Perez, Sébastien / Benjamin Lacombe
Frida
Zaragoza : Edelvives, 2016

Un llibre fet, pensat i il·lustrat per aquest tàndem format per Benjamin Lacombe i Sébastien Perez és èxit assegurat. Per la seva sensibilitat, bon treball de contingut i indubtable imatge estètica. A més a més, l’edició és força gran amb els colors de la casa de Mèxic a Coyoacán, la casa blava: blau intensíssim i vermell.
 

 
I també d’altres colors: ataronjat, verd festuc, groc caca d’oca, rosa pop, granat intens, groc torrat… Ella mateixa feia referència als colors i els seus significats:
 

Amarillo del sol, blanco del acero, negro del dolor, rojo de la sangre.

 
L’encuny d’algunes planes ajuda a entendre la turmentada vida de l’artista, el temps de convivència amb, el també pintor, Diego Rivera, i les seves obsessions, que arrenquen d’un accident que va patir de joveneta i les conseqüències del qual va arrossegar al llarg de la seva vida i van marcar el seu art i la seva trajectòria vital.
 

 
De fet, el llibre comença amb aquest incident. Arran d’això no podrà tenir fills, un fet que la marcarà i que es veurà reflectit a la seva obra de manera recurrent. Una vida tràgica la de la Frida, però a la vegada, un cant a la mateixa força de viure i de commoure.

Papallones, mirades penetrants, ulls grans, interrogants i tristos, dibuixos amb escorça pronunciada, accentuen aquest caràcter tràgic de la seva biografia, pintada per Lacombe. Recordem que és una pintora surrealista i per això les referències de la seva pintura no sempre són evidents en una primera ullada. Encara que ella deia que no retratava pas els seus somnis, sinó la seva realitat, com a retret a André Breton quan la titllava de surrealista.
 

 
Hi ha de referències als somnis, a l’inconscient… Les papallones per exemple, són símbol de la renaixença de l’ànima a la tradició del seu país. Els 4 colors dels punts cardinals maies: groc, blanc, negre i vermell, són igualment presents al seu ric imaginari i als seus quadres. El color taronja fa referència als monjos budistes. Molts, moltíssims autoretrats, l’han titllat de dona narcisista. Frida Kahlo és infinitament més complexa i plena, pleníssima de matisos.

Els bodegons de la Frida són espectaculars, exuberants, plens d’energia, de voluptuositat, de ganes de viure i de la força de la Natura. La seva pintura és un absolut reflex de la seva manera de viure i d’entendre el món partint de les experiències pròpies. La biografia personal feta pintura. Commovedora i autèntica.

Frida Kahlo estimava els animals. Tenia un mico anomenat Chanquito, un cérvol jovenet dit Granizo i alguns gossos de raça oriünda mexicana.
 

 
També lloros i gats abundaven a la Casa Azul. L’acompanyaven en els llargs períodes que va estar reclosa i convalescent de les múltiples operacions que va patir al llarg de la seva intensa vida. Tots l’acompanyaven al seu “hogar”, avui convertit en museu. Els micos, a la seva obra, són símbol de l’amor sense mesura i també representen la seva família.
 

 
El seu marcat accent folklòric amb el cap ple de flors i roba típica mexicana resulten molt característics en els coneguts retrats. Les flors, tan característiques, simbolitzen per ella l’amor insaciable per Diego Rivera. Recorre a les tradicions asteques i les creences populars entorn la mort, la mitologia… Tot això omple l’univers d’aquesta dona que no deixa indiferent ningú.

Els temes centrals que aborden Lacombe i Perez, per una personalitat i una biografia complexes, són 9. Un nombre de la bona sort en el món asteca i, també, amb referències cristianes (Déu va expirar en la novena hora), i símbol del ressorgiment. Res és casualitat. Com hem dit darrere de l’Accident ve la Medecina, la Terra, la Fauna, l’Amor, la Mort, la Maternitat, la Columna trencada i la Posteritat. Són els capítols del llibre mitjançant els quals es desgrana la personalitat artística de Frida Kahlo.
 

*Totes les il·lustracions estan tretes del llibre mateix. Sense cap mena de dubte, un plaer pels sentits.