Barcelona: Malpaso, 2020
La suposada, i moltes vegades interessada banalitat de l’art contemporani, queda esmicolada amb les reflexions profundes de l’autobiografia de l’artista sèrbia nascuda a Belgrad, Marina Abramovic.
Reflexiva i expressiva, explicant els motius personals que la van portar a la recerca, elaboració i realització de les accions que configuren el seu currículum artístic. Performances, controvertides i incòmodes en no poques ocasions, que ha fet al llarga de la seva dilatada carrera professional.
Escrit amb la humilitat que podria tenir qualsevol de nosaltres que no som artistes ni famosos, repassa el seu itinerari vital i artístic. Sense vergonya de transcriure els fets humans que l’han portada des de la indagació personal a l’art de la performance.
‘Me fascina mucho la relación de la muralla [és refereix a la Gran Muralla Xinesa] con las líneas ley, las líneas de energia en la Tierra. Pero también comenzaba a percatarme de los cambios en mi propia energia conforme caminaba por diferentes tipos de terreno. A veces había arcilla bajo mis pies, a veces minerales de hierro, a veces cuarzo o cobre. Deseaba entender la conexión entre la energia humana y la Tierra.’
(pàg. 178)
Aquesta activitat li va comportar recórrer la Muralla Xinesa des d’un extrem fins a la meitat del seu recorregut on es va trobar amb l’Ulay que partia de l’extrem contrari. Tres mesos va durar el camí. Al retrobar-se amb el seu company fins aleshores es van acomiadar dels seus objectius comuns, projectes creatius i de vida. Tot molt físic a la vegada que profundament simbòlic: lluita, camí, entrebancs, introspecció, trencament,…
En la recerca personal i d’art, sense separar l’un de l’altre, Marina Abramovic va anar al desert australià, amb xamans a la selva de Sudamèrica i a l’Índia amb monjos tibetans. Res de frivolitat, només investigació seriosa a traves de la terra, els homes, la ment, les experiències, els límits, el propi cos.
Va dedicar a Susan Sontag l’any 2005 ‘Set peces senzilles’ una performance que va reunir el millor d’aquesta expressió des dels setanta fins avui dia, segons Marina Abramovic: Vito Acconti, Bruce Nauman, Gina Pane, Valie Export i Joseph Beuys. A més de dues creacions pròpies, una d’elles pensada per l’ocasió. Es tractava de l’antiga ‘Ritme 0’ i la nova ‘Entrar a l’altre lloc’. Un homenatge als grans noms de la performance mitjançant la interpretació i el sedàs de la sèrbia. Va tenir lloc al Guggenheim de Nova York durant un esdeveniment que va durar set hores.
Es dona la circumstància que la intel·lectual novaiorquesa Susan Sontag l’havia ajudat amb les seves aportacions i idees a dur a terme la recreació de les accions. Va morir l’any abans sense veure acabada l’obra.
Com diem, l’objectiu era la posada en escena de les accions dels altres artistes. La de Joseph Beuys va ser destacada en el seu moment. L’artista, assegut en una cadira, sostenia entre els braços una llebre morta mentre tenia el cap cobert de pa d’or i ple de mel. Recordava una pietà contemporània. En la seva interpretació Marina Abramovic va aparèixer dempeus amb la llebre entre les dents i les mans obertes al costat del cos en actitud implorant.
Per cert, podem veure i viure una obra de Joseph Beuys al Caixaforum de Barcelona.
El 2009 va anar a Gijón (Asturias) per retre homenatge a Santa Teresa de Jesús. Es va fotografiar vestida de negre i com si levités per sobre de les restes abandonades de les estances d’un convent. És el record de la cuina de l’àvia que tants bons moments li va comportar. Un dels fils conductors de l’activitat va ser que la mística espanyola va tenir les primeres revelacions precisament a la cuina. Aquí teniu l’enllaç al catàleg Aladí de les fotografies fetes en The Kitchen.
Tres mesos va ser-hi al MoMA de Nova York fent ‘L’artista està present‘ (2010). Es tractava d’estar asseguda davant d’una taula vuit hores diàries durant aquests noranta dies. A l’altre extrem una persona del públic s’asseia el temps que volia davant d’ella, després de fer la cua preceptiva. Ningú dels dos parlava. Entorn de la seva experiència, en la que 850.000 persones van interpel·lar en silenci la Marina, hi ha un vídeo que ho recull.
La cantidad de amor, el amor incondicional de completos extraños, fue la sensación más inverosímil que he tenido. No sé si esto constituye el arte […] El arte era algo que se expresaba por medio de ciertas herramientas: la pintura, la escultura, la fotografia, la escritura, el cine, la música, la arquitectura. Y sí, la performance. Pero esa performance iba más allà. Aquello se trataba de la vida. ¿Podía el arte, debía el arte aislarse de la vida? Comenzaba a sentir cada vez más fuerte que el arte debía ser la vida, debía pertenecerles a todos. Sentía, con más fuerza que nunca, que lo que había creado tenia un propósito.
(pàg. 301, els subratllats són nostres)
Per començar i posar-vos en situació, podeu donar una ullada a aquest llibre sobre l’art de la performance. I també llegir la novel·la d’un parell de visitants a l’exposició del MoMA, El museu de l’amor modern, que ha format part dels Clubs de Lectura de Biblioteques de Barcelona.
L’art, com diu la Marina és la vida mateixa.
Atreviu-vos a gaudir, pensar, reflexionar, amb les propostes posades en escena.
3 Comments
Molt bona recomenació.
Sembla una autora amb molta creativitat i amb molt d interès.
Moltes gràcies Olímpia!
Molt bona artista…la he descobert aquest any en una performance pentinantse fent-se mal
Recomano una novel·la basada en l’obra de Marina Abramovic, “El museu de l’amor modern”, de la Heather Rose!