Okkervil River. I am very far. Bloomington : Jagjaguwar, p. 2011

Quan vaig veure la programació del cartell del 43 Damm Festival de Jazz de Barcelona , a part de constatar el gran nivell d’enguany, em va sobtar molt veure la inclusió d’ Okkervil River, que van tocar el dia 10 de novembre al Teatre Coliseum dins del marc d’aquest festival.

Sincerament em va estranyar molt; per què? Simplement per què no toquen Jazz!!!!

El grup, que es va crear el 1998 a Austin (Texas), es pot dir que forma part de la legió de bandes americanes que fent d’entrada un folk rock o un rock d’arrel americana (anomenat country alternatiu, alt country, o simplement “americana”), han anat adequant el seu so a uns gustos més amplis i des de fa uns anys s’han colat a les llistes i festivals de pop rock independent.

Se’ls ha comparat amb Wilco (alguns fins i tot els han qualificat com els seus successors), una altra banda que com ells beu de la música d’arrel americana però que ha anat creixent disc a disc fent incursions arriscades en altres terrenys i experimentant sovint, cosa que els ha fet tenir un so definit i una carrera sòlida i coherent. Aquesta comparació no és del tot desgavellada però la banda de Chicago té un recorregut molt més ampli i per tant, moltíssim més ressó.

El fundador i ànima creativa és Will Sheff, l’únic membre consistent del grup, que ha anat canviant la formació disc a disc, i que en aquest cas s’encarrega a més de l’autoria dels temes, de la producció, un rol que ja va exercir quan al 2010 ell i la seva banda van anar al rescat de Roky Erikson (líder d’un dels grups imprescindibles per entendre l’escena psicodèlica dels 60, The 13th Floor Elevators) i van gravar amb ell True love cast out all evil.

Aquella col·laboració va ser servir també per carregar piles i encetar d’una manera diferent la creació del següent disc del grup (el que ens ocupa): Sheff es va tancar i va escriure una trentena de cançons, que després modificava i reescrivia de manera obsessiva en el mateix procés de gravació, fent que el grup les toqués una vegada i una altra, fins que va quedar content amb el resultat.

Fins ara no ha passat de ser un grup de segona fila, amb un gran potencial i molts bons intents de traspassar aquesta línia que separa els grups emergents (que tot i fer una música de molta qualitat no deixen de ser grups de culte), dels grups amb qui tothom vol compartir cartell i formen part del “mainstream oficial”. Doncs en aquest disc augmenten la seva llista de recursos i les intencions ja són evidents: volen passar la línia d’una vegada!!!

I am very far és el sisé àlbum de la banda, i possiblement el més complet de tots ells; a part de la connexió amb Wilco, s’intueixen un ventall de sonoritats i reminiscències més o menys reconeixibles. Ecos de la sensualitat soul de Roxy Music a Piratess; de la voluptuositat d’arranjaments i intensitat d’Arcade Fire a White shadow waltz, We need a myth o Rider (on també pot semblar per moments que estiguis escoltant The New Pornographers); de la senzillesa melòdica de Midlake a Your past life as a blast (on sembla que la mateixa melodia es vagi allargant alhora que es va ampliant la paleta de veus i instruments a poc a poc).

A part dels anteriors, altres noms que em venen al cap quan escolto aquest disc són: Sufjan Stevens,  Rufus Wainwright o The Decemberists, per exemple… és a dir, artistes que a més de grans melodies fan de la riquesa d’arranjaments i sonoritats la seva millor arma, i pot ser és aquest el camí que volen seguir a partir d’ara.

Tot i no ser una obra rodona, s’hi acosta molt i en tot cas pot ser vista com un punt d’inflexió en la seva producció i un bon punt de partida per treballs futurs, que a ben segur faran que algun dia d’una vegada traspassin la línia…