Luis García Berlanga és, sens dubte, una de les figures més destacades del cinema espanyol del segle XX, un home capaç de capturar l’essència d’una Espanya complexa a través de les seves pel·lícules, carregades d’ironia, crítica social i una mirada única. La visita a l’exposició Interior Berlanga de CaixaForum m’ha permès endinsar-me més profundament en la seva vida i obra. Aquest recorregut personal ha estat el punt de partida per escriure aquest post, on vull compartir algunes reflexions sobre la seva influència, el seu llegat i la forma en què va narrar la història d’Espanya a través del cinema.
Berlanga va néixer el 12 de juny de 1921 a València, en una família amb profundes arrels culturals i polítiques. Ja en plena postguerra es va allistar a la Divisió Blava per evitar represàlies polítiques, fet que va marcar la seva visió crítica de la política i la condició humana. En tornar, va estudiar Dret i Filosofia abans d’ingressar a l’Institut d’Investigacions i Experiències Cinematogràfiques de Madrid, on va començar a explorar la seva passió pel cinema.
La seva primera pel·lícula com a director el 1951 va ser Esa pareja feliz. Aquí ja comença a crear un univers propi berlanguià que combina l’imprevist, la sàtira, el costumisme i la caricatura. La posada en escena acompanya aquest imaginari. D’altra banda, tot i la censura franquista, Berlanga va saber esquivar les restriccions amb enginy, utilitzant diàlegs subtils i situacions carregades de dobles sentits.
Una de les característiques més distintives del seu cinema és la que pateixen els seus personatges, l’anomenat arc berlanguià: en lloc de seguir l’estructura clàssica on un conflicte es resol per tornar a la normalitat, Berlanga presenta relats en què una situació inicialment negativa evoluciona cap a un desenllaç encara més desesperançador, reflectint les frustracions i absurditats de la condició humana.
La seva trajectòria està plena de pel·lícules que són autèntiques joies del cinema espanyol: Bienvenido, Mister Marshall (1953), una crítica àcida al pla Marshall i a les expectatives americanes; El Verdugo (1963), una sàtira devastadora sobre la pena de mort; o Plácido (1961), que va ser nominada a l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, tot i que finalment el premi va ser per Såsom i en spegel d’Ingmar Bergman. Malgrat no guanyar l’estatueta, la nominació va ser un reconeixement internacional al seu talent narratiu i la seva habilitat per capturar les contradiccions de la societat espanyola.
Berlanga va ser reconegut amb nombrosos premis i nominacions al llarg de la seva carrera a festivals com els de Berlín, Canes, Montreal, Venècia o a més de festivals espanyols, així com Premis Goya. La seva tasca va ser reconeguda, entre d’altres, amb Premi Nacional de Cinematografia (1980), la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (1981), i el Premi Príncep d’Astúries de les Arts (1986). A més, va ser un dels primers cineastes a tenir una estrella al passeig de la fama de Madrid, situat al carrer Martín de los Heros.
L’impacte de Berlanga transcendeix generacions. Directors com Álex de la Iglesia, Santiago Segura o Óscar Aibar han reconegut la seva influència, i la seva obra continua sent objecte d’estudi i admiració. Tant és així que l’Acadèmia del Cinema Espanyol, de la que va ser president d’honor i cofundador, convoca cada any les Ayudas a la Investigación Cinematográfica Luis García Berlanga, un programa que promou projectes d’investigació sobre la cinematografia espanyola i iberoamericana, i consolida així l’esperit d’anàlisi i reflexió que va caracteritzar l’obra del director.
Berlanga va morir el 13 de novembre de 2010, però el seu llegat viu en cada pla seqüència, cada diàleg ple de sarcasme i cada personatge entranyable que ens recorda la complexitat —i la tragicomèdia— de la vida. El seu cinema és més que entreteniment: és un retrat viu d’una època i una societat, una invitació a riure per no plorar i una lliçó magistral sobre com l’art pot ser una eina de resistència i reflexió.
Una rara avis, un imperdible, una llegenda, una meravella, un cinema que sap ser a la vegada transversal i també d´autor. Feu-vos el favor d´anar a l´expo i gaudiu del univers berlanguiá
Encara tinc pendent anar a veure l’exposició que hi ha en aquests moments al CaixaForum. A veure si trobo el dia…
Un mestre de fer verosímil allò que és del tot inverosímil!!