Seguint les petjades d'arpistes reconegudes com Dorothy Ashby i Alice Coltrane, Brandee Younger va irrompre el 2011 amb Prelude, un EP on feia gala del seu virtuosisme amb aquest instrument poc habitual i una sensibilitat que anava més enllà del jazz, interessant-se per gèneres com el hip-hop i el R&B. La seva participació en l'ambiciós projecte del bateria Makaya McCraven Universal Beings (2018), la va situar al mapa del jazz contemporani, compartint espai amb Joel Ross, Shabaka Hutchings o Nubya Garcia. Els darrers anys, el seu estret vincle amb el baixista Dezron Douglas ha donat fruit a grans treballs com Soul awakening (2019), Force Majeure (2020) o l'aclamat Somewhere diferent (2022), amb el que Younger va guanyar el primer Grammy a la millor composició instrumental obtingut per una dona negra, amb el tema Beautiful is Black. El seu nou treball, Brand new life, és precisament un homenatge al llegat de la gran Dorothy Ashby, amb reelaboracions dels seus temes icònics i algunes composicions pròpies. Per donar vida a les seves interpretacions l'arpista novaiorquesa, que cada cop es troba més còmoda amb les seves influències, ha comptat amb l'ajuda d'artistes com els rapers Pete Rock i 9th Wonder i les cantants Mumu Fresh i Meshell N'degeocello.

Mary Halvorson ha demostrat sobradament que la seva música no té fronteres ni límits. La compositora i guitarrista nord-americana destaca per la complexitat de les seves propostes d'avantguarda, en solitari o en agrupació de tres, quatre o fins a vuit membres, donant via lliure a la improvisació amb una paleta estilística molt diversa, que va del free jazz al rock experimental o el flamenc. Halvorson treu a la llum simultàniament dues obres que s'entrellacen entre si i que són dos dels seus treballs més interessants fins al moment. Belladonna, que compta amb la col·laboració de The Mivos Quartet, respon al desig de l'autora de compondre una obra per a un quartet de corda. L'aturada provocada per la pandèmia li va atorgar el temps suficient per investigar, aprendre i perfeccionar aquest projecte que s'aproxima a la música clàssica més per la naturalesa dels instruments que per la proposta sonora, amb la seva diversitat d'influències ben present. Per la seva banda, Amaryllis era un projecte concebut per a ser interpretat exclusivament en directe que a causa de les restriccions de la pandèmia va acabar traslladant-se a l'estudi. Es tracta d'una suite de sis cançons interpretada per un sextet de mestres improvisadors: alguns dels seus col·laboradors habituals com Tomas Fujiwara (bateria), Jacob Garchik (trombó) i Adam O'Farrill (trompeta), a més de Patricia Brennan (vibràfon), Nick Dunston (baix) i la presència en tres cançons del quartet Mivos.

Buddy Guy no mentia el 2018 quan titulava el seu treball The blues is alive and well. L'àlbum va guanyar el Grammy al millor àlbum de blues tradicional i feia palès que després de cinc dècades de carrera, el guitarrista octogenari de Louisiana es troba en el seu millor moment. Ho va tornar a demostrar el 2022 amb el magnífic The blues don't lie. L'àlbum està produït per Tom Hambridge, col·laborador de tota la vida i coautor de moltes de les cançons, a on també toca la bateria. Innovador del Blues de Chicago, Guy dona fe de la seva tècnica ardent i veloç que tant va influir en altres guitarristes contemporanis, aplicant uns tocs de funk, però amb un ritme general bastant relaxat. Aporten molt de color a les composicions les veus convidades d'artistes com Mavis Staples, Elvis Costello, James Taylor o Jason Isbell i el veterà músic s'atreveix fins i tot amb una versió dels Beatles (I've got a feeling). Guy ja forma part del Rock and Roll Hall of Fame i el Blues Hall of Fame, però sembla que, mentre l'edat li permeti, encara té moltes coses a dir en el món del blues.

