La formació britànica Speedometer fa més de vint anys que trepitja els escenaris. Als seus integrants, sorgits del circuit de clubs nocturns de Norwich, els va unir a finals dels anys noranta la passió pel funk instrumental, els Meters i la música en directe. Per a aquest vessant més soul i funk compten al seu darrer treball amb diferents veus convidades com Vanessa Jamie, Najwa Ezzaher i un d’habitual, James Junior, amb el que ja van enregistrar el seu àlbum de 2015 No turning back. Però Speedometer destaquen per la seva versatilitat, i el seu repertori va més enllà, amb ritmes afrobeat (Abuja sunrise), llatins (Funky amigo) i orientals (Kashmir).
El veterà músic de Louisiana tornava l’any passat amb un nou treball més que notable. Considerat un dels millors guitarristes de ‘slide’, Landreth és capaç d’abraçar, amb la naturalitat que aporta l’experiència, el blues tradicional i el zydeco amb sonoritats country, folk i rock. Les seves composicions, algunes instrumentals i d’altres amb la seva veu colrada, alternen perfectament ritme i sensibilitat en aquest àlbum impecable que encisarà als amants de la música d’arrels nord-americana.
Amb una sòlida formació artística (piano, òpera, teatre i dansa), Camille Bertault es va decantar pel jazz vocal per influència del seu pare, també pianista. El 2010 va gravar el seu debut, Alive, però no va ser fins al 2016 que el segell Sunnyside la va introduir a l'escena jazz novaiorquesa amb el notable En vie. Al seu darrer treball, Le Tigre, Camille reafirma la seva personalitat desbordant, combinant sense prejudicis i amb un encant irresistible el jazz amb la música clàssica, el cabaret o la chanson française.
Des de Colemine Records, a Ohio, un dels segells de referència del soul contemporani, ens arriba aquesta banda de so refinat i psicodèlic. Els Monophonics s'havien gestat cap al 2005 a San Francisco, però va ser el cantant i compositor Kelly Finnigan, incorporat després dels seus dos primers treballs, qui va donar el veritable impuls i carisma a aquest sextet. It's only us, el seu cinquè àlbum, no amaga les seves influències del romanticisme soul i els sons psicodèlics dels anys setanta, amb composicions brillants com Last one standing, que destaquen per la seva riquesa instrumental i la commovedora veu de Finnigan.
Si bé es va iniciar en el món del gòspel des de la seva infància i va gravar el seu primer treball el 1969, durant molts anys Don Bryant va deixar de banda la seva carrera per dedicar-se a compondre per a altres artistes com Al Green o Otis Clay. Després de la publicació de Don't give up on love el 2017, aquest músic octogenari de Memphis continua el seu ressorgiment musical amb un nou treball, acompanyat per músics de les bandes St. Paul and the Broken Bones i The Bo-Keys. Bryant reinterpreta per primera vegada algunes de les seves composicions (com el mític 99 pounds escrit per a la seva dona Ann Peebles) i inclou temes nous amb regust de soul sureny i esperit blues.
Projecte musical del productor i multiinstrumentista novaiorquès Leon Michels. No parlem d'un músic qualsevol: a més d'haver estat cofundador dels segells Big Crown i Thruth & Soul Records, ha format part de bandes com Sharon Jones & The Dap-Kings, Lee Fields & The Expressions i especialment la Menahan Street Band, amb qui també va acompanyar a Charles Bradley. Des del 2005 Michels ha publicat diversos treballs centrats en les versions, però Adult themes és el seu primer àlbum amb material propi. Ritmes funk i soul instrumentals a tall de banda sonora imaginària, amb l'ajuda en alguns temes de la veu xiuxiuejant de Shannon Wise i la banda The Shacks.
La pianista i musicòloga francesa fa un repàs a la història d'aquest instrument fonamental del jazz, des dels seus inicis fins a l'actualitat. Parla dels principals corrents (ragtime, bebop, cool jazz, free jazz, etc.) i dels seus creadors més destacats, no només als Estats Units sinó també a Europa o Amèrica Llatina. Inclou a més un apartat de consells i reflexions de diversos músics.
