Provinent d'una estirp de músics —el seu pare era el bateria Calvin Jackson i el seu avi el guitarrista i cantant R. L. Burnside, llegenda del Hill country blues—, Cedric Burnside fa temps que ha demostrat que porta el blues a la sang. Primer va adquirir prestigi amb la bateria i a partir del 2006 el músic de Memphis va continuar la seva carrera també com a guitarrista i compositor, amb un estil elèctric, a cavall entre la tradició i la modernitat. I be trying és ja el novè àlbum, però és cert que ha anat rebent més atenció a partir dels seus dos darrers treballs, amb sengles nominacions als Grammy. L'àlbum presenta tretze noves cançons (una d'elles és una versió del seu avi, Bird without a feather), gravades a la manera antiga durant tres dies al Royal Studios de Memphis, amb la producció de Boo Mitchell i la participació del guitarrista Luther Dickinson (North Mississippi Allstars) i el baixista Zac Cockrell (Alabama Shakes).
L'esperadíssim debut de la saxofonista britànica Nubya Garcia arribava després de diversos EP que havien creat moltes expectatives i una presència molt activa en el circuit jazzístic de Londres, col·laborant amb artistes com Makaya McCraven, Moses Boyd o Shabaka Hutchings i els conjunts Nérija i Maisha. L'artista, nascuda al barri londinenc de Camden, va aprendre a tocar el saxofó amb només 10 anys i des de llavors no va parar de formar-se i aprofundir en la seva tècnica. Source articula meticulosament la seva herència familiar i cultural i les seves fonts d'inspiració musical, de l'acid jazz als sons llatins com el reggae o la cúmbia. A l'àlbum l'acompanyen Daniel Casimir (contrabaix), Sam Jones (bateria) i Joe-Armon Jones (teclats), creant un quartet perfecte per als seus propòsits. Fruit del seu esperit inquiet, un any després va publicar l'àlbum de remixes, Source⧺ We move.
Després de dos treballs magnífics —Soul Power (2014) i Face your Fear (2017)—, que el van situar en primera línia de la nova escena soul, Curtis Harding fa un pas endavant amb el seu darrer treball. A If Words were Flowers el músic d'Atlanta reivindica les arrels gòspel herència de la seva mare, al tall homònim que obre el disc o a la meravellosa Hopeful. Continua oferint un soul ballable amb vibracions psicodèliques marca de la casa i fa gala d'unes qualitats impressionants com a vocalista, amb arranjaments i producció de Sam Cohen. Manté les seves influències clàssiques que remeten al soul dels setanta, però amb un ritme menys funk i un so més contemporani que als àlbums anteriors, amb aproximacions al R&B actual i el hip-hop (So low). El resultat és un treball menys immediat en l'escolta, però igualment encisador.
Ja sigui com a líder de Sons of Kemet, dels sud-africans Ancestors o membre de The Comet is Coming, el músic britànic Shabaka Hutchings s'ha convertit en poc temps en cap visible d'una escena jove, vibrant i eclèctica que està donant una nova vida al jazz contemporani. Ara parem atenció al seu darrer treball amb Sons of Kemet, un àlbum —el quart des de l'inici de la formació el 2013—, que s'articula en el saxo de Hutchings i la tuba de Theon Cross per crear ritmes intensos, acompanyats dels bateries Tom Skinner i Eddie Hick. Si el seu treball anterior, Your queen is a reptile (2018), va suposar un revulsiu per al gènere, Black to the future continua aprofundint en la recerca de l'origen de la música actual en els sons tribals africans, confrontant-los alhora amb el free jazz i ritmes electrònics com el grime i el hip-hop. Tot això amb una lectura política d'actualitat que aborda directament el racisme envers la població negra, ajudant-se dels versos encesos de ràbia i angúnia del poeta Joshua Idehen.
