Cercas, Javier. Las leyes de la frontera. Barcelona: Mondadori, 2012

Cercas, Javier. Les lleis de la frontera. Barcelona: Mondadori, 2012

L’estiu de 1978 Ignacio Cañas, un adolescent de Girona, travessa la frontera. La frontera física de poc menys de 200 metres que separa el barri de xarnegos de classe mitjana on viu, del barri dels albergs provisionals i la misèria on vivia l’escòria de l’escòria. Però també traspassa la frontera porosa entre la insatisfactòria vida familiar i escolar, i la fascinació i la por del costat salvatge que, de la mà de la banda del Zarco i de la Tere, converteix Cañas en “El gafitas” i l’empeny a la delinqüència juvenil.

Vint anys després, les vides del Cañas, la Tere i el Zarco es retroben viciades per la dependència i les preguntes que continuen esperant resposta. El Zarco ha esdevingut un esclau del seu propi mite. Convertit en un heroi popular, es troba immers en un cercle sense sortida de presons, fugides, motins, drogues i SIDA. Cañas, advocat d’èxit es veu empès a defensar el seu antic amic i enfrontar-se de nou a un passat amb més ombres que llums. I en mig d’ells, com aquell estiu de fa vint anys, la Tere.

Amb el recurs estilístic de l’entrevista, un escriptor que pretén fer un llibre sobre la vida del Zarco entrevista l’advocat Cañas, l’inspector Cuenca que va perseguir la banda i el director de la presó de Girona, Eduardo Requena. És aquesta visió coral la que ens permet reconstruir els fets d’aquell estiu i els posteriors des de la perspectiva de cada un dels protagonistes. I el que és més important: les motivacions, els dubtes i les pors que embolcallen l’acció.

La novel·la tot i aquesta estructura (cada capítol és una entrevista) té acció, intriga i passió. Sobretot en la primera part: “Más allá” on relata la vida quotidiana de la basca de quinquis liderada pel Zarco. Aquell estiu en què El Gafitas va aprendre a obrir i arrencar cotxes; a utilitzar la seva pinta de noi formal i el fet de parlar català, tot i ser xarnego, per despistar el personal i atracar bancs, gasolineres i xalets de la Costa Brava; a comprar i utilitzar pistoles; a protagonitzar espectaculars fugides de la policia. Un estiu també de drogues, sexe, amor i mort.

A la segona part: “Más acá“, l’acció s’atura i assistim als conflictes interns dels personatges. Les “lleis no escrites” que els condemnen a continuar cada un a un costat infranquejable de la frontera.

Javier Cercas ens ha mostrat àmpliament la seva capacitat per atrapar un moment o un fet determinat, aturar-lo i disseccionar-lo per entendre-ho en tota la seva complexitat. A Anatomia de un instante, va ser l’instant en que Adolfo Suárez va escollir quedar-se assentat la tarda del 23 de febrer de 1981 mentre les bales dels colpistes brogien al seu voltant a l’hemicicle del Congrés dels diputats. A Soldados de Salamina, l’instant en què un milicià anònim “d’estranya mirada” li perdona la vida al fundador de la Falange Rafael Sanchez Mazas. Dos moments concrets per explicar-nos històries tant complexes com la Guerra Civil o l’intent de cop d’Estat.

En el cas de Las leyes de la frontera, més que un instant és una pregunta concreta: Perquè ells sí i jo no? Aquesta pregunta se la fa Javier Cercas en referència a tots aquells companys de generació que van viure ràpid, van morir joves i la SIDA, l’ heroïna i la presó van impedir que tinguessin un bonic cadàver. La mateixa pregunta que persegueix el Cañas al llarg de tota la novel·la. Una de les possibles respostes la insinua el mateix Zarco:

“Y dije: ¿Por qué no soy como vosotros? Y él dijo: Porque no lo eres. Y yo dije: Hago lo mismo que vosotros. Y él dijo: Casi lo mismo, sí. Pero no eres como nosotros. Y yo insistí: ¿Por qué no? Y él explicó: Porque tú vas a la escuela y nosotros no. Porque tú tienes familia y nosotros no. Porque tú tienes miedo y nosotros no. Y yo pregunté: ¿Vosotros no tenéis miedo? Y él contestó: Sí, pero tenemos un miedo que no es como el tuyo. Tú piensas en el miedo, y nosotros no. Tú tienes cosas que perder, y nosotros no. Esa es la diferencia. Compuse una mueca escéptica, aunque no insistí. Fumé. Le pasé el porro. Durante un rato seguimos mirando el mar y el cielo y escuchando el aullido del viento”

La pregunta de Cercas serveix de nou per indagar en aquella generació de perdedors que la societat espanyola del post-franquisme va convertir en falsos herois. I al igual que amb les seves anteriors obres, si ampliem el focus, serveix per explicar, en paraules del propi escriptor, “la cara B de la transició”. El mateix Cercas reconeix que la figura de Jose Luis Moreno Cuenca, el Vaquilla va ser una referència per crear el personatge del Zarco. Però de Zarcos van haver-hi molts. Els desarrelats fills del baby-boom marginals i marginats per la història oficial que la premsa i el cinema, van mitificar.

L’altra protagonista de la novel·la és la ciutat de Girona. Tota una geografia urbana local que acompanya una història universal. Amb aquest vídeo de presentació del llibre podeu recórrer, de la mà del propi Cercas, els escenaris actuals de la ciutat on es desenvolupa l’acció.

Com a mostra de la transcendència social i cultural que va tenir el fenòmen de la delinqüència juvenil entre la dècada dels setanta i vuitanta, només cal recordar l’exposició que es va fer al CCCB el 2009: “Quinquis de los 80: Cine, prensa y calle“. Aquest vídeo promocional on es barregen escenes reals amb imatges de pel·lícules podria ser, en algunes de les seqüències, un book trailer de Las leyes de la frontera.

Però no ens enganyem, lluny del realisme brut de les pel·lícules de Jose Antonio de la Loma o Eloy de la Iglesia entre d’ altres, Las Leyes de la Frontera és una reflexió lúcida que obre més preguntes que respostes. La por a deixar de ser un mite o la impossibilitat de travessar la frontera en sentit contrari són només algunes de les incògnites que queden sense resoldre.

En definitiva, una novel·la molt recomanable i no només per la qualitat literària que tractant-se de Javier Cercas no ens sorprèn. Els que vam viure, al igual que el Cañas, amb una barreja de temor i fascinació el fenòmen dels quinquis des del costat “amable” de la frontera, però sense traspassar-la mai, ens recordarà ètiques, estètiques i situacions viscudes (encara recordo amb esgarrifança la transmissió en directe per TV3 de la detenció del Vaquilla pels carrers de Barcelona). I per als qui no ho vau viure, la possibilitat de recuperar part de la història no oficial de la tan lloada transició espanyola.