El primer que cal fer abans de posar-se a parlar de Kurt Vonnegut és parlar de Dresden, ja que és el punt sobre el qual gira tota la seva vida i obra. El fet Vonnegutià que ens interessa de l’actual capital de l’estat federat de Saxònia, a Alemanya, és el bombardeig que va patir durant la Segona Guerra Mundial. Més concretament la nit del 13 de febrer de 1945, quan l’aviació aliada va descarregar sobre la ciutat una immensa quantitat de bombes incendiàries, tot i que no representava cap amenaça ni era part de la infraestructura militar de l’Alemanya nazi. 130.000 persones van morir calcinades o bé asfixiades en els refugis pels gasos de la combustió o la manca d’oxigen i la ciutat va quedar reduïda a una gran pila d’enderrocs fumejants. Durant els dies següents es van recollir els cadàvers amb camions i carros per tota la ciutat per després apilar-los a les places i procedir a la seva identificació.
Entre tota aquesta destrucció, caos i ruïnes hi havia un desnerit soldat americà anomenat Kurt Vonnegut, que els alemanys havien fet presoner durant la batalla de les Ardenes i que restava retingut en un escorxador de la ciutat mentre tot això passava. Junt amb la resta de presoners aliats supervivents, va ser obligat pels alemanys a treure el que quedava dels antics habitants de Dresden de dins dels soterranis i refugis d’aquella anteriorment bonica ciutat. Com podeu imaginar, sobreviure a Dresden va marcar tota la vida de Vonnegut, com a ésser humà i com a escriptor, i va afectar de manera radical el seu punt de vista sobre la mort, la guerra, la tecnologia i la naturalesa humana.
Tots aquests grans temes universals són presents en la seva obra, però especialment en la seva novel·la Escorxador 5, subtitulada ‘La croada dels infants’, el seu particular exorcisme del bombardeig de Dresden, i amb la qual va complir la seva promesa d’escriure una novel·la sobre la guerra que no la glorifiqués. Tanmateix, i contràriament a altres escriptors que han passat per experiències traumàtiques i van decidir explicar-les amb pèls i senyals, Vonnegut va concloure que la vida era una gran broma tragicòmica i així va decidir plasmar-ho en els seus llibres.
És difícil descriure l’estil de Vonnegut en poques paraules, com ho és intentar explicar el que trobareu en els seus llibres. L’únic estil en el qual se l’ha pogut encasellar mai és el de ciència-ficció, gènere que li queda molt estret i en el qual el mateix autor mai s’ha sentit còmode, ja que, segons ell, “alguns crítics el confonen amb una latrina”. Certament la seva obra és impossible d’encasellar tan fàcilment.
Hi ha dues tendències en els seus llibres que són tan importants o més que els marcians i els viatges en el temps. La primera és el compromís de Vonnegut amb els més desfavorits i el seu decidit anti-autoritarisme. Kurt Vonnegut s’ha definit en múltiples ocasions com un humanista, encara que fortament influenciat per les idees socialistes del seu admirat Eugene V. Debs, membre fundador del poderós sindicat IWW (Industrial Workers of the World) i cinc vegades candidat a la presidència dels Estats Units pel partit socialista.
La segona tendència en la seva obra és la presència ineludible de l’humor negre, expressió que Vonnegut menysprea, preferint el que Freud, en el seu estudi sobre l’humor, anomenava “humor del patíbul”. L’humor del patíbul (també anomenat “humor jueu”) consisteix bàsicament en enfotre-se’n de les adversitats, o com diem en català: riure’s del mort i de qui el vetlla. Aquest tipus d’humor, barrejat amb una escatologia bastant característica, abunda en els llibres de Vonnegut, així com una meravellosa senzillesa que de vegades sembla gairebé infantil: capítols curts, frases telegràfiques, etc.
Per acabar, un detall que fa especial l’obra de Kurt Vonnegut és el personal univers que formen tots els seus llibres. Hi ha personatges que salten d’una novel·la a una altra, situacions interconnectades i obsessions recurrents, tot això combinat amb pinzellades autobiogràfiques.
El filòsof alemany Theodor W. Adorno va sentenciar que escriure poesia després d’Auschwitz era un acte de barbàrie. Kurt Vonnegut, amb Escorxador 5, va refutar la sentència d’Adorno demostrant que la representació literària del trauma d’haver sobreviscut al bombardeig de Dresden a través de l’absurd, l’humor negre i el concepte associat d’humor “del patíbul” podia ser una manera molt efectiva de superar les experiències traumàtiques. La literatura, en aquest cas, actua no només com a catarsi personal, sinó també com una eina per recordar a la societat els seus propis errors i responsabilitats. Com a tal, llegir a Vonnegut no només és el més oposat a la barbàrie, sinó quelcom essencial per a la nostra salut mental col·lectiva.
Si no l’heu llegit mai, seguidament us proposem 6 lectures que són una gran manera d’entrar en el seu particular univers.
Un Home sense pàtria
Aquest recull d’assajos barrejats amb tocs autobiogràfics va acabar sent el seu últim llibre abans de morir l’any 2007 i segurament sigui un dels llibres més asequibles de l’autor i una molt bona introducció al seu món. Es tracta d’un recull d’escrits entre humanístics i polítics, diversos dels quals van ser escrits per a la revista progressista americana In These Times, de la qual l’autor va dir un cop que “si no fos per In These Times jo seria un home sense pàtria”. En aquests escrits retrata la societat americana (i de retruc mundial) de començament del segle XXI amb un lucidesa fora del comú. Un exemple: “Vet aquí el que penso: tots plegats som addictes als combustibles fòssils encara que no ho acceptem. I igual que molts addictes que estan a punt d’enfrontar-se a la síndrome d’abstinència, els nostres líders cometen ara mateix crims violents per aconseguir el poc que queda d’allò a què estem enganxats”. Com us quedeu?
