Borges, Jorge Luis, El hacedor
Madrid: Alianza, 1999.
La idea d’aquest post ve d’Agustín Fernández Mallo, que ha escrit el seu remake sobre aquest llibre de Borges i he pensat: abans que algú recomani El hacedor (de Borges),remake (jo no l’he llegit), vaig a proposar El hacedor, i així seguim un ordre cronològic en la cosa.
Llegir Borges és un plaer no sempre (o més aviat mai) senzill, però plaer és. Plaer intel·lectual, sensorial i espiritual. Aquest llibre del 1960, en paraules de l’autor a l’epíleg: “(…) de cuantos libros he dado a la imprenta, ninguno, creo, es tan personal como esta colectiva y desordenada silva de varia lección, precisamente porque abunda en reflejos e interpolaciones(…)”
Sí senyor, sí a tot: colectiva y desordenada silva de varia lección: sota un desordre aparent, Borges recopila relats curts, assaigs i poemes que lliga amb un llaç invisible i folgat. De manera que cadascun dels elements heterogenis que formen El hacedor campa en solitari tan lluny com vulguem, a llom del cavall que galopa el gaucho per la pampa argentina o de la mà d’un Quijote mític pel Toboso castellà. Conversa amb Pitàgores, Heràclit, a través de miralls velats, amb olor de rosa groga, per Cartago i Roma, Lisboa, Orient i Occident. Però, quan ve la nit, cada un dels relats i poemes acaben per tornar a la casa que els recull, a les quatre parets que els proporcionen entitat com a grup. Potser al voltant d’un foc?
reflejos e interpolaciones: En Borges, vida, lectura i escriptura es barregen i confonen. A El hacedor, en espiral caleidoscòpica, cada relat és un reflex, fonamentalment textual, de personatges que parlen de la vida que parla de personatges que dibuixen mites que descriuen la vida.
Alguna cosa així.
El hacedor ens proposa un viatge al taller d’escriptura de Borges: allí podem tafanejar de quina matèria estan fetes les seves obsessions, alguns dels seus referents literaris i mitològics; com l’escriptura i la lectura, per a ell, formen part indissoluble de la identitat, fins a esborrar per complet qualsevol mena de frontera entre ficció i realitat. La intertextualitat podria ser-ne l’element central.
I moltes coses més, s’encabeixen en aquest llibret de pàgines molt, molt saboroses. Perquè Borges, per sobre de tot, té un no sé què (molt d’ofici, molta dedicació, molt d’ingeni i d’erudició, per exemple)que transforma les paraules en matèria de prodigis. I és que aquest senyor escrivia com els àngels o els déus o els dimonis més ardents.
Us deixo un dels poemes per fer boca i un link amb un dels relats més celebrats del llibre:
Arte poética
Mirar el río hecho de tiempo y agua
y recordar que el tiempo es otro río,
saber que nos perdemos como el río
y que los rostros pasan como el agua.
Sentir que la vigilia es otro sueño
que sueña no soñar y que la muerte
que teme nuestra carne es esa muerte
de cada noche, que se llama sueño.
Ver en el día o en el año un símbolo
de los días del hombre y de sus años,
convertir el ultraje de los años
en una música, un rumor y un símbolo,
ver en la muerte el sueño, en el ocaso
un triste oro, tal es la poesía
que es inmortal y pobre. La poesía
vuelve como la aurora y el ocaso.
A veces en las tardes una cara
nos mira desde el fondo de un espejo;
el arte debe ser como ese espejo
que nos revela nuestra propia cara.
Cuentan que Ulises, harto de prodigios,
lloró de amor al divisar su Itaca
verde y humilde. El arte es esa Itaca
de verde eternidad, no de prodigios.
También es como el río interminable
que pasa y queda y es cristal de un mismo
Heráclito inconstante, que es el mismo
y es otro, como el río interminable.
7 Comments
M’ apunto la teva recomanació!
Aprofitant la menció que es fa en aquest post de la darrera obra del Fernández Mallo, vull, en contraposició, afegir-vos una reflexió de l’escriptor nord-americà Jonathan Franzen, autor de l’exitosa Llibertat, sobre el llibre digital i la hipertextualització en la novel·la actual. Llegiu-lo aquí:
http://www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/jonathan-franzen-abomina-del-libro-electronico-1368021
Doncs no sé si ho saps, Isidore, que aquesta obra de Fernández Mallo va haver de ser retirada poc després de la seva publicació perquè la vídua de Borges va considerar que estava plagiant, sense pagar-li ni un duro a ella, l’obra del seu difunt espòs. Plagiant!!! Si era un remake explícit! En fi, ganes de treure profit econòmic fins a l’última gota de tot allò que es pugui relacionar amb Borges.
En referència a això, et deixo aquest link amb una reflexió de Jim Jarmuch sobre el copyright:
http://blogs.publico.es/fueradelugar/
Per altra banda, sobre el que has linkat (hipertextualitat pura, per cert 😉 ) entenc el sentit del que diu Franzen i és interessant. Com la hipertextualitat pot arribar a fer-nos perdre la coherència i la profunditat del text inicial a còpia de vagar a la deriva per laberints interminables. Però d’aquí a dir que ningú a mb connexió a Internet a casa pot escriure bona ficció… en fi, un tema apassionant, aquest de les noves maneres de llegir arran d’Internet. Jo no sé si això està repercutint de manera negativa en la qualitat de l’escriptura i la lectura. Ara per ara em sembla un terreny a explorar molt engrescador. Potser amb el temps acabem per corregir les conseqüències nefastes de la hipertextualitat i ens quedem només amb tot allò que té de positiu l’accessibilitat gairebé infinita a móns diversos a partir d’un inici determinat.
Fins aviat
Algo havia escoltat sobre el Remake, Le Guin. Com són les vídues hereves, eh?…
Respecte al Franzen, és veritat que es passa una mica amb això de l’internet. Però actualment ha sorgit una nova “corrent literària” de joves autors que es fan dir Nuevo DRAMA, que tenen com a gurú a Franzen i, apurant, a Faulkner, amb la intenció de contraposar-se als nocilla, volent així trencar la “vàcua i freda tendència postmoderna de la fragmentació”, segons ells. Comencen amb els mateixos vicis que aquells, sense voler reconeixer-se com a grup organitzat i, fins i tot, tenint a les seves files alguns dels membres dels “nocilleros”, toma ya! De moment, la seva obra més reconeguda és una antologia de relats que té per títol Mi madre es un pez, amb edició i pròleg de Sergi Bellver i Juan Soto Ivars, dos dels seus ideòlegs.
No afegeixo cap enllaç per no hipertextualitzar, hehehe. Ja saps com és aquella dita: En casa del herrero cuchillo de palo.
Fins la propera.
Si! Me l’estic llegint, Mi madre es un pez. Encara no en tinc una opinió formada, però la declaració d’intencions del pròleg i alguns dels contes són interessants. L’has llegit, tu? Bé, ja en parlarem.
fins aviat
Encara no l’he llegit, el tinc a la llista però no sé quan serà el seu torn, té uns quants per davant…
Per cert que no m’ha costat gaire trobar el pròleg digitalment, el guardo per poder llegir-lo si no trobo el llibre a la biblioteca 😉 En el sentit del text de Jarmusch, Internet i les biblioteques són els paradisos dels lladres, potser l’F.B.I. planeja tancar-les…