Carney, John. Once
Madrid : Avalon, DL 2008
Once és una pel·lícula musical irlandesa, molt singular, que explica una història d’amor allunyada dels tòpics convencionals. Una pel·lícula sincera, realista i plena de vida, que va ser merescudament guardonada amb el Premi del Públic del Festival de Sundance l’any 2007.
Una petita obra mestra sense pretensions, amb una de les millors cançons originals de la història … perfecta per aquells que diuen ser “al·lèrgics” als musicals, segur que canvien d’idea.
Glen Hansard és un cantant i compositor que interpreta les seves cançons als carrers de Dublín quan no està treballant a la botiga de reparacions del seu pare (Bill Hodnett). Durant el dia, per guanyar una mica de diners, toca cançons conegudes, però per les nits toca els seus propis temes, que giren al voltant de la seva ex-nòvia. Markéta Irglová, és una immigrant txeca que ven flors pel carrer, ella tampoc ha tingut sort en l’amor i, per sentir-se millor, escriu cançons sobre el tema, però mai les canta en públic.
Un dia, Markéta es fixa en les cançons de Glen, i acaben improvitzant un duet en una botiga de música, a partir de llavor es comencen a fer amics, queden per tocar junts i poc a poc es van explicant els seus anhels a la vida i les tristeses en l’amor.
Una pel·lícula petita però amb uns grans personatges entranyables, amb una posada en escena realista i un rodatge al més pur estil del cinema independent britànic, amb una càmera en mà, moviments nerviosos i molts primers plans. L’atmosfera humida i romàntica de Dublín fa que la fotografia ens pugui semblar una mica deficient, però és precisament aquest fet que li dóna un aire més realista.
Once és una pel·lícula musical irlandesa, escrita i dirigida per John Carney, l’any 2006, rodada a Dublín i protagonitzada per Glen Hansard, cantant i guitarrista del grup The Frames, i la compositora i multi-instrumentista txeca Markéta Irglová. A l’abril de 2006 Glen Hansard va publicar el seu primer àlbum en solitari The Swell Season, amb la col·laboració de Markéta Irglov, la co-protagonista de la pel·lícula.
La pel·lícula va guanyar un oscar per la millor cançó original: Falling Slowly, i la banda sonora, composta pels dos protagonistes, va estar nominada a un premi Grammy.
John Carney, el director, és desconegut al nostre país, però és un director d’èxit a Irlanda, gràcies a la pel·lícula November Afternoon a la les produccions televisives: Just in Time o Bachelors Walk. Carney va ser músic abans que cineasta i va tocar el baix amb “The Frames”, el grup de Glen Hansard, el protagonista.
9 Comments
Interessant l’argument d’aquesta pel·lícula. L’apuntaré al llistat de títols “pendents de veure” 😛
És una de les meves pelis favorites… té un punt de simplicitat i veracitat que la fa molt especial, … i la música, buf, es cala a dins i ja no surt més… reconec que em va emocionar molt quan van guanyar l’Oscar…
Espero que aquest post ajudi a que cada cop més gent la conegui i els conegui.
Gràcies a Joan Rosebud, la vaig conèixer. Una banda sonora espectacular.
M’encanta aquesta Once. És una peli sencilla, tendra, emocionant i té una banda sonora meravellosa. No us la podeu perdre!!!
Una completa desconeguda que es realment molt interesant. Podem veure en directe com es crea una canço. Els actor (cantants) realment impresionants no en va s´interpreten ells mateixos…
És una pel·lícula meravellosa. Cada vegada que la veig m’omple de sensacions diverses com alegria, tendresa, benestar i un xic de tristesa. La meva escena preferida és quan enregistren el disc i toquen “When Your Mind’s Made Up “. La cara del productor quan el ritme canvia és impressionant. Aquesta cançó és la meva preferida de tot el disc, el to del Glen Hansard va “in crescendo” així com el ritme i, francament, val la pena escoltar-la amb el volum alt. Per cert, tota la banda sonora és fantàstica, us la recomano.
Un apunt divertit, recordeu la pel·lícula “The Commitments”? A veure si trobeu el Glen Hansard:
tenia un altre títol en català/castellà?
No em diguis que és el de les txolles arrissades??? ja ja ja
Doncs si noia, qui ho havia de dir, oi? Fa temps que la vaig veure i no recordo molt el personatge. M’ha sobtat, res més, ha estat una troballa sorprenent.