Buckley, Jeff. Grace
[S.l.] : Sony, cop. 1994
Era una tarda de tardor de l’any 97 o 98 quan pel meu discman (eren els 90) van sonar els primers acords d’una cançó que em va captivar de seguida, una barreja de malenconia, tristor, ràbia i força que em va impactar i emocionar alhora. L’impacte va continuar mentre anaven passant les cançons d’aquell CD desconegut que havia caigut a les meves mans, fins que vaig haver de parar; encara ho recordo, simplement vaig plorar d’emoció.
Exagero? potser, però estic segur que a més d’un li ha passat el mateix. Bé, segurament no puc ser objectiu amb aquest disc, el considero un dels millors discos de la història de la música, o almenys un dels millors debuts discogràfics sense cap mena de dubte, simplement un disc etern i immortal, fet per desgràcia, per un mortal…
Poques coses es poden dir sobre el seu autor que no s’hagin dit ja, i malauradament moltes no es podran saber mai del cert, ja que la seva prematura mort es va endur un munt d’incògnites, que han donat peu a múltiples especulacions, la més famosa: suïcidi o accident mortal?. Va morir ofegat al riu Wolf, a Menphis (Tennessee) el 29 de maig de 1997 amb només 30 anys, mentre preparava l’enregistrament del seu segon disc My Sweetheart, the Drunk (que va acabar sortint al mercat el 1998 amb el nom de Sketches for My Sweetheart the Drunk, essent això, esborranys del que podria haver estat simplement un bon successor).
La hipòtesi del suïcidi no s’ha descartat mai del tot degut al seu caràcter especial, la seva existència a vegades turmentada, i a que es pensava que patia un desordre bipolar, però la versió més acceptada és que es va tractar d’un desafortunat accident.
A priori pot semblar que si ets fill d’un músic famós pots tenir la vida solucionada, almenys a nivell artístic, però no sempre és així, almenys no pel fill de Tim Buckley (músic de folk rock famós a finals dels 60 i principis dels 70, que també va morir prematurament, l’any 1975), que va haver de lluitar des del principi per acceptar ser el fill d’algú a qui no coneixia personalment (només va tenir contacte amb ell un cop, quan tenia 8 anys), i per qui no es va sentir estimat.
El fugaç contacte amb el seu pare biològic el va convèncer definitivament de dedicar-se a la música. Va començar a tocar a bandes de jazz i funk a Los Angeles, fins que es va traslladar a Nova York, tocant a clubs i cafès i fent-se un nom fins que va signar per Columbia i va enregistrar Grace, l’any 1994.
Tot i que en un principi el disc no va aconseguir grans vendes, poc a poc va aconseguir posar d’acord públic i crítica i amb el temps va ser considerat un dels millors discos de tots els temps.
I poques coses puc dir que no s’hagin dit ja sobre aquest disc, no puc ser gaire original, ho sé, així que estaria content només de poder descobrir aquesta joia a algú, i fer-li el dia més alegre com em va passar a mi, quan va caure per casualitat a les meves mans aquella afortunada tarda de tardor.
Es tracta d’un disc rodó de cap a peus, on es fa difícil destacar una sola cançó, en tot cas Mojo pin, Last Goodbay, Grace, Lover, You should’ve come over o la versió d’Hallelujah, de Leonard Cohen; en totes elles podem veure allò que tothom destaca: una veu especial, delicada i esglaiadora al mateix temps, una sensibilitat i angoixa a flor de pell, unes dispars influències on destaquen Led Zeppelin, Nina Simone, Van Morrison, Bob Dylan, o Nusrat Fateh Ali Khan, entre d’altres.
El seu únic llegat discogràfic en vida queda com a testimoni del que podria haver estat un passeig triomfal, però no podrem saber mai fins a quin punt. El que és segur és que amb la seva mort es va acabar una de les carreres més prometedores del seu temps.
