Entrevistem la coneguda autora anglesa, Helen Oxenbury, durant la seva estada a Barcelona amb motiu de la diada de Sant Jordi.
 

 
Assistim, també, a la X Trobada d’Il·lustració, organitzada per Casa Anita i Ediciones Ekaré, a la seu de l’Ajuntament de Gràcia, i en fem un resum.
 

Els inicis

Helen Oxenbury va començar a dibuixar de ben petita perquè en aquella època —ens diu— no hi havia gaires entreteniments, ni existia la televisió. No obstant això, a casa seva, sempre disposava de molts papers per pintar.

Va estudiar art a Londres, on va conèixer el seu marit, John Burningham, que aleshores estudiava disseny, i al cap de sis anys d’haver-se conegut, es van casar.

L’autora recorda un dels seus primers treballs al teatre de repertori, on cada setmana es representaven obres diferents i ella s’ocupava de l’escenografia.

Quan li pregunten sobre quins són els seus referents, explica que li resulta molt difícil esmentar un nom concret, però que durant una època l’art japonès li va servir d’inspiració.

Ens explica, també, els seus inicis al món de la il·lustració infantil, ara fa 40 anys, coincidint amb el naixement de la seva filla. En no trobar gaires llibres que li agradessin —exceptuant els treballs de Dick Bruna— va crear una sèrie dedicada als més petits de la casa.
 

Un llibre emblemàtic, Vamos a cazar un oso
 

 
Posteriorment, va arribar l’èxit de Vamos a cazar un oso, un àlbum inspirat en una cançó tradicional anglesa.

Al llibre, s’alternen el color i l’absència d’aquest, per emfasitzar el ritme de la narració. Aquest contrast trenca la monotonia d’un conte totalment acolorit.

Com que a la lletra de la cançó no hi ha cap descripció dels personatges, ella es va imaginar que els protagonistes eren germans. Així, doncs, segons va explicar la Helen, no hi apareixen ni el pare ni la mare, com molts de nosaltres pensàvem (quina sorpresa ens vam endur molts dels assistents!).
 

Altres obres

Pel que fa a El rey Hugo y el dragón, ens diu que després de treballar els personatges, a poc a poc es va establir un vincle amb ells, i per això en va fer un segon. Per tant, ens comenta que si n’aparegués un tercer, estaria encantada d’il·lustrar-ho.

Respecte al treball de l’Alicia en el país de las maravillas, diu que l’origen del llibre va sorgir quan una productora li va proposar fer uns curtmetratges sobre el personatge. Després l’empresa va tancar. Oxenbury, que ja havia estat il·lustrant l’Alícia per a aquest projecte, va concloure el seu treball després de tres anys. L’obra li va suposar el reconeixement com a guanyadora de la medalla Kate Greenaway, que a més, va ser considerada la més important que s’havia lliurat en 50 anys.
 

Els llibres per a infants

El que cerca en un llibre per a infants és que la lectura l’atrapi des del primer capítol, és a dir, que sigui una bona història i que, igual que els llibres d’adults, els personatges també siguin interessants.

Explica que ha rebutjat molts textos perquè la història no funcionava, i que a l’àlbum, en tenir un espai reduït per narrar una història, no sempre és fàcil que la freqüència narrativa es condensi en un nombre de pàgines determinades.

Amb referència a la pregunta sobre quina obra seva és la que més li agrada, ens diu que So much, un llibre que, de moment, no s’ha traduït al nostre país.
 

L’edició actual

Quant a l’edició actual, la Helen en destaca el fet que hagin canviat substancialment les tècniques de reproducció i d’edició, especialment pel que fa als colors.

Actualment, els editors creuen que poden obtenir un guany, i és per això que es van creant equips, quan abans l’editor s’encarregava de tot el procés, comenta.
 

Els futurs professionals de la il·lustració

L’autora no es mostra gaire partidària de donar consells als joves professionals de la il·lustració, perquè pensa que cadascú ha de fer el seu camí i aprendre del dia a dia: “Cal pràctica i més pràctica. Dibuixar és com tocar el piano: s’ha de practicar molt. Si hagués de treballar a un ritme més ràpid o amb ordinador, tampoc no sabria com fer-ho”.

D’altra banda, a les llibreries actuals tenen tanta varietat de llibres, que si ella hagués de començar a treballar en aquests moments, es preguntaria: “Què puc aportar?” Segurament em decantaria per fer un llibre diferent, que d’alguna manera sorprengui i descol·loqui el lector”.
 

Sobre la tècnica

Treballa amb diferents tipus de material: referències, fotografies, observant molt les proporcions i fent molts esbossos. Posteriorment prepara la composició.

No copia personatges reals, però crea a partir d’idees que té al cap i d’observacions de les postures de la gent.

L’obra li suggereix la tècnica que ha d’utilitzar. A So much utilitza el guasch, ja que els personatges són més forts. En canvi, utilitza l’aquarel·la per plasmar el paisatge anglès, com en el cas d’Anem a caçar un os.

A partir dels esbossos va canviant el format i va fent proves amb l’estucat i l’offset, però sobretot confia en el criteri de la directora d’art de l’editorial Walker per prendre les decisions d’edició.

Després de la trobada d’il·lustradors hem pogut conèixer una mica millor Helen Oxenbury, i també ens hem pogut apropar a la persona somrient i riallera, propera i entranyable, a la que hem pogut veure durant la seva estada a Barcelona. També ens ha permès descobrir algunes anècdotes que ens han sorprès, com ara la seva afició a l’art de fer escultures de fang, o la pràctica habitual de jugar a tennis, i és que sabíeu que la Helen va competir al torneig de Wimbledon?