Kreitz, Isabel; Meter, Peer
Barcelona: La Cúpula, 2011
A la segona dècada del segle XX, Fritz Haarmann va protagonitzar una de les històries més macabres i esgarrifoses de la història d’Alemanya. En el seu apartament de Hannover va assassinar i esquarterar desenes de nois joves amb total impunitat. Com va ser possible que cometés aquests crims en plena ciutat, envoltat de veïns i deixant pistes evidents de la seva actuació?
Aquesta pregunta estructura la novel·la gràfica Haarmann: El carnicero de Hannover, un asesino en serie, De Peer Meter i Isabel Kreitz. A ella els autors recreen el dia a dia de Fritz, un home reservat i cordial, que va teixir una xarxa de relacions socials i de poder per portar a terme i ocultar els seus crims, així com les perquisicions de la policia per identificar-lo i capturar-lo.
El modus operandi de Haarmann va ser sempre el mateix: al carrer o a l’estació de tren convencia algun jove per acompanyar-lo a casa seva amb l’oferta d’un menjar calent o roba de qualitat (a l’Alemanya de la postguerra, aliment i roba eren les màximes prioritats). Una vegada en el seu apartament, Haarmann forçava sexualment a la seva víctima i, arrabassat, l’escanyava. A penes uns minuts després, i amb precisió de carnisser, l’esquarterava i el desossava el cos. A continuació, venia les peces de sotamà com a carn de porc o vedella a veïns, restaurants i pensions. També la roba la venia, o les pertinences que portés la víctima. Els ossos, que no podia vendre per l’olla, els llençava al petit riuet que passava a prop de casa seva. Desenes de persones van consumir el cos de les seves víctimes sense saber el seu origen real.
La seva trajectòria assassina va pintar la ciutat d’un aire tenebrós i sagnant davant la incompetència policial. Quan es va buidar el riu Leine, que passava a pocs metres d’on Haarmann tenia llogat el seu primer apartament, desenes d’ossos humans van aparèixer sense que les autoritats ho cometessin amb les denúncies de familiars d’algunes víctimes que havien sigut capaços de rastrejar les últimes hores dels seus afins fins al domicili de Haarmann: la policia va desestimar les seves denúncies. Quan finalment va ser detingut, el sòl i el matalàs del seu petit apartament estaven impregnats en sang.
Com va poder dur a terme aquests assassinats impunement sense ser detingut? L’explicació passa pel fet que Haarmann era confident de la policia. Fins i tot era posseïdor d’una placa policial no oficial que mostrava per seduir o per a coaccionar les seves víctimes. Un confident una mica estrany que presumia de ser-ho davant els veïns, i que mantenia una relació més que cordial amb els agents del carrer. Va ser justament aquesta sort de blindatge para-policial, l’aura i el prestigi amb què el dotava, cosa que va permetre i protegir la seva activitat homicida.
El còmic retrata curosament com va ser possible que la policia tingués un assassí en nòmina davant del seu nas. La seva “ceguera” va ser el resultat d’una conjunció fatal de factors: des de la inoperància o l’interès personal d’agents concrets, passant per l’estructura organitzativa d’un cos policial que, incomunicant els diferents departaments i jerarquies entre si, generava un caos informatiu sistèmic. Una mica com va passar a l’11-S, on una agència de seguretat no va comunicar-se amb una altra. Les diferents proves més que evidents que envoltaven l’actuació de Haarmann mai van ser sistematitzades i les denúncies i sospites contra ell no prosperaven mai. Encara que ignorant-lo, la policia li va dotar dels mitjans i de la protecció necessaris per a dur a terme els seus crims.
El judici que finalment el va condemnar tocava tant l’estructura policial que es va intentar portar en el més absolut dels secrets. “De no haber seguido el caso el escritor Theodor Lessing, –que no estaba sometido a ningún tipo de censura- puede que se hubiera logrado el encubrimiento más atroz de toda la historia de la justicia alemana […] Un gran tapón de corrupción que salió a la luz pública poco a poco a través del caso Haarmann”.
Finalment, Fritz Haarmann va ser condemnat i executat per la mort provada de 24 adolescents, encara que durant els interrogatoris i el judici se’n va declarar confés de la desaparició d’entre 50 i 70 nois.
Per a contar-nos aquesta història, Meter i Kreitz recorren amb gran mestria a un traç gris pastís “carnós” que ens remet a l’època de la postguerra alhora que ens fa “sentir i olorar” els crims comesos per Haarmann. El gran realisme que transpira el dibuix –poderós a les faccions, identificant gestos quotidians i íntims dels personatges- espanta per la sanguinolència que supura. Quant al ritme, la trama es desenvolupa perfectament mesurada, regular, com una respiració pausada que ens porta a l’univers personal i material de què ha sigut l’assassí en sèrie més mortífer d’Alemanya.
Fonts de les imatges:
Isabel Kreitz, Photograph by Rama, Wikimedia Commons, Cc-by-sa-2.0-fr
Peer Meter, by Sabine von Bassewitz, Wikimedia Commons
4 Comments
Molt interessant! Buscaré més informació al respecte.
Encantat d’haver despertat el teu interès! 🙂
La primera pensada anava directe a personatges com M el vampir de Düsseldorf, pel.li d´en Fritz Lang sempre recomanable, però llegint l´article he acabat recordant l´història d´un musical el Sweeney Todd, el barber diabòlic del carrer Fleet. Evidentment, gràcies per obrir-me la curiositat amb aquest còmic.
Efectivament, també em va venir al cap el film “M”, però després a la Wikipedia vaig veure que la pel·lícula està inspirada en un altre succés i que són dos assassins en sèrie diferents, encara de la mateixa època i país! El musical que comentes no el conec, gràcies per la referència!!