Kim Ki-duk. Hierro 3.
Barcelona : Cameo Media, cop. 2005

Tae-suk, un peculiar indigent, ocupa temporalment vivendes fins que els propietaris tornen, però no roba ni les fa malbé, tot el contrari. Un dia entra a casa de Sun-hwa i ràpidament descobreixen que són ànimes bessones, que no es poden separar i accepten, en silenci, el seu nou i estrany destí.

Creieu que és possible fer una pel·lícula on l’actor protagonista no digui una paraula i l’actriu solament una frase?  Kim Ki-duk, sí.

Sense quasi diàlegs el director ens explica una història romàntica com si fos un conte, una història real on la irrealitat es sobreposa a la història.

La gent que juga al golf sap que el ferro 3 és el pal menys utilitzat, el director l’utilitza com una metàfora de les persones i les cases abandonades, i, a més a més, és l’eina què Tae-suk rescata a Sun-hwa. A Kim Ki-duk se li va ocórrer la trama d’aquesta pel·lícula un dia que tornava a casa i va veure, penjat al pom de la porta, un fulletó publicitari, en aquell moment va pensar què podia passar a casa nostra quan no hi érem.

Els protagonistes de la pel·lícula no diuen res, de fet, els diàlegs són escassos i intrascendents, ja que allò que destaca és la fotografia i els actors, rics i expressius, així com el so ambiental on només la cançó de la cantant belga Natacha Atlas, Gafsa, té un significat important.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=tXMh4Mv-DQg[/youtube]

La pel·lícula va guanyar diversos premis, com el Lleó de Plata al millor director, el Premi Fipresci a la millor pel·lícula al Festival de Venècia 2004 i l’Espiga d’Or a la Seminci de Valladolid 2004.

Kim Ki-duk ha dirigit una dotzena d’obres de vegades altament experimentals, és conegut pel ritme pausat del seu cinema, el fort contingut visual moltes vegades cruent, l’ús dels diàlegs lents i l’èmfasi en elements criminals o marginals de la societat. Altres títols destacats de la seva filmografia són: La isla, Primavera, verano, otoño, invierno… y primavera, Samaritan Girl i Time.