Kate Westbrook és una artista octogenària total: pinta, compon música, canta i interpreta teatre, entre altres coses. Nascuda a la localitat britànica de Guildford, ha passat la seva vida entre el Regne Unit, Estats Units i el Canadà. Cap a mitjans dels setanta va començar la seva carrera musical acompanyant les bandes del seu marit, el pianista i compositor de jazz Mike Westbrook. Des de llavors, tot i tocar també alguns instruments, el seu treball s'ha centrat sobretot en la seva faceta vocal, coquetejant amb diversos pals com el jazz, l'òpera, el music hall o el cabaret. El 2018 va encetar com a líder el projecte innovador Granite (inspirat pel parc nacional de Dartmoor i les seves pedreres de granit), aliant-se amb una banda de músics conformada per Billie Bottle (baix), Roz Harding (saxofon), Jesse Molins i Mathew North (guitarra), Coach York (bateria) i també amb el seu marit Mike Westbrook al piano. Earth felt the wound és la seva continuació amb The Granite Band i novament no vol encasellar-se. Un treball d'extrems a on cada cançó és un gir inesperat, de la tendresa en forma de suau balada a l'histrionisme amb pinzellades de rock, amb unes lletres que s'inspiren en problemes socials, culturals i mediambientals. De fet, el títol de l'àlbum ("la Terra va sentir la ferida") agafa una línia del poema El paradís perdut, de John Milton (1667) i li serveix per parlar del canvi climàtic i les amenaces a les quals s'enfronta el planeta.
Immanuel Wilkins tenia disset anys quan va arribar a Brooklyn el 2015 des de Filadèlfia. Aviat, amb el seu virtuosisme amb el saxo alt i la seva capacitat d'improvisació melòdica, es va fer un lloc en l'escena jazz de Nova York. Va comptar amb l'empenta del trompetista Ambrose Akinmusire i el pianista Jason Moran i cinc anys després presentava el seu debut, Omega, avalat per Blue Note i aclamat per la crítica i el públic. L'àlbum inclou composicions originals de Wilkins i combina tradició i ecos del bebop (Charlie Parker, Ornette Coleman) amb una personalitat pròpia. L'acompanyen en aquest viatge sonor el baixista Daryl Johns, el bateria Kweku Sumbri i Micah Thomas al piano. Omega s'inspira en l'experiència afroamericana als Estats Units i en fets que van commocionar l'opinió pública abans de George Floyd, com Ferguson, la localitat a on el 2014 va ser exculpat un policia que havia matat a un jove negre i Mary Turner, dona negra embarassada que va morir a un linxament a Georgia el 1918. També inclou una suite dividida en quatre parts (The Key, Saudade, Eulogy i Guarded Heart), que com tota la seva obra està impregnada d'una forta càrrega espiritual. Aquesta espiritualitat, que l'apropa a artistes com John Coltrane, encara es fa més evident en la seva darrera publicació, The 7th hand (2022), una suite d'una hora de duració i dividida en set moviments, amb títol de referències bíbliques.
Primera traducció al castellà d'una obra clau de l'assaig musical publicada el 1993. El llibre recull les cròniques que l'arqueòleg musical Alan Lomax va realitzar entre els anys 30 i 40, durant els seus viatges pel Delta del Mississipí a la recerca dels orígens del blues. Lomax descriu les seves experiències úniques, ens apropa a la realitat social i racial del moment i dona veu als grans profetes del blues amb la voluntat de documentar i preservar la història musical dels Estats Units d'Amèrica.
Bulbancha o "lloc de moltes llengües", era el nom amb el qual els nadius americans coneixien el territori on els colons francesos van construir la ciutat de Nova Orleans. Un lloc de trobada, refugi i intercanvi cultural que el periodista i escriptor Jacobo Rivero ha volgut retratar en aquest llibre, a través de converses amb persones lligades a la ciutat. L'autor estructura el seu relat en 14 històries sobre el mestissatge cultural i racial, la rebel·lia política i artística o el poder de la música com a eina transformadora de la societat.
El diumenge 3 de juliol de 1960 Muddy Waters pujava a l'escenari del Newport Jazz Festival per oferir una actuació memorable. La jornada, però, va estar a punt de cancel·lar-se, atès que els dies anteriors hi havia hagut greus incidents entre un públic massiu i desbordat, que van derivar en l'arribada de la Guàrdia Nacional i la detenció de centenars de persones. Afortunadament, George Wein, promotor del festival fundat el 1954 a Rhode Island per Elaine Lorillard i el seu marit Louis Lorillard, va apaivagar els ànims i els concerts van poder continuar durant un dia més.