Esmorzar de campions
Esmorzar de campions és el regal que es va fer Kurt Vonnegut a si mateix en el seu cinquanta aniversari i és un llibre en el qual, amb llenguatge senzill i dibuixos sorneguers i infantils, destrossa i esmicola la societat americana de dalt a baix i sense cap pietat. Ja a les primeres pàgines, i després d’ensenyar-nos com es dibuixa un forat del cul, ens avisa: “Estic programat per a comportar-me, als cinquanta, de manera pueril, per a insultar la bandera de les barres i les estrelles, per a fer gargots amb un retolador d’una bandera nazi, un anus i moltes coses més. (…) Em sembla que intento eliminar tota la porqueria que tinc dins del cap: els anus, les banderes, les calces. Sí, en aquest llibre hi ha un dibuix d’unes calces”
Escorxador 5
Considerat per molts (i amb raó) la seva obra mestra i la que va tenir més influència sobre la societat. Escorxador 5 és una valenta i surrealista visió del que va significar per a ell la Segona Guerra Mundial, una manera de treure’s el que tenia al cap. Potser per això està plena de soldats, bombardejos i morts, però també de viatges en el temps, extraterrestres, estrelles de cinema terrícoles i també algun gargot.
Vonnegut havia intentat durant anys plasmar la seva experiència del bombardeig aliat de Dresden en un llibre, però no ho aconseguia, possiblement perquè provava de retratar-la d’una forma seriosa o transcendent. Però un dia, visitant a un vell company de guerra, i després de ser renyat per la dona d’aquest per entosssudir-se a escriure l’enèsim llibre sobre la guerra, Vonnegut li va prometre que al seu llibre no enaltiria la guerra, que no hi hauria en ell cap paper per a Frank Sinatra o John Wayne, i que no retrataria als nens que van lluitar en ella com si fossin herois. D’aquí surt Billy Pilgrim, el protagonista patètic i feble d’aquesta història, i la resta de personatges igualment patètics i febles. En aquesta novel·la Vonnegut converteix una cosa tan dramàtica com és la guerra en una farsa còsmica, alhora que ens mostra el pitjor d’ella.
Barbazul
(1987)Es podria dir que Barbazul és una novel·la que tracta del món de l’art en general i més concretament de l’expressionisme abstracte, però com que es tracta d’un llibre de Vonnegut, també parla de mil milions de coses més: entre elles de la guerra (i fot-li) i de l’extermini del poble armeni per part de l’Imperi Turc. El protagonista és Rabo Karabekian, un ancià septuagenari lleig i borni el qual, tot i posseir una envejable col·lecció de quadres abstractes, com a pintor és la riota d’Amèrica. En aquesta novel·la apareixen totes les llumeneres de l’expressionisme abstracte: Pollock, Rothko i companyia, juntament amb alguns dels personatges ficticis més entranyables de tota la seva obra.
Bressol de gat
(1963)Bressol de gat és una paròdia apocalíptica ambientada en una república bananera especialment paupèrrima i cutre, la República de San Lorenzo, i narra en to de farsa la lluita per apropiar-se de la substància més letal del planeta, el “gel nou”, que té la capacitat de convertir qualsevol líquid (aigua, sang, suor, llàgrimes) en un material sòlid. Tracta també de religió, ja que San Lorenzo no té cap tipus de mitjà de subsistència, així que l’Estat manté il·legalitzada la religió que tots -fins i tot el propi president- practiquen, el bokononisme, per tal que la possibilitat de practicar-la en secret mantingui il·lusionats els ciutadans. Aquesta religió ens ensenya que “el que diuen totes les religions, inclosa aquesta, és mentida”, i va ser transmesa pel seu creador, Bokonon, en forma de calypsos. No és genial? De fet, el seu llibre sagrat comença amb la frase “En aquest llibre res és veritat”. En resum, un argument estrany i alhora brillant, i moltes situacions tràgicòmiques que no camuflen en absolut tot el que l’autor ens intenta comunicar i que es podria resumir en una paraula: “Compte!”.
Las Sirenas de Titán
(1959)Las Sirenas de Titán és la primera gran novel·la de Vonnegut, i la més purament de ciència-ficció, amb la qual va començar a trobar el seu estil. L’argument es resumeix així: Winston Niles Rumfoord i el seu gos Kazak, viatjant en la seva nau espacial privada, penetren en el cor d’un “infundibulum cronosinclàstic”. A causa de les estranyes característiques d’aquest, amo i gos es converteixen en un fenomen ondulatori espai-temporal que els permet viatjar pel temps i per l’espai, encara que no puguin romandre més que uns minuts en cada lloc. A aquesta petita sinopsi podem sumar una religió universal i unificadora (l’Església del Déu Indiferent), el segrest de l’esposa de Rumfoord i el milionari Malachi Constant, una invasió de la terra per part de Mart i l’aparició, per primera vegada, dels habituals alienígenes tralfamadorians. Las Sirenas de Titán, com la majoria d’obres de Vonnegut, és un recordatori constant del que l’ésser humà ha fet de la vida en aquest planeta, o qualsevol altre que pugui estar al seu abast, i de l’estupidesa intrínseca a moltes de les coses que els humans considerem sagrades: ja siguin el progrés, la ciència o la religió.
