Chomet, Sylvain. Bienvenidos a Belleville. Barcelona: SAV, DL 2007.

No sigueu incrèduls i creieu-me si dic que un altre cinema d’animació és possible! Existeixen bones i interessants pel·lícules d’animació i Bienvenidos a Belleville n’és una bona mostra. Ara bé, com el seu protagonista, haurem de pedalejar contracorrent. Esteu preparats?

És possible fer una pel·lícula allunyada de l’estètica a què ens té acostumats la factoria Disney?; estem a temps de reivindicar un cinema artesà, ara que s’imposa el cinema en 3D?; és possible fer una pel·lícula que no segueixi els cànons de bellesa establerts, sense diàlegs i sense aquesta explosió colorista tan habitual en les pel·lícules d’animació? Si alguna vegada us heu fet alguna d’aquestes preguntes, la resposta és sí, iBienvenidos a Belleville ho demostra.

Bienvenidos a Belleville es pot classificar com una petita joia del cinema d’animació europeu dels darrers anys. Estrenada l’any 2003, després de 5 anys de preparació, la pel·lícula és obra de Sylvain Chomet,codirector de la pel·lícula París je t’aime: historias de amor desde la ciudad más romántica del mundo (2006).

Aquesta vegadanarra la història de Champion, un nen trist que viu amb la seva àvia, Madame Souza. El nen només és feliç quan puja a una bicicleta. A partir d’aquest moment, l’únic objectiu de nét i àvia serà competir al Tour de França. Però pujant un port, Champion serà segrestat i portat a la ciutat de Belleville. Madame Souza, sempre ben acompanyada de Bruno, el gos que ha crescut amb Champion, anirà fins a la ciutat de Belleville a buscar el seu nét. Deixant de banda una trama (aparentment) senzilla, s’ha de dir que darrera d’aquest argument descobrirem un món ple d’imaginació, dominat per un subtil surrealisme que entra per la porta del darrera, i que es va obrint pas fins arribar a inundar la pantalla. Ara bé, aquesta no és una pel·lícula d’animació corrent: des de la primera seqüència, l’espectador haurà d’acostumar la seva retina a una estètica que, a primera vista, pot semblar antipàtica i bruta, però que esdevé amable i d’una delicadesa extraordinària.

No és l’únic element sorprenent: la desproporció (voluntàriament representada) és un altre atribut que identifica aquesta història. Els protagonistes de la pel·lícula no segueixen un patró realista i amable, al contrari, són figures caricaturesques, que s’apropen més als dibuixos del pintor, il·lustrador, gravador, caricaturista i escultor francès del segle XIX, Honoré Daumier. En conseqüència, a l’hora de descriure els personatges no podem triar altres qualificatius que no siguin: cossos desproporcionats, cares lletges, nassos vermells, personatges baixets i grassonets o cames esquelètiques.

I què us semblen els escenaris per on es mouen Champion i la seva àvia, Madame Souza? Des de la casa on viuen fins arribar a l’impressionant i màgica ciutat de Belleville, els personatges (i amb ells, l’espectador) es mouen per uns escenaris plens de detalls. La reproducció que es fa de la ciutat de Belleville és especialment acurada: una ciutat que sembla que creixi cap amunt, amb gratacels d’alçades i construccions impossibles, perspectives i plànols sorprenents, no aptes per a persones amb vertigen. I tot plegat envoltat d’un ambient clàssic; classicisme que es palpa a través dels personatges de les Triplettes de Belleville, tres estrelles de music-hall dels anys 30 que ajudaran Madame Souza en la seva aventura; a través de l’arrencada de la pel·lícula, que comença com si es tractés d’un projector de cinema antic (amb soroll, inclòs); per la utilització del blanc, el negre i el color sèpia o pel laconisme dels seus personatges, que gairebé no parlen. Però, són necessaris els diàlegs, quan l’expressivitat dels dibuixos i la música són suficients per mantenir una comunicació directa amb l’espectador?

Bienvenidos a Belleville té el mèrit de ser una bona història, meravellosament il·lustrada, autèntica poesia en moviment. En definitiva, una pel·lícula per a tots els públics.