En aquells moments, als seus 47 anys, Waters ja era una figura cabdal de l'escena blues de postguerra. Amb la seva veu carismàtica i el seu ús del slide, havia contribuït a definir el so modern del blues de Chicago, sense perdre les seves arrels Delta, i va significar una gran influència per la nova fornada de blues britànic de principis dels seixanta.
Dos anys abans, el 1958, Chess Records, havia recopilat tots els seus senzills publicats entre 1948 i 1954 a l'àlbum The best of Muddy Waters (rebatejat després com Sail on el 1969). La discogràfica de Chicago, fundada a principis dels cinquanta per dos immigrants jueus, els germans Leonard i Phil Chess, es va especialitzar en els seus inicis en el blues i el rhythm-and-blues i aplegava figures com Chuck Berry, Bo Diddley, Howlin' Wolf, Gene Ammons i John Lee Hooker.
Un mes abans de la mítica actuació, havia vist la llum el seu primer àlbum d'estudi oficial, Muddy Waters sings "Big Bill", un homenatge al bluesman Big Bill Broonzy, desaparegut dos anys abans. Aprofitant la seva creixent popularitat, Chess va decidir enregistrar el concert del Festival de Newport i publicar-lo al novembre del mateix any, convertint-se en un dels primers àlbums de blues en directe que va tenir una gran repercussió.
Qui hauria dit al jove McKinley Morganfield, nom real de Muddy Waters, quan vivia en una cabanya als afores de Clarksdale, Mississipí, que un dia seria una de les estrelles d'un festival de música i es trobaria a sobre d'aquell escenari amb tota aquella multitud emocionada davant seu. Explica Ted Gioia a Blues: la música del Delta del Mississippi, que fins allà on vivia McKinley, a la plantació Stovall, es va desplaçar el musicòleg Alan Lomax el 1941. Treballava per l'Archive of Folk Song de la Library of Congress i anava a la recerca de Robert Johnson, però aquest havia mort feia temps i els locals el van parlar d'un altre bluesman que estava despuntant a la zona. Lomax va enregistrar aquell jove a prop dels 30 anys mentre cantava alguns temes com Country Blues o I be's troubled acompanyat de la seva guitarra. En escoltar-se a si mateix, el músic va quedar tan sorprès que va decidir abandonar la seva vida com a granger i apostar per una carrera al món del blues, primer a Michigan i després a Chicago.
Tornant al 3 de juliol de 1960, cap a les set de la tarda i vestit de negre, Muddy Waters pujava a l'escenari de Newport acompanyat de la seva banda habitual de músics, tots vestits de blanc: Otis Spann al piano, Pat Hare a la guitarra, Andrew Stephens al baix, Francis Clay a la bateria i James Cotton tocant l'harmònica. Van obrir l'actuació amb I got my brand on you, tema gravat un mes abans, per continuar amb un dels clàssics de la seva discografia (I'm Your) Hoochie Coochie Man, escrit per Willie Dixon.
El repertori va incloure també versions de Big Joe Williams (Baby please don't go) o Big Bill Broonzy (I feel so good), a més de la fantàstica I've got my mojo working, dividida en dues parts i amb altres músics com John Lee Hooker i Jimmy Rushing, que també actuaven aquell dia, reunits sobre l'escenari al final de la cançó en una autèntica festa de bluesmen. El colofó el va posar el poeta i activista Langston Hughes que va escriure espontàniament una cançó, Goodbye Newport Blues, a la qual va posar veu Otis Spann substituint a Waters, que es trobava massa cansat per cantar.
Les edicions posteriors de l'àlbum inclouen les versions d'estudi de I got my brand on you i Tiger in your tank (Willie Dixon), Soon forgotten (James B. Oden) i Meanest woman (Tommy Johnson).
El passat mes d'octubre Wax & Boogie van oferir un concert a la biblioteca Vallcarca i els Penitents, en el marc de la celebració del desè aniversari de la seva inauguració. La formació liderada per la veu de Ster Wax i el piano de David Giorcelli van delectar a un públic entusiasmat a la placeta contigua a l'equipament gracienc amb un repertori inspirat en el blues, el rhythm-and-blues i el boogie-woogie.
Ster: Va ser una experiència molt agradable, més en aquests temps, poder tocar a l’aire lliure, a l’hora del vermut, amb públic, amics, família, per a una biblioteca, un dia assolellat... A més, va ser molt simpàtic perquè venien les filles del David que tenien molts deures i exàmens durant aquells dies i gràcies a la Biblioteca va ser un dia molt productiu per a elles.
