Avui 16 de maig es compleix el primer centenari del naixement de Juan Rulfo.

Autor d’una reduïda obra literària que en la seva totalitat no arriba a les 400 pàgines. De tota la seva producció cal destacar les dues obres mestres: El llano en llamas (contes) i Pedro Páramo (novel·la curta). Són textos que per la seva escassedat de pàgines gairebé sempre s’editen en un sol volum de dues-centes i escaig pàgines.

Juan Rulfo forma part d’un petit grup d’escriptors (com Arthur Rimbaud per exemple) que tot i tenint una escassa obra formen part d’un excels reducte de creadors que han aportat a la literatura universal noves vies, influint amb la seva obra a contemporanis i joves generacions.

S’han dut a terme tants estudis minuciosos sobre la seva personalitat, obra i biografia, que intentar aportar-ne una de nova no correspon en aquest espai. Penso que l’única manera de gaudir-lo talment és endinsar-se nu en aquest silenci ple de suggeriments del que ell ens fa partícip.

Per aquest motiu només vull aportar el meu primer record en el descobriment de la seva lectura.

Això es va produir al voltant dels anys setanta gràcies a un bon amic que, un cop finalitzada la lectura, va quedar esbalaït. Quan vaig començar a llegir, primer El Llano en llamas i després Pedro Páramo vaig repetir la seva estupefacció.

Fins aleshores molt poques vegades m’havia succeït: vaig quedar com sospès en una mena de limbe a on la prosa i el precís vocabulari em feia movedís, lleu, submergint-me en un espai de soledat i ombres que traspuava llindars imprecisos però alhora exactes, en un món a on el paisatge, que en prou feines es fa menció, proporciona una angoixant infinitud.

No vaig poder abandonar la lectura una primera i segona vegada, gaudint de la seva capacitat de síntesi, d’una adjectivació precisa i d’una imaginació desmesurada que es combina perfectament amb un realisme que, de vegades, es dilueix a través d’una descripció que aparenta allò que no és, però s’intueix d’una manera cristal·lina. Hi ha personatges, paisatges, històries que ja formen part del coneixement col·lectiu com ara Eduviges, Comala, Tanilo Santos, Talpa, Luvina, Juan Preciado…
 

Malo cuando deja de hacer aire. Cuando eso sucede, el sol se arrima mucho a Lubina y nos chupa la sangre y la poca agua que tenemos en el pellejo. El aire hace que el sol se esté allá arriba.
(El llano en llamas, Luvina)

 
Són textos que he rellegit moltes vegades i mai m’han decebut, tot al contrari. Es tracta d’un llibre que sempre l’he tingut present per obsequiar i ho fet en moltes ocasions.

Text: Joan Frechiné

Obres

 

 

 

Fotografia

 

 

 

Biografies

 

 

 

Sobre la seva obra

 

 

 

Altres…

 

 

 

;