Donner, Richard. La profecía. Madrid: Twentieth Century Fox, DL 2003
Amb el motiu d’il·lustrar el nou conjunt d’etiquetes relacionades amb les emocions vaig rebre l’encàrrec de fer-vos una recomanació per fer-vos tremolar.
No sóc gaire fan de les històries terrorífiques, així que en el meu repertori només es troben aquells productes imprescindibles. Vaig haver de rebuscar en la meva memòria i ràpidament tenia tres o quatre idees que després d’una petita enquesta va quedar reduïda a una, i és que si tothom a qui vaig preguntar va coincidir, és perquè sense cap dubte és tracta d’un clàssic que es pot elevar a obra mestra del cine de terror.
Quan la Katherine Thorn dóna a llum un bebè mort, el seu marit Robert, amb l’ajuda del pare Spileto, i sense que la seva dona n’assabenti, substitueix el seu fill mort per un altre bebè, la mare del qual ha mort en donar a llum. Els esdeveniments estranys comencen quan durant el cinquè aniversari del nen, la seva mainadera es suïcida inesperadament. I no serà l’única mort al voltant de la família Thorn. Un mossèn coneixedor de l’origen de Damien, comunica a Robert les seves sospites que el nen és l’Anticrist, però aviat morirà, també, per l’acció d’un llamp. Aleshores Robert intentarà esbrinar qui és el seu fill i si és veritat que és ell el responsable de tot el que està succeint.
La profecia, va ser dirigida per Richard Donner l’any 1976, i forma part del festival de pel·lícules que en aquell moment explotaven el tema satànic. Sorprèn que posteriorment el mateix director hagi dirigit la seva carrera cap als productes de pur entreteniment i que en cap altra ocasió ens hagi regalat films de la mateixa categoria, tot i que li devem també la realització de Los Goonies, una de les meves pel·lícules preferides.
Hereva de l’èxit de El exorcista, La profecia parteix d’un clima de suspens i intriga per avançar en un camí sense retorn cap al més pur terror psicològic. Per crear aquesta atmosfera el director va fer servir uns quants elements: un guió excel·lent, resultat de l’adaptació de la novel·la de David Seltzer, uns quants cops d’efecte, unes actuacions molt correctes, l’encertada elecció del nen que va interpretar Damien i una bona banda sonora es van enllaçar harmònicament per donar com a resultat una de les millors obres de terror de tota la història del cinema.
