
NÚM. 18

Cinquè llançament discogràfic en solitari d’aquest virtuós pianista que ha col·laborat amb dues de les dones més destacades del jazz vocal actual: Cécile McLorin Salvant i Samara Joy. A Southern Nights es fa acompanyar del contrabaix de Peter Washington i la bateria de Marcus Gilmore. El piano de Fortner sona majestuós i, a moments, juganer amb un so arrelat al blues, el gòspel i amb pinzellades de jazz llatí. Aquest treball va guanyar el Grammy 2026 al millor àlbum de jazz instrumental.

Al número 15 d’aquest butlletí vam ressenyar l’àlbum Naked Truth d’aquest mateix artista. Labour of Love es podria considerar una continuació d’aquell LP. Ellis continua explorant un blues acústic i directe, sense ornaments, i amb cançons pròpies tan memorables com Hoodoo Woman o Too Broke. Tot un homenatge al blues i al folk que tan bé sabien interpretar Muddy Waters, Leadbelly o Big Bill Broonzy.

El veterà cantant i harmonicista, en actiu des dels anys seixanta, ens presenta onze cançons de blues tradicional amb un so totalment contemporani. Durant tot l’àlbum podrem apreciar la personal tècnica de Musselwhite amb l’harmònica i el gran treball que fa Randy Bermudes al baix elèctric. Hi col·laboren Edna Luckett cantant a Ready For Times To Get Better i el rapper Al Kapone a Ghosts in Memphis.

Un exercici de jazz sofisticat i elegant, amb una destacable producció de Nick Phillips que dona protagonisme a la veu de Nnenna Freelon. A nou dels deu temes Nnenna ha col·laborat en la composició, per tant, ens trobem amb un treball molt íntim i personal amb influències de Billie Holiday i Sarah Vaughan.

Fins a deu composicions trobarem d’Elliott Smith, cantautor de folk-rock que va morir l’any 2003. Aquest LP es podria considerar un bonic homenatge a aquest músic de culte molt admirat pel pianista de Jacksonville. Durant tot el disc es va alternant el jazz, el pop i la música clàssica, sempre amb la visió tan oberta del jazz que caracteritza l’obra de Mehldau. Li acompanyen Daniel Rossen a la guitarra, Chris Thile a la mandolina, Felix Moseholm al baix, Matt Chamberlain a la bateria i una orquestra de cambra dirigida per Dan Coleman.

Curiós homenatge al disc homònim que va publicar Keith Jarrett l’any 1974. Es tracta del primer treball que el saxofonista Branford Marsalis edita amb el segell Blue Note, una gravació vibrant amb temes que van del hard bop, el blues, el soul i el gospel fins al free jazz. A aquest quartet acompanyen a Marsalis el pianista Joey Calderazzo, el contrabaixista Eric Revis i Justin Faulkner a la bateria.

Excessiu, passat de voltes, excèntric, showman... a més de tot això Screamin’ Jay Hawkins podria considerar-se una llegenda del R&B i el soul. A aquest llibre trobem aspectes decisius de la seva vida que el portarien a ser considerat un dels pioners a l’hora d’aplegar la música negra i una imatge basada en el vudú i l’ocultisme, tota una raresa a la benpensant societat nord-americana dels anys cinquanta.

Aquesta biografia és molt més que el repàs als anys als quals The Ronettes triomfaven al ritme de l'eterna cançó Be My Baby. Es tracta d’un relat ple de llums i d’ombres al que destaquen l’èxit d’una noieta mestissa com a solista d’un grup femení als Estats Units dels anys seixanta, el seu fatídic matrimoni amb el productor Phil Spector (en paraules de la mateixa Ronnie es podria entendre com un segrest) i la seva posterior presa de decisions a l’hora de gestionar la seva vida i el seu llegat discogràfic.


Als inicis del jazz hi havia una tendència a pensar que aquesta nova música amb influència africana no tenia gaire prestigi a la societat nord-americana de l’època i (curiosament) n’hi havia cert sentiment d’inferioritat a l’hora de comparar aquesta música popular amb l’òpera o la música clàssica europea.
Porgy and Bess es podria considerar una resposta a aquesta opinió. El 1935 George Gershwin, Ira Gershwin i DuBose Heyward van crear aquesta òpera que tractava de dignificar el jazz i donar a conèixer com era la vida dels afroamericans a principis dels anys trenta al sud dels Estats Units.
L’any 1958 Miles Davis, que ja havia publicat obres importants com Round About Midnight o Birth of the Cool, es va tornar a associar a Gil Evans (prestigiós arranjador musical) per tal de reinterpretar l’òpera Porgy and Bess. Davis també va comptar amb Cannonball Adderley, Paul Chambers, Jimmy Cobb i Philly Joe Jones, a més d’una orquestra dirigida per Gil Evans.

L’àlbum, totalment instrumental, té un so majestuós, amb la inconfusible trompeta de Davis abrigallada per l’orquestra i els seus músics de confiança. La interpretació del clàssic Summertime segurament és un dels punts àlgids de tota la carrera del trompetista, també descobrirem joies com Oh Bess, Oh Where’s My Bess o It Ain’t Necessarily So.
En definitiva, ens trobem davant d’un gran LP que segurament sempre estarà a l’ombra del següent disc que va editar Miles Davis, l’obra mestra anomenada Kind of Blue.

Una selecció de temes amb aromes jazz que formen part de la banda sonora original de diferents pel·lícules.
Al perfil Spotify de la biblioteca Vallcarca i els Penitents també trobareu la llista de reproducció dedicada a aquest número del butlletí Eh La Bas!


(Nova York, 1930 – Nova York, 2026)
Juntament amb John Coltrane, va ser un revolucionari del saxòfon tenor i va portar l’instrument als seus límits expressius. Fill d’una família d’immigrants de les Illes Verges, això li va aportar cert component caribeny que es pot apreciar a creacions com St. Thomas del seu aclamat àlbum Saxophone Colossus de l’any 1956.
Va ser un dels primers artistes que van editar àlbums amb una formació de trio a la que no s’inclou el piano, només amb l’acompanyament del contrabaix i la bateria. D’aquesta època destaca l’essencial directe A Night at the Village Vanguard.
Durant tota la seva àmplia trajectòria va col·laborar amb moltes personalitats del jazz: Thelonious Monk, Charlie Parker, Bud Powell, Miles Davis, Clifford Brown, Max Roach...
L’any 2001 va guanyar un premi Grammy al millor disc de jazz instrument amb This Is What I Do. Diem adeu a un dels més grans i influents saxofonistes de la història del jazz.


Gravació en directe de l’any 1956, una època en què semblava que el jazz de Nova Orleans havia passat de moda feia molt de temps, que ens mostra a un Armstrong encara amb coses a dir. Només cal escoltar les brillants interpretacions de Basin Street Blues, West End Blues o Struttin’ with Some Barbecue i gaudir de la seva complicitat amb el públic fent acudits i el seu característic scat (tècnica d'improvisació vocal on el cantant utilitza síl·labes sense significat ni lletra).

Dibuixos originals: David Pla
Foto de portada: Gracious Adebayo
Fotografies articles: Miles Davis: Tom Palumbo, via Wikimedia Commons Sonny Rollins: Brian McMillen i Hans Reitzema, via Wikimedia Commons