El pobre Jeff al final s’assemblava més al seu pare del que hagués volgut: dues ànimes turmentades, dues carreres frustrades en el seu millor moment, dues vides acabades inoportunament abans de temps; però el seu pare el va superar fins i tot al final, havia mort més jove que ell, amb només 28 anys…
La grandesa d’aquest disc i del seu autor queda patent pel fet que més de 17 anys després de la seva publicació segueix suscitant comentaris i elogis, i pel fet que s’hagin fet més de 50 cançons d’homenatge i més de 40 versions de les seves cançons. Artistes com P J Harvey o Thom Yorke, per exemple, l’han alabat, i des de fa temps es parla de la realització d’una pel·lícula sobre Jeff (jo aposto sens dubte per James Franco com a protagonista!!!).
Com algú va dir sobre el disc: “Grace was about reminding the world that there wasn’t black or white or even gray. The soul was transparent. The times were endless. Life was eternal…”
I com deia Jeff a la cançó Grace: “…Well it’s my time coming, i’m not afraid to die. My fading voice sings of love, But she cries to the clicking of time Of time, of time. Wait in the fire…” .
Profètic? potser, Geni? segur!!!
11 Comments
felicitats per aquest post! M’ha agradat molt la barreja d’impressions pesonals i informació sobre el disc. Realment, llegir això m’ha fet venir moltes moltes ganes de sentir aquest disc, de manera que suposo que has aconseguit el que buscaves.Ja posats, m’he mirat els altres posts teus al blog i realment es d’admirar la feina de documentació que hi ha al darrera de cadascun d’ells. Moltes gràcies, et seguiré a partir d’ara.
Salutacions cordials.
Gràcies a tú. Si després de llegir el post t’han vingut ganes d’escoltar aquest disc, tens raó, he aconseguit el que buscava
🙂
Hola Sergi,
he de dir que coincideixo molt amb els teus encertats comentaris sobre aquest gran músic que va ser el Jeff Buckley. realment la seva veu t’ arriba al cor… realment és un disc molt bó, que el vaig comprar en el seu moment… en cassette (encara era un format encara viu, jeje), i que el vaig renovar amb cd, perquè es un disc com molt ben dius, imprescindible!! una joia! I és una llástima que molt poca gent el conegui… perquè val molt la pena…i aquest blog és una manera de reivindicar la seva música.
Per cert…estic totalment d’ acord, que seria una elecció ideal per encarnar al Jeff, el James Franco, un dels millors actors de la seva generació.
salutacions.
Gràcies Isabel, estic molt content de que t’agradi el post i de que coincidim tant, i tens raó, és una llàstima que no el conegui molta més gent, però com dius tú, en aquest blog el que intentem és això, donar a conèixer obres que potser d’una altra manera passarien desapercebudes. També estàs d’ acord, James Franco seria l’actor ideal!!!
WOW, m’he quedat impactada amb aquesta entrada, no perquè sigui molt bona, perquè a això en Ziggy ja ens té acostumats. M’he quedat amb la boca oberta per l’emoció que li has donat al text, és punyent, però preciós. Ara mateix no sé si he escoltat alguna cosa d’en Buckley, però miraré de fer-me amb el disc i escoltar-lo.
Gràcies per compartir els teus coneixements musicals!!!
De res Iris, si aconsegueixo descobrir-te coses noves que et puguin emocionar tant o més que a mi, estaré molt content. Espero els teus comentaris als meus posts 🙂
Chapeau!!! Jeff Buckley per a mi també és un dels millors músics dels darrers anys, poca música pop-rock he escoltat amb tanta emotivitat i força en una sola veu, el guardo en un lloc privilegiat al meu cor. Contagiar aquesta intensa sensació és una de les millors coses que es poden transmetre en un bloc. Gràcies Ziggy per donar-lo a conèixer.
Gran comentari, sense cap mena de dubte és dels millors músics, el propi Cohen adment que el seu Halleluja és millor que l’original!!!!
I si ho diu el mateix Cohen, no seré jo qui el contradigui 🙂
Gràcies Juan Carlos
Ai Ziggy, a més de descobrir-nos musics molt bons i poc comercials, tens una clase escribint els teus articles impresionant, ets el model a seguir!! Ja tinc ganes de llegir el següent post.
Ziggy, tienes una cultura musical exquisita. Espero algún día publicar post tan magníficos como los tuyos.