A les Biblioteques trobaràs:

Lang, Fritz. Metrópolis
Valladolid : Divisa, 2003.

Al GREC. Festival de Barcelona

Metropolis.
1 de juliol. 22 h. Teatre Grec.

Hi ha clàssics que no passen de moda i que, fins i tot amb el pas del temps, prenen més sentit. Això és el que experimentarà qualsevol espectador veient Metropolis, obra mestra de l’expressionisme alemany.

Sens dubte, malgrat el pas del temps, podem dir sense por a equivocar-nos que estem davant d’un dels títols més grans de la història del cinema. Metropolis, que es va rodar l’any 1927, és una pel·lícula muda, brillant, intel·ligent i compromesa, que, tot i  les tisorades patides al llarg de tots aquests anys, sorprèn per la vigència del seu plantejament argumental: una crítica social que, 83 anys després, esdevé d’una actualitat inequívoca.

La pel·lícula es desenvolupa l’any 2026 en una ciutat-estat de considerables proporcions, anomenada Metropolis. La societat està dividida en dos grups antagònics, però complementaris: per una banda, una elit de propietaris i pensadors que viuen a la superfície, en un món dominat per grans  gratacels (de fet, el mateix Fritz Lang va reconèixer l’impacte i la influència que va exercir la ciutat de Nova York en el disseny dels escenaris); i per altra banda, els treballadors que viuen sota la ciutat i que treballen per mantenir el mode de vida d’aquesta classe social superior. En aquesta megalòpolis del segle XXI, els obrers intentaran revoltar-se contra un sistema que els tracta com si fossin autòmats. En aquest context, Maria (Brigitte Helm) és una coneguda líder dels obrers que intenta insuflar esperances sobre un futur millor. El propietari de la ciutat, John Fredersen, ordena a Rotwang, científic i creador de Metropolis, que creï un robot femení amb les faccions de Maria. Aquest robot fomentarà la violència entre els obrers i així el propietari de la ciutat podrà fer-la servir contra la classe obrera, quan aquesta comenci a destruir les màquines del subsòl. La veritable Maria, que ha estat segrestada, s’escaparà i, juntament amb el fill de Fredersen, Freder Fredersen (Gustav Fröhlich), salvaran els nens dels obrers, en perill per les inundacions provocades per les exposicions de les màquines. Després d’una lluita entre el científic i Freder Fredersen, que acaba amb la mort del primer, Maria convertirà Freder Fredersen en mediador entre els obrers i el seu pare.

Metropolis adapta la novel·la escrita per Thea Von Harbou, dona de Fritz Lang i col·laboradora habitual. En el seu moment, es va convertir en la pel·lícula més cara que havia finançat la productora UFA; una obra que va ser un fracàs absolut i que va deixar els estudis en bancarrota.

Anècdotes a part, aquesta pel·lícula aglutina els trets més representatius de l’expressionisme alemany al cinema: escenes d’un detallisme extrem; l’ús de la distorsió òptica a través de la il·luminació, l’escenografia, la gestualitat exagerada, el maquillatge i el vestuari estilitzat; la cerca d’una imatge subjectiva que descobreixi el subconscient, allò que està amagat darrera la realitat; un cert to metafísic… Metropolis és també testimoni d’una època concreta de la història recent d’Alemanya, que amb l’arribada dels nazis al poder va veure com els moviments d’avantguarda van ser qualificats sota el despectiu nom d’art degenerat (Entartete Kunts). Aquesta és una de les raons per les quals una gran part de les còpies van desaparèixer.

La veritat és que hi ha clàssics que deixen la porta oberta a poder ser revisats, pel·lícules que  tenen la capacitat de readaptar-se i evolucionar, tot i ser creacions d’altres èpoques. Metropolis té aquesta capacitat i això és el que veurà la gent que assisteixi a la projecció de la pel·lícula al Teatre Grec.

En aquesta ocasió, el compositor argentí Martín Matalón ens presenta la partitura que va crear per a la versió restaurada de Metropolis, encàrrec que va rebre el 1993 de l’IRCAM (Institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique). Matalón va compondre una banda sonora potentíssima que assigna a cada escena un so gairebé tangible i que no es resigna a ocupar un paper secundari. La formació bcn216, dirigida per Ernest Martínez-Izquierdo, interpretarà en viu aquesta composició mentre es projecta el film. La formació, resident a l’Auditori, és una de les més prestigioses entre les dedicades al repertori contemporani.

Qui s’acosti al Teatre Grec tindrà l’oportunitat de gaudir d’una de les obres més significatives de l’expressionisme alemany, d’una obra que continua essent una de les pel·lícules més impecables de tots els temps i que té la capacitat de mantenir, durant les seves dues hores llargues de metratge, un constant clímax que deixa l’espectador clavat a la butaca.

Oportunitats com aquestes no n’hi ha gaires. Aprofitem-la!