Argemí, Josep Maria. Lliçons de foc. Barcelona: Quaderns Crema, 2003

Lliçons de foc és un repte apassionant que comença amb una trencadissa de vidres al Químic de Sarrià. De bon principi, la novel·la atrapa al lector en l’espiral d’esdeveniments que envolten la vida del seu protagonista, en Joan Comella, i amb la seva mirada adolescent assistim a la dissecció d’una educació catòlica imposada. Els mateixos ulls d’un nen fent-se gran, són els que ens parlaran d’experiències amoroses frustrades, visions nostàlgiques d’estius al Garraf, i dels misteris, cada cop més pertorbadors, que nodreixen el relat.

Fins al capítol X, l’autor ens explica la vida del protagonista. Descriu magistralment la Barcelona burgesa del postfranquisme, amb aquelles institucions de solidesa aparentment inamovible, fent-la servir d’escenari per a transportar-nos al món de les fabulacions adolescents. Però no ens enganyem, no ens trobem davant una història costumista, com podria semblar. En aquesta novel·la habita la imaginació més desbordant, i a partir del capítol XI, titulat “Teologia”, la narració canvia el rumb abraçant amb fermesa les històries delirants de l’Enric, l’amic d’en Joan.

Per als lectors, és com si l’autor deixés de banda les explicacions, i decidís capbussar-se en l’expressió imaginativa de la història. Aleshores, estiguem preparats o no, ens agafarà pel clatell i ens submergirà dins la fantasia més agosarada. Oh, Sorpresa! Meravellosa sorpresa! I no penso dir res més, que no vull desvetllar el misteri.

El que sí voldria afegir, és que la prosa de Josep M. Argemí té un gust pels detalls que genera lectures molt personalitzades. Un pot aturar-se en qualsevol moment per degustar les descripcions de bellesa indiscutible que afronta filant la perfecció. Amb la mateixa elegància que ens descriu cada ambient amb tots els seus components, sense deixar-se cap detall, com si vinguessin d’una lúcida i plena contemplació del món real que aconsegueix equilibrar-se amb les textures màgiques dels somnis i les il·lusions.

La prosa fantàstica de Josep M. Argemí té el ritme assossegat i la força de la natura. Ens transporta d’un món que creiem conèixer a un altre món sobtat, d’aroma profund i quimèric. I tot, sense fer soroll, com un vent que bufa suau i fa volar les flors dels cirerers.