Jim Sheridan. En el nombre del padre. Madrid: Universal, DL 2003
La pel·lícula de Jim Sheridan és una d’aquelles pel·lícules imprescindibles, no només per l’excel·lent guió, sinó també per les extraordinàries interpretacions dels dos actors principals: Daniel Day-Lewis i Pete Postlethwaite, sense oblidar la genial banda sonora.
Basada en un dels errors legals més lamentables de la història del Regne Unit: els quatre de Guildford i els Set de Maguire, En el nombre del padre és un d’aquells casos estranys de pel·lícules basades en un fet real, amb un alt contingut de denúncia, un excel·lent nivell artístic i, tot i així, un èxit rotund de públic. Compte! els interrogatoris estan tant ben rodats i interpretats… que impressionen!
En el nombre del padre és una pel·lícula irlandesa de 1993 basada en el cas dels Quatre de Guildford i els Set de Maguire, dirigida per Jim Sheridan. El guió és l’adaptació de l’autobiografia de Gerry Conlon: En el nombre del padre.
Al Belfast dels anys 70, Gerry Conlon, és un jove sense ofici ni benefici, que juga a ser hippie, i el seu pare, per allunyar-lo de l’IRA l’envia a Anglaterra. Un dia, per un cúmul de casualitats, es veu implicat en un atemptat terrorista de l’IRA i condemnat a cadena perpètua junt amb uns amics, el seu pare i altres parents. Giuseppe, el pare de Gerry, és un home tranquil i educat, però a la presó el seu fill descobreix un home amb una gran força interior. Els “Quatre de Gilford” van passar a la presó 15 anys, fins que una advocada va aconseguir demostrar la seva innocència i que la policia britànica els havia forçat a declarar-se culpables.
Daniel Day-Lewis, l’actor que interpreta al fill, Gerry Conlon, és un conegut actor britànic, que a protagonitzat pel·lícules tant conegudes com Mi pie izquierdo (1989), El último mohicano (1992), Gangsters de Nueva York (2002) o Nine (2009). Aquest polifacètic actor és conegut per dur a l’extrem la caracterització dels seus personatges, per exemple, per posar-se al paper d’indi de la pel·lícula El último mohicano va viure una llarga temporada com un indi. Amb el director Jim Sheridan ha realitzat diverses pel·lícules a part de En el nombre del padre: Mi pie izquierdo, amb la que va guanyar l’Òscar, i The Boxer.
Pete Postlethwaite, mort el gener de 2011, va ser l’encarregat de donar vida a Giuseppe, el pare, aquesta interpretació li va valer la nominació a l’Òscar. Pete Postlethwaite és conegut també per altres pel·lícules com Sospechosos habituales, Alien 3 o Jurassic Park. L’actor va ser un destacat activista polític, mediambiental i pacifista.
La banda sonora de la pel·lícula és, senzillament, espectacular. Una banda sonora que acompanya perfectament a tota la història, des de la cançó inicial composta i interpretada per Bono, passant pel solo de guitarra de Jimi Hendrix, acabant amb les escenes finals, acompanyades per la cançó You made me the thief of your heart, de Sinead O´Connor.
La pel·lícula va guanyar l’Ós d’or al Festival Internacional de Cinema de Berlín l’any 2000 i ser nominada a set premis Òscar, en les categories d’actor (Daniel Day-Lewis), actor de repartiment (Pete Postlethwaite), actriu de repartiment (Emma Thompson), director, muntatge, pel·lícula i guió adaptat. Curiosament, aquell any va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula una altra història de denúncia: La lista de Schinler.
Estic totalment d’acord. És d’aquelles pel·lícules que quan acaben un es queda sensa paraules i necessita una estona de silenci i reflexió.
La pel·lícula em va impressionar… tant que fa molts anys que la vaig veure i encara la tinc molt present! Boníssima però trista a la vegada… la realitat espanta a vegades.
Per poc que hi entris dins dels personatges és una història esfereïdora, et remou les entranyes de dalt fins abaix. Tots els cops que l’he vist, he acabat plorant i amb singlot: és terrible adonar-se’n que els éssers humans som perfectament capaços de cometre injustícies, i alhora, ens sigui tant difícil fer el que és correcte.
Totalment d’acord en que és una pel•lícula que no deixa indiferent, jo també la recordo perfectament. Em va commoure especialment veure com anava canviant la relació amb el pare, com s’anaven coneixent. També es va fer “En el nom del fill”, amb Helen Miren, i no sé per què aquesta peli és molt difícil de trobar. Jo la posaria com a visionat obligatori a l’Institut, parla de la violència, el fanatisme i… de la mare o de les mares.