L’exili, la traducció, la llibertat d’expressió, la denúncia contra la censura o la lluita pels escriptors perseguits i empresonats han estat, des de fa cent anys, alguns dels pilars principals pels quals ha treballat el PEN Català, una entitat clau en la nostra literatura que ha protagonitzat alguns dels capítols més importants de la nostra cultura dins i fora de casa.
Des dels seus inicis, amb un Pompeu Fabra a la presidència de l’entitat, la història del PEN Català és, possiblement, una de les més interessants viscudes a casa nostra. El paper de l’entitat amb els escriptors a l’exili i les relacions internacionals dels escriptors catalans amb altres intel·lectuals de l’època han marcat algunes de les etapes més importants de la nostra cultura. Un passeig per un segle de resistència cultural i literària.
A casa nostra, la relació entre la traducció i la censura ben bé mereix un capítol a part. Durant el franquisme, la censura va fer estralls amb els traductors de casa nostra, però també va esdevenir un instrument contra la resistència. La tasca de la traducció durant el règim franquista, les seves conseqüències i algunes polèmiques han arribat fins als nostres dies, com la de la poeta afroamericana Amanda Gorman.
Maria-Mercè Marçal va ser una de les impulsores del Comitè d’Escriptores del PEN Català, que va tenir com a objectiu visibilitzar i reivindicar la veu de les escriptores, les contemporànies i les històriques. Una altra de les línies de treball del Comitè va centrar-se a relacionar les escriptores en llengua catalana en el context internacional
Són moltes les dones que van haver d’emprendre el llarg camí cap a l’exili. Entre elles, destaquen les figures de Mercè Rodoreda i Frederica Montseny. La poeta Marta Pessarrodona ha treballat àmpliament sobre l’exili dels nostres intel•lectuals i artistes, de les dones que en van formar part i d’altres aspectes, com ara la fugida amb el Bibliobús.
Fa anys que la nostra ciutat acull el Programa Escriptor Perseguit. Gràcies a això, hem pogut tenir a casa nostra escriptors d’altres cultures que han conviscut amb autors de casa nostra. Jairo Videa i Juan Daniel Treminio, els actuals escriptors acollits, son dos periodistes nicaragüencs que van haver de fugir del seu país a causa de la persecució política que van viure i que actualment estan al capdavant de la revista Coyuntura.
Amb el suport de:
2 Comments
És un continu. Un cop i un altre, toquem el que toquem, dones han estat invisibilitzades. Generacions hem crescut sense referents, pensant, sovint, que el patriarcat havia aniquilat a les dones, a tal punt, que estàvem orfes, que això arribaria en un futur. El cànon occidental era masculí. Ens van enganyar. Les dones, en circumstàncies molt difícils, han fet grans obres literàries i artístiques, s’han jugat la vida en la lluita clandestina, a primera línea, han repensat el món, han fet ciència, han inventat. Hem de reconstruir el relat històric i que cadascú ocupi el lloc que li pertoqui. Activitats com aquesta són imprescindibles i un deure envers elles.
Aquest post m’ha recordat l’obra de Xavier Moret, que escriu en el seu llibre «Viatge per la Costa Brava»:
“… a l’ombra del pi de l’esglesia de Santa Cristina [Lloret de Mar-Girona], un dels arbres monumentals de Catalunya, es van celebrar una reunió de Consell del Govern de la Generalitat, el 7 d’agost del 1934 i el PEN Club del 24 de març del 1935.”
Un llibre molt recomanable i entretingut, amb dades contrastades i anècdotes contades pels seus protagonistas; història viva de la Costa Brava. Disponible a les biblioteques.