Terrence, Malick. La Delgada línea roja. Madrid : Twentieth Century Fox, 1998

Una de les millors pel·lícules de guerra del cinema contemporani; una de les millors pel·lícules de la dècada dels 90; possiblement la pel·lícula bèl·lica més intimista de la història; una de les més belles i perfectes pel·lícules bèl·liques que s’hagi rodat mai… Vagin per davant aquestes afirmacions per introduir La Delgada línea roja.

D’actualitat el passat 2011 gràcies a El árbol de la vida, La Delgada línea roja(1998) va ser la pel·lícula amb la qual Terrence Malick tornava al cinema després de 20 anys sense haver dirigit cap altra pel·lícula des de l’estrena de Días del cielo, el 1978. Aquesta dada ja és significativa i il·lustra la peculiar trajectòria cinematogràfica del seu director. Hi ha moltíssims elements destacables en la trajectòria de Terrence Malick: realitzar un cinema molt personal, de tall filosòfic i reflexiu, però sens dubte, és la independència i el voler mantenir-se fidel a les seves conviccions temàtiques i estètiques el que ha portat a Terrence Malick a rodar al llarg dels darrers 40 anys (només) 5 pel·lícules. Una illa aïllada, com ho és (literal i metafòricament) també La Delgada línea roja.

La Delgada línea roja narra la batalla de Guadalcanal, durant la Segona Guerra Mundial, a través de les diferents històries dels personatges protagonistes. La pel·lícula és, en realitat, una adaptació lliure de la novel·la del mateix nom, publicada el 1962 per l’escriptor especialista en narrativa bèl·lica James Jones (per altra banda, l’autor de la memorable novel·la De aquí a la eternidad), i que es basava en les seves pròpies experiències a la batalla de Guadalcanal.  Des del primer moment ens adonem que aquesta no és una pel·lícula bèl·lica en el sentit tradicional, que la trama i el succeir històric dels esdeveniments passen a ocupar un lloc secundari, perquè el seu director desvia la mirada cap a altres temes de caire més psicològic que no circulen per la superfície, sinó per l’interior de cadascun dels personatges que es mouen per la pantalla.

Amb unes seqüències estèticament poderoses, emotives i carregades de simbolismes, el director il·lustra els horrors inherents a qualsevol enfrontament bèl·lic, però especialment centra l’atenció de la càmera en la lluita personal a què es sotmet cada personatge. Com és habitual en el seu cinema, Terrence Malick transcendeix la realitat més immediata i aborda qüestions més universals: en aquest cas, assistim a la deshumanització dels personatges, testimonis involuntaris de les barbaritats més atroces, que lluiten per una qüestió que ja no té res a veure amb el patriotisme sinó amb una qüestió de supervivència i de resistència.

Els records que a través de flashbacks evoca i als quals s’aferra un dels protagonistes, interpretats per Ben Chaplin, són els pilars en què es basa la seva integritat i la seva essència com a ésser humà. Malick ens demostra que la realitat és, a la fi, un fil molt feble que davant la crueltat s’acaba trencant.

Aquesta és una pel·lícula coral on coincideixen gran part de les grans estrelles del cinema actual: Sean Penn, James Caviezel, Nick Nolte, Elias Koteas, Ben Chaplin, John Cusack, Adrien Brody, Woody Harrelson, Jared Leto, John Travolta o George Clooney. Això si parlem dels que veiem a la pantalla perquè Mickey Rourke, Bill Pullman, Gary Oldman, Viggo Mortensen o  Lukas Haas van quedar fora del muntatge final (que hagués estat de 6 hores!).

És evident que el tema no és una novetat i són molts els directors i les pel·lícules que parlen de les conseqüències que la guerra té sobre l’home, probablement ens ve a la memòria Apocalypse now (1979) de Francis Ford Coppola; Nacido el 4 de julio (1989)d’Oliver Stone; Cartas desde Iwo Jima (2007) de Clint Eastwood, però per aconseguir-ho Terrence Malik fa ús d’unes imatges que se situen a les antípodes de les bombes, les explosions i els tiroteigs constants que l’imaginari col·lectiu associa a un escenari de guerra. De forma deliberada la càmera recrea de manera poètica la bellesa de la natura verge, les seves paradisíaques platges o les cançons tradicionals.

La percepció que aquestes imatges són una illa de pau en meitat de l’horror i la destrucció, deriva d’un muntatge acurat, molt treballat, d’imatges que transcendeixen la realitat i que porten a alguns del personatges, com és el cas del soldat Witt (interpretat per James Caviezel) a trobar, en el contacte amb la natura, la pau interior. En aquest recorregut ens veiem acompanyats per una banda sonora original de gran força i protagonisme. Composta per un habitual de la música de cinema, Hans Zimmer va aconseguir captar el missatge eteri, intangible, ple de sentiments amb una partitura pausada, minimalista, de gran calat que vessa malenconia. Com a mostra, el tema principal de la BSO, Journey to the Line.

La casualitat (o potser no tanta) va fer que La delgada linea roja coincidís en el temps amb la coneguda i premiada Salvar al soldado Ryan (1998) del rei Mides de Hollywood, Steven Spielberg. Les comparacions, tot i errònies, van ser i són encara avui inevitables. La Delgada línea roja es va endur l’Os d’Or en el Festival de Berlín, a més de rebre 7 nominacions als Oscars entre elles Millor pel·lícula, Millor director o Millor banda sonora.

Film arriscat, atípic i molt recomanable. És, com deia a l’inici, una illa de pau enmig de la turmenta. Però no ho amaguem, si algun director té defensors i detractors, aquest és Terrence Malick. Per tant, siguem clars, no hi haurà mitges tintes: us agradarà o no el seu cinema, les seves pel·lícules. Ja heu pogut constatar quina és la meva opinió, ara és el vostre torn, és l’hora de dir quina opinió us mereix La Delgada línea roja.