A les tres novel·les d’aquesta trilogia Kent Haruf explora les relacions humanes d’una petita comunitat de Colorado. El temps de l’acció és un present molt proper, tot i que sovint se’ns oblida: podria haver estat ahir, abans-d’ahir o demà passat, el que s’explica. El viatge narratiu que es proposa s’adequa a les tres etapes de la vida: naixement/joventut, maduresa i vellesa. Així, la primera novel·la reclama una mirada més innocent i meravellada. A la segona, caldran reflexions més serenes per a resoldre problemes de major complexitat, mentre que a la tercera es narren conflictes que requereixen una part de resignació i una bona dosi d’experiència vital. Així mateix, els personatges que poblen Cançó de la plana, Capvespre i Benedicció, i que semblen escollits a l’atzar d’entre els habitants del poble, resulten més arquetípics al primer volum i cada cop més realistes i plens de matisos en els successius. Tot plegat, des d’una escriptura d’aparença senzilla, que contagia al lector l’amor per la terra que es descriu amb indiscutible coneixement de causa.
 

 
“Kent Haruf (1943-2014) va néixer a Colorado, als Estats Units, lloc on ha situat totes les seves ficcions literàries. Llicenciat en arts i literatura per la Universitat de Wesleyan, Nebraska, va rebre els guardons que concedeixen la Fundació Whiting i l’Associació de Llibreters Mountains & Plains, el premi Wallace Stegner i el John Dos Passos de literatura, i així com una menció de la Fundació PEN/Hemingway i les distin­cions que atorguen Los Angeles Times i The New Yorker. També va ser finalista del National Book Award. Haruf va morir el novembre del 2014, just després d’acabar Nosaltres en la nit (Angle Editorial, 2017). Cançó de la plana i Capvespre són els dos primers volums de la Triologia de Holt, amb què va aconseguir el reconeixement unànime dels lectors i la crítica literària i on, amb una prosa plàcida i senzilla, explora les emocions i les relacions humanes d’una petita comunitat rural”. (Edicions del Periscopi)
 
“Marta Pera Cucurell va néixer a Mataró i es dedica professionalment a la traducció literària i audiovisual des de 1984. Ha traduït documentals, sèries i pel·lícules per a la televisió i el cinema, i més d’una cinquantena d’obres de narrativa”.  (Edicions del Periscopi)

 

La canción de la llanura
Barcelona: Literatura Random House, 2017

 
Cançó de la plana

Cant pla: el so vocal uníson que feien servir als primers temps de l’Església romana.

Cançó plana: qualsevol melodia o aire senzill, sense adorns.

Les dues accepcions del prefaci ja ens posen sobre avís d’allò que, formalment i argumental, vindrà a continuació. Un grapat de veus (un personatge per capítol) que s’entrellacen per tal de configurar el ric mosaic humà d’aquest poble imaginat de Colorado: Holt. Històries de vides amb problemes a resoldre que es relaten amb claredat. Aquesta simplicitat aparent en l’argument i els recursos estilístics manifesten una gran perícia narrativa. Kent Haruf sap commoure el lector sense posades en escena grandiloqüents. Té la capacitat de sacsejar-lo en un revolt inesperat del camí i de mostrar vastos entramats emocionals i vivencials a través de descripcions de detalls d’aparença insignificant. Allò de l’univers en una gota d’aigua.

Un professor d’institut que lluita per tirar endavant els seus dos fills ara que la dona acaba d’abandonar-los (i el punt de vista de la dona també s’hi incorpora). Una noia embarassada que ha de sortir-se’n sola (de moment). Dos ancians germans grangers (d’aparença eixuta, de costums rutinaris) que sempre s’han tingut l’un a l’altre i que ara estan preparats per a ser molt generosos amb algú que els necessitarà. Una professora que cuida el seu pare amb alzheimer i que farà de mediadora entre altres persones. Aquests són els personatges principals d’una novel·la on la tendresa guanya per golejada l’aspror, on la solidaritat se sobreposa a l’egoisme, on allò que tenim de més lloable els humans es remarca per sobre dels actes i impulsos mesquins. Pura vida, pura esperança. Un elogi a l’amor en qualsevol circumstància, en no importa quin racó de món, a través de l’escriptura magnètica i d’aparença càndida d’Haruf.

 

Al final de la tarde
Barcelona: Random House, 2018

 
Capvespre

Capvespre: crepuscle vespertí, part de la tarda quan el sol ja s’ha post.

La segona entrega de la trilogia confirma l’encert i la maduresa d’aquest artefacte narratiu en tres fases. Resseguim l’evolució dels personatges de Cançó de la plana (i ho fem amb delit: necessitàvem saber què se n’havia fet), que entreteixeixen les seves històries amb les dels personatges nous. El poble, Holt, continua sent el protagonista mut que els acull a tots: la seva omnipresència en el paisatge, la climatologia, les olors de camp, els condiciona i els agombola. A través d’una prosa diàfana, Haruf torna a fer bandera de la recerca de la bellesa en els gestos d’aparença insignificant. Els germans McPheron (potser els personatges més adorables i inoblidables de la trilogia) ara tornen a tenir-se només l’un a l’altre. Ho accepten, però enyoren quan van ser quatre. Miraran de posar-hi remei. Els arribarà l’hora de separar-se (i a nosaltres de plorar-los). Coneixerem en Dj, un crio que s’haurà de fer càrrec de l’avi. La Victòria (la mare soltera de la primera part) ara serà a la universitat, amb la nena. Els Wallace són un matrimoni assotat per la vulnerabilitat econòmica que no sabrà protegir els seus fills d’un oncle menyspreable (potser el personatge més aterridor que ens ofereix Haruf). Hi ha més personatges i històries. S’han de descobrir.

 

Bendición
Barcelona: Random House, 2019

 
Benedicció

I arribem a la tercera part. Potser la més amarga, tot i que no exempta de moments d’alegria memorables (com un pícnic amb bany posterior en un abeurador de vaques que ens reconcilia amb l’existència i ens convenç de la importància dels petits gestos). A Benedicció ja no retrobem els personatges de les dues novel·les anteriors (dues frases sobre els McPheron i la Victòria i avall), però sí que hi batega l’esperit de solidaritat del poble.

Al vell Dad li queda poc temps de vida. Anirem descobrint si, en el compte enrere per al final, considera profitosa la seva existència. L’acompanyaran la Mary i la Lorraine (dona i filla), però el seu fill Frank no hi serà. Podrien haver fet millor algunes coses, tots plegats? En temps d’inventari, avís per a navegants: no ho deixem per a última hora, això de comprendre els altres, que després acostuma a ser tard. També hi ha la Berta May, que viu per educar el millor possible la seva néta Alice, òrfena de fa poc. No estarà sola, la Berta May: unes quantes veïnes s’afegiran a estimar la nena. El reverend Rob Lyle i la seva família acaben d’arribar al poble. La seva estada no serà plàcida. El Lyle és un personatge de conviccions revolucionàries. La comunitat el troba escandalós. El seu fill l’odia i no hi està gaire a gust, a Holt, on, a més, manté una relació “eroticoamorosa” que no acompleix les seves expectatives. I la dona del reverend tampoc sembla gaire feliç, amb els estirabots del seu home. Hi haurà qui sí que el comprendrà, al reverend, però. I d’altres històries. I la mateixa passió per descriure els sons, les olors, els colors, el palp de la vida. I idèntica cura en la contenció narrativa d’uns sentiments que desborden les pàgines i insuflen el desig irrefrenable d’anar-nos-en a viure a Holt, de ser una més, allà, sota un sol inclement.