Tomàs Dolsa i Pau Llorach van editar un full publicitari el 1874 per donar a conèixer el nou establiment de Les Corts i unes làmines dels jardins. És interessant la descripció del lloc:

“espesos bosques, en los que árboles y arbustos están a miles, dibujando espaciosas calles, grandiosas plazas y caprichosos grupos, que distraen y absorben la atención de los enfermos.

(…)En medio de esta posición se eleva, pues, el grandioso Instituto Frenopático, construido de pies y siguiendo los adelantos mas modernos en la construcción de esta clase de establecimientos (…)”(5).

No hi ha referències a com era la vida dels interns, però excepcionalment, una altra vegada, el novel·lista Narcís Oller en un relat curt titulat: On són, els boigs? descriu el frenopàtic de les Corts i l’ambient que hi troba en una visita.

“(…) El porter obrí, ens recomanà a un criat, i sentírem que girava altre cop la clau. Grans caminals d’arbres i jardins s’estenien arreu, i pocs passos haguérem de fer per arribar a la terrassa del departament de senyores, vorejada de pedrissos i flors. Llavors veiérem, a mà dreta, estendre’s l’edifici, baixet i llargarut, amb ses finestres i portes obertes, algunes de les quals eren animades per senyores que cosien o guaitaven tranquil·lament, arrambades als llindars. La quietud més discreta regnava pertot. En els pedrissos hi havia alguns grups parlant (…)”(6)

Narcís Oller dona la oportunitat de conèixer els espais de salut mental i la vida quotidiana que s’hi feia a finals del segle XIX. En l’escriptor es troba dues visions sobre aquestes institucions mentals, una positiva i una altra de més crítica i pessimista.

A la narració curta: On són, els boigs?, 1880-1890, s’explica la visita al frenopàtic de les Corts, aquesta es presenta de manera optimista perquè es tracta de la visita a un intern, un element positiu perquè és la trobada amb una persona coneguda, es fa en un horari planificat pel centre com a visita, per tant, està programada, la seguretat també està prevista amb la figura dels criats guia, que acompanyen els visitants fins on es troben els malalts. Pels malalts també és un esdeveniment agradable i confortable perquè és l’horari en què surten a passejar i la institució és quan desplega la seva millor imatge.

És significatiu que només al final de la visita, quan marxen els protagonistes i molt a prop de la sortida es troben una noia que sí que es detecta que està malalta perquè repeteix contínuament un fragment d’una cançó i els criats ja la coneixen. Abans, quan els protagonistes van entrar, no hi era i tampoc se l’havia vist. De fet, als voltants d’aquella zona de a la vora de l’entrada hi havia un grup de visitants reunits parlant i un cotxe aparcat.

El relat curt reflecteix un moment en el què sembla que la difusió que han fet les institucions mentals  sobre les seves instal·lacions i serveis ha arribat a la classe benestant amb èxit i en les visites, els familiars i amics veuen el que se’ls hi presenta sense qüestionar-se res i així, veuen el que volen veure.

L’altra visió de les institucions mentals, la pessimista, s’escriu el 1898 a la novel·la La bogeria i fa referència a l’Institut Mental de la Santa creu. En aquells anys, ja havia mort el doctor Pi i Molist (1892) i altres metges són els que gestionen la institució.

El motiu pel qual els protagonistes de la novel·la van anar a l’Institut Mental de la Santa creu és per l’enterrament d’un intern que ha mort. Per tant, és una notícia trista. Els assistents no han d’entrar més enllà de la porteria perquè és la sortida d’un difunt i no és necessari desplegar el personal vetllador, guia i de seguretat, amb el porter és suficient i és la família la que va a buscar un guia.

La institució és pública i la classe en la que va ingressar el malalt afecta al tracte i prestacions de serveis. A més, el novel·lista dona la informació que la mort ha estat sobtada, per tant, no detectada pels metges. A tot això, s’afegeix que a l’indret no se sent la veu dels interns, tampoc als jardins perquè és el capvespre. Hi regna el silenci, que és desolador.

Si se sumen els factors adversos i negatius, aquest són: assistència a un enterrament, interns tancats a les instal·lacions a aquella hora per això hi regna el silenci, poc personal, tracte eixut, metge que no ha sabut detectar la imminent mort del pacient i familiar no avisada a temps per acomiadar-se de l’ésser estimat, de l’explicat es dedueix que la institució ha fallat al pacient i ha gestionat la sortida d’un difunt de manera freda i burocràtica. La institució no ha esmerçat temps en confortar la família perquè sap que la opinió que tenen serà molt difícil de canviar.

La visió pessimista de Narcís Oller en relació a les institucions mentals pot ser influïda per la situació personal de l’escriptor, que havia perdut el seu cosí i mentor literari, Josep Yxart, el 1895 i la situació del seu bon amic, el crític Joan Sardà, que patia una malaltia terminal en les seves darreres fases. També, pel fet real d’haver assistit a l’enterrament d’una persona que amb el temps va embogir i que anys abans l’havia atès com a client quan era procurador. Amés a més, Alan Yates apunta que l’escriptor en la novel·la La bogeria podria haver utilitzat tècniques subjectivistes en la descripció de la natura” (7).

Segons Domènec Marzà, La bogeria de Narcís Oller no és tant la història d’un boig sinó la discussió sobre els orígens de la malaltia i la influència que hi poden tenir els condicionaments socials. És la confrontació teòrica sobre la validesa del determinisme i de la influència del medi com a condicionants del comportament humà (8).

La bogeria és tècnicament una novel·la innovadora ja que abandona la narració en tercera persona, i el diàleg i la narració predominen sobre les descripcions. També, temàticament se centra en els principis zolians del determinisme del medi i de l’herència biològica. L’obra que temàticament és la novel·la més naturalista de l’escriptor, conté de fet una crítica al naturalisme de Zola, ja que Oller accepta la influència del medi, però no la de la llei de l’herència biològica. També, l’obra és realista , ja que parteix d’un fet real – un antic client que va tenir Narcís Oller quan era procurador i que es va tornar boig- i és la crònica d’una època històrica (9).

El 2026 farà 180 anys del naixement de Narcís Oller i a la Biblioteca Montserrat Abelló es pot trobar la novel·la La bogeria, de l’editorial Proa, que inclou la narració curta: On són, els boigs?, i un fragment de les Memòries de l’escriptor, on explica com un antic client que va tenir quan era procurador li va inspirar la novel·la La bogeria.

Informació sobre el frenopàtic de les Corts es pot localitzar en el llibre de Lluís M. Bou i Roura titulat: El Frenopàtic de les Corts: història d’un centre de salut mental. Ajuntament de Barcelona, 2007, que es troba a la col·lecció local de les biblioteques Miquel Llongueras i Montserrat Abelló. També, hi ha guies del barri i dels jardins. De fet, els Jardins dels Doctors Dolsa de les Corts, són un reconeixement que la ciutat ha fet als precursors de la moderna socioteràpia. Una sèrie de tècniques per millorar les habilitats socials i la convivència.