El nen prodigi que amb vuit anys ja tocava la guitarra i que amb 12 va actuar a la cerimònia dels premis Grammy, s'ha forjat en poc temps un currículum impecable. A banda de la seva col·laboració estreta amb Gary Burton i John Zorn i els duos amb Chris Eldridge i Nels Cline, una desena de treballs avalen la carrera d'un dels guitarristes contemporanis més reconeguts internacionalment. El seu trio amb el baixista Jorge Roeder i el bateria Dave King li va donar molts bons resultats al seu àlbum anterior (Squint, 2021), el seu debut amb el segell Verve. En aquesta ocasió, Lage repeteix formació incorporant al guitarrista Bill Frisell com a quart membre. View with a room conté una desena de noves composicions originals on els dos mestres de les sis cordes combinen a la perfecció els seus estils en un diàleg musical que explora les possibilitats orquestrals de l'instrument, lluny del virtuosisme tècnic i a la cerca de textures i emocions. Si els poc més de 40 minuts se us fan curts, The Layers (2023) és el complement perfecte a aquest àlbum, amb sis nous temes enregistrats durant les mateixes sessions de gravació de View with a room.

Nascuda a Harlem, Nova York, Charon Shemekia Copeland porta el blues a la sang. Amb només 10 anys va actuar per primer cop en públic al mític Cotton Club i durant anys va girar pels Estats Units fent de telonera del seu pare, el bluesman texà Johnny Clyde Copeland. A finals dels noranta va debutar amb Alligator Records amb Turn the heat up, forjant-se una digna carrera fins a l'actualitat, amb un merescut reconeixement com a vocalista als darrers Blues Music Awards. Done come too far és un disc que parla del dolor i dels greus problemes socials del seu país però sempre amb un punt d'esperança i ho fa a ritme de blues elèctric, soul, gòspel i americana. L'artista compta amb la producció de Will Kimbrough i la col·laboració de grans músics com el virtuós del slide Sonny Landreth, el guitarrista Cedric Burnside i l'organista Charles Hodges. L'àlbum conté majoritàriament composicions pròpies i alguna llicència com la versió d'un dels èxits del seu pare, Nobody but you.

Des del seu debut el 2010 amb Moments, seguim la pista d'aquest saxofonista novaiorquès que no ha parat de rebre elogis per part de la comunitat jazzística. Els darrers anys ha creat un duo estable amb el bateria Chad Taylor i ha provat altres experiències en forma de quintet (An Unruly Manifesto, 2021) i quartet (MSM Molecular Systematic Music, 2022). Per a la creació de Eye of I, Lewis forma equip amb el violoncel·lista Chris Hoffman i el bateria Max Jaffe. L'àlbum el conformen majoritàriament composicions pròpies amb influències del postbop, el rock progressiu o el jazz espiritual. També inclou un parell de versions: el clàssic soul de Donny Hathaway Someday we'll all be free i l'adaptació del Womb Waters Scent of the Burning Armadillo Shell del pianista Cecil Taylor. Tanca el disc Fear not, una col·laboració amb el trio postpunk Messthetics, format pels exmembres de Fugazi Joe Lally i Brendan Canty juntament amb el guitarrista Anthony Pirog. Abans d'acabar l'any, el saxofonista va tornar a l'estudi repetint amb Red Lily Quintet (que tants bons resultats li va donar el 2021 amb l'àlbum Jesup Wagon) per gravar For Mahalia with Love, on reimagina cançons tradicionals popularitzades per la mítica cantant de gòspel Mahalia Jackson.

Considerada una de les millors cantautores nord-americanes contemporànies, amb una vintena d'àlbums i després de quasi mig segle de carrera, Lucinda Williams decideix fer memòria de la seva trajectòria a Don't tell anybody the secrets I told you, un relat de les seves dificultats personals i professionals. Nascuda en el si d'una família de classe treballadora del sud dels Estats Units i filla d'un poeta i professor de literatura, va encetar la seva carrera a finals dels anys setanta. Williams descriu com va haver de lluitar per fer-se escoltar en un món -el discogràfic- controlat per homes, i una indústria que no sabia on encabir la seva música: ni country ni rock i totes dues coses a l'hora, però amb un innegable so d'arrels i esperit de blues.

L'any 1960 Chet Baker era detingut per possessió de drogues a Lucca, una població de la Toscana italiana, i va ser jutjat i condemnat a setze mesos de presó. Davant la insistència del músic, el jutge li va permetre tocar la trompeta a la seva cel·la durant cinc minuts, dues vegades al dia. Aquest fet anecdòtic és el punt de partida d'aquest còmic, amb guió de Marco Di Grazia i dibuix de Cristiano Soldatich, que rememora els mesos de desenfrè i excessos que el genial trompetista nord-americà va passar a Itàlia.