Antología poética del rock

MANZANO, Alberto
Madrid: Hiperión, DL 2015

La combinació de música i poesia han fet del rock una forma d’expressió artística que ha caracteritzat el segle XX, i encara segueix vigent. Aquest llibre recull, en anglès i castellà, 212 cançons de rock de les més reconegudes i populars del gènere.

Alberto Manzano (Barcelona, 1955) és traductor de l’obra dels grans poetes del rock: Leonard Cohen, Bob Dylan, Patti Smith, Lou Reed, Tom Waits, Jackson Browne, Suzanne Vega, Neil Young, Kevin Ayers, Elliott Murphy, etc. Periodista musical de les revistes Rockdelux, Ruta 66, Ajoblanco, El Europeo; i adaptador al castellà de cançons en anglès per a artistes nacional tal com Enrique Morente, Santiago Auserón, Luis Eduardo Aute, Christina Rosenvinge, Jabier Muguruza o Mayte Martín. També ha destacat com a assajista (Cohen, Dylan, Young, Browne, Reed, Ayers), i delicat poeta, ha publicat Para los que no pueden hablar (2000) i Puente del alma y la luna (2009), amb pròleg de Luis Eduardo Aute i Enrique Morente respectivament.

Así es la música

Guía sobre la armonía, los tonos, los acordes y otros secretos de una buena música

POWELL, John
Barcelona: Antoni Bosch Editor S.A., 2012

Heu escoltat alguna vegada una melodia meravellosa i us heu preguntat per què us fa venir ganes de ballar o plorar? Us sorprèn com els músics semblen saber quina és la següent nota a tocar quan improvisen? O perquè algunes combinacions de notes ens resulten agradables quan d’altres ens irriten? Podreu obtenir les respostes a totes aquestes qüestions en aquest recorregut pels mecanismes que fan que la música funcioni.

John Powell (Londres, Anglaterra, 1963), compositor amb formació clàssica i professor de física, ens desvetlla fets bàsics però poc coneguts, així com els fascinants fenòmens físics que hi ha darrere de la música que escoltem. També ens descriu els fonaments de l’harmonia, les escales, els acords, la tonalitat i el ritme, de forma fàcil d’entendre per a tothom.

Aquest llibre ens explica tot allò que hem de saber si toquem un instrument, i que probablement ignorem. I també ajuda, inclús si no sabem tocar cap instrument ni llegir cap partitura, a augmentar el plaer que sentim a l’escoltar música.

La ciencia del ritmo

MILLER, Paul D. – A.K.A. DJ Spooky that Subliminal Kid
Barcelona: Alpha Decay, 2007

L’artista conceptual Paul Miller (Washington DC, Estats Units, 1970), també conegut com a DJ Spooky that Subliminal Kid, ens ofereix un manifest per a ciència del ritme, o sigui, la creació d’art des del flux dels patrons del so i la cultura, i la seva evolució. Amb el mix del DJ com a plantilla, descriu com l’artista, al bussejar per les innombrables formes d’organitzar la mescla d’idees culturals i objectes que ens bombardegen, usa la tecnologia i l’art per a crear un element nou i expressiu, infinitament variable. La tecnologia proporciona el mètode i el model, la informació en xarxa que, com els elements de la composició, segueixen canviant constantment. I la tecnologia es troba al mig, construint un pont entre la consciència de l’artista i el món exterior. L’art de la mescla crea un nou llenguatge creatiu.

Miller va construir el personatge de DJ Spooky com un projecte inicial d’art conceptual, però llavors va veure l’oportunitat de crear la codificació d’una sintaxi generativa de nous llenguatges creatius. El significat de “spooky” prové dels sons més fantasmagòrics i misteriosos que utilitza en la seva música, que va des del hip-hop, fins al techno o l’ambient.

Rastrejant la genealogia de la ciència del ritme, Miller cita fonts i influències força variades, tals com Marcel Duchamp, Ralph Waldo Emerson, James Joyce o Eminem. Escriu: “La història es desenvolupa, mentre que els fragments s’uneixen”.

Como funciona la música

BYRNE, David
Barcelona: Reservoir Books, 2014

Seguint l’estil del millor assaig anglosaxó d’estil divulgatiu, literari i documentat, sense caure en l’ensopiment acadèmic, David Byrne (Dumbarton, Escòcia, 1952) ens mostra com la música sempre ha sigut el resultat de circumstàncies culturals i de la creativitat individual. En aquesta obra, combina apassionants nocions sobre la història de la tecnologia musical, anècdotes autobiogràfiques de la seva etapa en el grup Talking Heads (1975-1991), una repassada als corrents musicals del segle XX, i una interessant anàlisi sobre el present i el futur de la indústria musical. Posa de manifest com tots els condicionants externs a la pròpia creació modelen la història de la música, i així comença explicant el pes que les esglésies, catedrals, òperes i palaus van tenir en la composició de la música clàssica, la relació entre la música pop i els petits clubs per què per a un músic com ell és molest interpretar en espais mítics com el Carnegie Hall o com es van construint els diversos gèneres en funció dels espais on se’ls escolta o de les tecnologies usades. En la seva indagació en la importància dels factors extramusicals, Byrne, sense complexos, tampoc ignora la moda com a element dramàtic en la interpretació.

En un moment en què molts anuncien el final de la indústria de la música, un text tant rigorós i optimista com aquest resulta francament necessari.