poesía de código abierto. Un experimento’ que trobareu al número 390 del mes de maig d’enguany a la revista Quimera. Chimpón!
