Miyazaki, Hayao. Ponyo en el acantilado. Madrid: Aurum, D.L. 2009

Hayao Miyazaki, el mestre de l’animació nipona, va sorprendre al 2008 amb una pel·lícula que trencava una mica amb l’estil narratiu dels seus anteriors films i retornava als seus orígens. Ponyo en el acantilado és una faula-conte que no té res a veure amb la La Princesa Mononoke, El viatge de Chihido, o El castell ambulant, en canvi sí té punts de semblança amb Mi vecino Totoro.

Ponyo en el acantilado narra la història d’amor i amistat d’en Sosuke, un nen de cinc anys, i un ésser màgic que primer és mig peix mig nena i després decideix convertir-se en nena, que en Sosuke rescata del mar i a la que posarà el nom de Ponyo. Sosuke i la Ponyo es fan molt amics però s’hauran d’enfrontar a en Fujimoto, el pare de la Ponyo i bruixot de les profunditats del mar, que no està d’acord amb aquesta amistat.

Aquesta petita joia del cinema d’animació és considerada per molts una revisió lliure de La Sireneta. Clarament adreçada al públic infantil, el fil argumental és ordenat i clar, tot i que no es troba exempta d’escenes inexplicables i estranyes pròpies del cinema de Miyazaki. Ponyo és una altra mostra del particular univers del seu autor, amb constants referències a la mitologia japonesa, és valenta, imaginativa, màgica i plena de dibuixos encantadors que mereixen un especial reconeixement per tractar-se d’una pel·lícula feta de forma totalment artesanal.

En definitiva es tracta d’una cinta molt entretinguda, d’una història d’amistat molt tendra i amb molt bon rotllo.