Chester Charles Bennington es va suïcidar el 20 de juliol del 2017. Potser aquest nom no us diu res, però si us dic que va ser el vocalista de la banda de rock Linkin Park, potser ja comenceu a recordar alguna de les seves cançons… si us agrada el seu estil, és clar.

Linkin Park es dóna a conèixer a tot el món gràcies a l’èxit d’un dels discos imprescindibles de la seva discografia: Hybrid Theory. Aquesta banda nord-americana, del nord-est de Califòrnia, va aconseguir l’èxit justament amb la incorporació de Bennington com a vocalista. Anteriorment, el grup havia tret un disc sense gaire èxit amb Mark Wakefield posant la veu. El fracàs en la cerca d’una discogràfica va fer que marxés del grup.
 

 Linkin Park. Hybrid Theory
New York : Warner Bros., 2000

 
Publicat l’any 2000, aquest àlbum de debut del grup destaquen cançons com Crawling o In the end. Justament en aquest disc, les lletres parlen dels problemes del cantant amb l’abús de drogues o el maltractament infantil que va patir.

Chester Bennington tenia 41 anys quan va morir. En aquest casos, quan mor una persona jove s’acostuma a dir allò de “tenia tota la vida al davant per viure” però… Què passa quan hi ha persones que també tenen un passat per oblidar? La seva mort va agafar per sorpresa a familiars, amics i, per descomptat, a tots els seus fans. Però Chester arrossegava una vida plena de drogues, alcohol i depressions.

El curiós d’aquesta història, és que justament el passat 18 de maig un dels seus millor amics, Chris Cornell, també cantant del grup Soundgarden, es va suïcidar. Aquest fet el va impressionar i molts veuen una connexió entre elles.

Moltes de les seves cançons parlen de tirar endavant a la vida però també hi ha una part fosca que podria explicar aquesta terrible decisió. Però què passa per la ment d’una persona per decidir posar fi a la seva vida?

Sobre aquest tema, a les biblioteques podeu trobar alguns dels següents documents:

 

L’escriptor Álvaro Colomer també parla del tema del suïcidi en la seva novel·la Los bosques de Upsala que també va tenir la seva adaptació al còmic:

 

Talinda Bennington, vídua del cantant, va penjar al seu Twitter un vídeo del Chester amb la família just una hora abans del seu suïcidi amb la següent frase: “El meu pròxim tuït és el més personal que he fet mai. L’ensenyo perquè vegeu que la depressió no té rostre ni humor”.

Talinda ha publicat moltes imatges del seu marit prèvies al seu suïcidi per sensibilitzar i donar visibilitat a una malaltia com la depressió, que moltes vegades és invisible. És justament aquesta frase amb la qual resumeix la malaltia que va patir el seu marit durant molts anys: “la depressió no té rostre ni humor”.
 

This was days b4 my husband took his own life.Suicidal thoughts were there,but you’d. Never kmow”

(Esto fue días antes de que mi marido se quitara su propia vida. Los pensamientos suicidas estaban ahí, pero no había forma de saberlo)

El Dr. Antonio Cano, president de la Sociedad Española para el Estudio de la Ansiedad y el Estrés, en un article sobre la depressió, parla justament de la dificultat de superar aquesta malaltia: “Las emociones no son racionales, como tampoco lo son los trastornos emocionales. Hay una parte de nuestro cerebro que a veces toma el poder, que da un golpe de estado, y que controla nuestras acciones, por muy irracionales que parezcan“.

La depressió és una malaltia molt incompresa per la societat i moltes vegades, encara ens sorprenen quan algú diu que pateix depressió. Un altre gran del rock, Bruce Springsteen, va parlar en la seva biografia Born to run de la seva lluita contra la depressió des que era un nen.

A les biblioteques podeu trobar llibres alguns llibres sobre la depressió:
 

Els testimonis de persones que pateixen aquesta malaltia també poden ajudar a donar visibilitat, com el jove irlandès Doug Leddin que va publicar un vídeo a Facebook explicant la seva situació personal.
 

Durante los últimos 10 años he estado viviendo dos vidas, explica con voz temblorosa el joven irlandés Doug Leddin, la vida que ve mi familia, mis amigos, mis compañeros de trabajo y la vida que vivo, veo y siento yo en mi interior.

 
Quan Bennington es va suïcidar, vaig escoltar en un programa de ràdio (a vegades faig zàping o sigui que no recordo quina emissora era) on comentaven que només una persona amb un passat tortuós era capaç de crear cançons com Crawling. Hi ha una estrofa en aquesta cançó que parla de:

“There’s something inside me that pulls beneath the surface, consuming, confusing. This lack of self-control I fear is never ending, controlling. I can’t seem to find myself again. My walls are closing in”

(Hay algo dentro de mí que empuja bajo la superficie, consumiendo, confundiendo. Esta falta de auto control, me temo que nunca terminará, controlando. Parece que no puedo encontrarme a mi mismo de nuevo. Mis paredes me asfixian.)
 

 
En alguna entrevista ja havia comentat els abusos que havia sofert quan només era un nen. Potser aquesta va ser la causa de les nombroses addiccions (alcohol i drogues) que va tenir durant la seva vida.

Sobre el tema dels abusos i maltractament infantil, a les biblioteques podeu trobar alguns d’aquests documents:

Conèixer l’abús que va patir Bennington, em va recordar el cas del també músic James Rhodes. Ell també va intentar suïcidar-se en algunes ocasions i també va patir abusos de nen. Ho va relatar a la seva biografia:
 

Rhodes, James
Instrumental
Barcelona : Blackie Books, 2015

 
En el seu cas, ha declarat moltes vegades en entrevistes que a ell la música li va salvar la vida. Per a Chester, en canvi, la música no va ser suficient per calmar el dolor que portava a dins.

I com he començat parlant de música, acabo de la mateixa manera: In the end és la primera cançó que vaig escoltar de Linkin Park i segueix sent una de les meves preferides. En una estrofa Chester diu:
 

(Lo intenté con fuerza, y llegué tan lejos, pero al final, ni siquiera importa. Tenía que caer, para perderlo todo, pero al final, ni siquiera importa.)

 
…Però al final sí que va importar.