El barceloní Raúl Ariño, conegut pel seu personatge humorístic Pablo Arkada, sorprèn amb aquest apassionant relat gràfic amb el blues com a fil conductor. La història de Barry, un conductor d'autobús i pare de família, que de sobte es veu abocat al seu turbulent passat com a músic de blues. Una reflexió sobre el destí, la redempció i la vinculació del blues i el sofriment.
Abans del llançament el 1968 de The Iceman Cometh, Jerry Butler ja havia publicat una desena d'àlbums en solitari amb èxits que formen part de la història del soul com Make it easy on yourself, He will break your heart o Mr. Dream Merchant, així com una de les versions més populars del Moon River de Mancini i Mercer.
Nascut a Sunflower, Mississippi, el 1939, i traslladat a Chicago de ben petit, Butler va conèixer a Curtis Mayfield cantant al cor de l'església i tots dos van unir-se al grup de doo-woop The Roosters. El seu reconeixement com a cantant arribaria a finals dels cinquanta, quan Butler es va convertir en el vocalista principal de The Impressions. Amb els germans Richard i Arthur Brooks, signava el 1958 una de les seves cançons més populars, For your precious love. Però Butler deixaria aviat la banda per iniciar una carrera en solitari d'èxit (de fet, el substituiria com a vocalista a The Impressions el seu amic Curtis Mayfield).
Amb la seva veu suau de baríton, Butler va despuntar a la dècada dels seixanta com a crooner de la música soul i el R&B, amb un perfil de cantant poc habitual a l'època per a aquells gèneres. Un discjòquei de Filadèlfia, després de veure'l en una actuació, li va posar el sobrenom de «The Ice man», per la seva compostura i contenció a l'escenari.
Sota el paraigua de Mercury, un segell de Chicago, el 1967 Butler va iniciar la gravació de The Ice man Cometh. El títol feia un joc de paraules amb el seu sobrenom i l'obra de Broadway del mateix nom estrenada el 1946 i basada en un text d'Eugene O'Neill. Butler va comptar amb la producció de Kenneth Gamble i Leon Huff, un duet de compositors que també van coescriure tots els temes de l'àlbum. Gamble & Huff són coneguts com els artífexs del so Filadèlfia, caracteritzat per exuberants arranjaments orquestrals i una gran influència del funk, i precursors de la música disco.
Cançons com Hey, Western Union man, Only the strong survive, Never give you up o Are you happy van tenir un gran impacte a les ràdios nacionals. El mateix Elvis Presley faria una versió un any després, el 1969, de la vibrant Only the strong survive.
Aquesta fructífera col·laboració amb Gamble & Huff, a més de significar un dels àlbums de més èxit a la carrera del cantant, amb dues nominacions als premis Grammy, va portar el R&B a un nivell de maduresa i elegància poc vist fins al moment i que va ser de gran influència en produccions posteriors.
La seva personalitat generosa i el seu esperit inquiet i didàctic, virant al llarg de la seva dilatada carrera del piano clàssic a l'estil elèctric i la fusió, han convertit a Chick Corea en un dels pianistes i compositors contemporanis de jazz més influents i reconeguts, amb més d'un centenar de treballs publicats i una vintena de premis Grammy.
Nascut a Chelsea, Massachusetts, i fill d'un trompetista de jazz d'origen italià, Armando Anthony Corea va aprendre a tocar el piano amb vuit anys, sota la influència del bebop i d'ídols com Bud Powell, a qui dedicaria un àlbum d'homenatge el 1997, Remembering Bud Powell. També va aprendre a tocar la bateria, fet que influiria en la seva visió del piano com a instrument percussiu.
Durant la seva joventut adquireix experiència amb els teclats tocant amb Sonny Stitt, Mongo Santamaría i Willie Bobo, Blue Mitchell, Herbie Mann i Stan Getz, i debuta com a líder el 1966 amb Tones for Joan's Bones. Però el seu primer treball reconegut va ser Now He Sings, Now He Sobs (1968), un àlbum en format de trio amb el contrabaixista Miroslav Vitous i el bateria Roy Haynes i que incloïa majoritàriament composicions de Corea i algunes improvisacions.