Quins són els vostres referents musicals?
David: A mi m'encanta tot el Rock and Roll, de fet em vaig introduir al blues i el boogie gràcies a vells discos que tenia per casa de gent com Jerry Lee Lewis, Little Richard, Elvis o Big Joe Turner. Actualment, els meus referents són molts, però m'agradaria destacar Memphis Slim, Jay McShann, Meade Lux Lewis o Pinetop Perkins.
Ster: Grans dives del Soul & Blues, com Etta James, Aretha Franklin, Ella Fitzgerald o Dinah Washington, però també Ray Charles, James Brown, Little Richard...
Musicalment parlant, què us aporteu l’un a l’altre?
David: Encara que les nostres arrels, musicalment parlant, vinguin del mateix lloc, Ster sempre s'ha decantat més per la part més 'soulera' del gènere, i evidentment més femenina, en canvi, jo vinc de la part més dirigida a l'especialitat del boogie-woogie i blues piano. Això per a mi ha estat molt positiu, ja que gràcies a ella m'he introduït més en el món d'artistes com Sam Cooke, Etta James o Ruth Brown, m'ha permès obrir més les meves perspectives i en conseqüència també he crescut com a músic.
Ster: Gràcies a en David tinc més coneixements relacionats amb les arrels del blues. També ha estat un aprenentatge, després de deu anys amb la formació Wax & Boogie he evolucionat com a cantant i he ampliat conceptes, m'ha servit per començar a compondre cançons, feina que abans només realitzava en David i he pogut descobrir grans artistes que abans no tenia tan presents com Big Joe Turner o Jay McShann, per citar alguns.
Un disc de jazz, blues o soul que us hagi impactat darrerament?
David: N'hi ha un disc en particular que sempre escolto quan tinc temps lliure, és un disc de Piano Blues gravat pel segell Atlantic on n'hi ha grans pianistes com Jay McShann, Jimmy Yancey o Floyd Dixon, entre d'altres. Brutal.
Ster: Jo vaig descobrir fa uns anys tornant del Festival de Benicàssim, gràcies al nostre bateria, en Reginald Vilardell, una figura musical que m'ha creat força admiració. Es diu Mose Allison, i té un disc increïble que es diu “Sings”.
Quins projectes teniu per aquest any?
Volem presentar el nostre darrer treball —gravat a Jump Start Studios, a prop de París—, en format de quintet i amb el luxe de poder col·laborar un altre cop amb el gran saxofonista britànic resident a França, Drew Davies; també amb el Reginald Vilardell i l'Oriol Fontanals (bateria i contrabaix respectivament). Ganes de poder continuar treballant i que definitivament el maleït virus de la covid desaparegui de les nostres vides i no tornem a una situació complicada per a la cultura. Encreuem els dits!
Selecció d'artistes que fusionen la música tradicional de l'Índia amb el jazz i músics indis influenciats per aquest gènere.
Al perfil Spotify de la Biblioteca Vallcarca i els Penitents - M. Antonieta Cot també trobareu la playlist dedicada a aquest número del butlletí Eh La Bas!
Primera edició d'aquest festival dedicat als amants del ball Swing i ubicat a la Costa Brava. El projecte està organitzat per MésQueSwing Poblenou i proposa una trobada per la comunitat Hopper en un entorn idíl·lic. Els assistents podran gaudir durant tres dies de classes de Lindy Hop, competició de ball i música en directe a càrrec de Swing Shot i Doc Scanlon's International All Stars.
Més informació: Spring & Swing Festival
Un any més el Casinet d'Hostafrancs (Barcelona) celebra durant els diumenges de maig i juny el seu Vermut Jazz. Es tracta d'un cicle amb formacions musicals de petit i gran format, que combina primeres figures del jazz a Catalunya i grups novells. La seva proposta vol oferir un jazz molt assequible per a un públic molt heterogeni, en un format diferent del context habitual dels concerts de jazz. En aquesta ocasió desfilaran pel seu pati a l'aire lliure Helena Mas Quartet, Smack Dab, Always Drinking Marching Band i Men in Swing.
Més informació: Vermut Jazz
Dibuixos: David Pla
Foto de portada: Sai Kiran Anagani