A finals dels seixanta inicia una etapa clau en la seva carrera, quan agafa el relleu de Herbie Hancock al grup de Miles Davis, interpretant el piano elèctric en àlbums cabdals del naixement del jazz fusió com In a Silent Way i Bitches Brew. Una etapa que obriria la seva ment a l'experimentació musical, com demostra el seu següent projecte: amb el baixista Dave Holland decideix abandonar la banda de Miles i formar tots dos el quartet de free jazz Circle, acompanyats d'Anthony Braxton i Barry Altschul.
Els seus passos en la fusió del jazz amb altres músiques arriben al seu punt àlgid amb la creació de Return to Forever el 1971. La formació original incloïa a Stanley Clarke, Joe Farrell, Airto Moreira i la cantant Flora Purim, però també va ser decisiva la incorporació posterior del guitarrista Al Di Meola. Els seus ritmes rock i llatins amb improvisacions jazzístiques i elements electrònics van arribar a un públic heterogeni i la banda va tenir una gran repercussió a l'època.
La influència de les músiques llatinoamericanes també va ser una constant en la seva carrera, com el treball My Spanish Heart (1976), a on també participava com a vocalista la seva dona Gayle Moran, i en algunes de les seves composicions amb més èxit com Spain o La fiesta.
Des dels anys vuitanta torna a demostrar els seus dos vessants als teclats combinant els seus projectes amb la Chick Corea Electric Band i la Chick Corea's Akoustic Band. A banda d'això, no va parar de col·laborar amb altres músics com Gary Burton, Friedrich Gulda, Bobby McFerrin, Pat Metheny, Béla Fleck, Jack DeJohnette, Paco de Lucía, Hiromi, Avishai Cohen o John McLaughlin. Amb aquest últim va encetar un dels seus darrers projectes més interessants, la Five Peace Band, acompanyats de Kenny Garrett i Christian McBride. Els últims anys també va aprofundir en el piano clàssic en diferents formats (duo, trio i quartet) i es va interessar per la música clàssica contemporània component algunes obres.
Corea ens va deixar el passat mes de febrer amb setanta-nou anys. El seu darrer treball publicat, Plays (2020), és una bona mostra de la seva actitud davant la música: un recull d'actuacions en directe enregistrades el 2018 com a solista a on recupera sense prejudicis a alguns dels seus compositors favorits: de Mozart i Chopin a Thelonious Monk, Bill Evans, Gershwin, Jobim o Stevie Wonder.
Playlist basada en el llibre de Buzzy Jackson, Disfruta de mí si te atreves (A bad woman feeling good). Podeu llegir l’article sobre aquest llibre, Les dones i l'actitud del blues, al bibarnabloc.
Al perfil Spotify de la biblioteca Vallcarca també trobareu la playlist dedicada a aquest número del butlletí Eh La Bas!
La crisi sanitària ha obligat a adaptar el format de molts esdeveniments musicals, com aquest cicle de concerts de jazz gratuït a la ciutat de Girona, que enguany se celebrarà en un recinte exterior tancat amb l'aforament reduït. Entre les terrasses del Sunset Jazz Club i La Vedette desfilaran, els dijous de juliol i agost, artistes com Kelly Green Trio, One Summer Night, Ronald Baquer Quartet, Gaspar & The Jumpin Cats o Albert Marquès Trio.
Més informació: http://www.sunsetjazz-club.com/index/CONCERTS.html
L'emblemàtic espai arenyenc del Pati del Xifré acollirà una nova edició d'aquest veterà Festival de Jazz. Durant cinc nits, entre finals de juliol i finals d'agost, es podrà gaudir de les actuacions de La Vella Dixieland, formació que commemora el seu 40è aniversari, a més de Magnòlia Jazz Band, Wax & Boogie, Marc Ferrer Trio i Professor Cunningham & his old school.
Més informació i entrades: https://teatreprincipal.cat/teatre/
Dibuixos: David Pla
Foto de portada: Artur Kornakov