“Fa falta que alguna cosa canviï per tal que tot continuï igual”

 

 
Permeteu-me començar amb una frase d’aquelles que fan moltíssima ràbia, amb la que Jose Luis Garci i els col·laboradors de “Qué grande es el cine!” estarien d’acord: ja no es fan pel·lícules com El gatopardo. Banda sonora de Nino Rota, un trio de protagonistes amb Burt Lancaster, Claudia Cardinale i Alain Delon, la preciosista i matisada realització d’un Luchino Visconti en estat de gràcia, un guió sense fissures, relat històric…

Basada en la novel·la homònima de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, El gatopardo va guanyar la Palma d’Or al Festival de Cannes i és segurament un dels cims no superats de la història del cinema europeu. És també la resposta europea a les superproduccions americanes de l’època. Directors com Martin Scorsese, Francis Ford Coppola o Giuseppe Tornatore la tenen entre els seus films favorits i obres mestres posteriors com Barry Lyndon, El Padrino, El Arca Rusa o Maria Antonieta no s’entendrien sense El Gatopardo.

La trama d’El Gatopardo gira entorn del fascinant personatge del príncep de Salina -Fabrizio Corbero (Lancaster)- i el trànsit existencial al qual es veu abocat amb l’entrada a l’edat madura. En paral·lel a aquest crepuscle vital, l’aristòcrata també va prenent consciència que la seva classe social va en retrocés, davant de l’arribada d’una burgesia que dominarà la nova conjuntura política i social de la Itàlia unificada. Aquest personatge central es veu complementat per la jove parella formada pel nebot de Don Fabrizio -Tancredi (Alain Delon)- i Angelica (Caludia Cardinale), la filla de l’alcalde -antic camperol i ara nou-burgès- Calogero Sedara.

A priori semblava complicat que l’internacional trio d’actors i actrius protagonistes encaixés en una peli tan italiana com El Gatopardo, però vistos els resultats hem de donar tota la raó als executius de la 20th Century Fox. Curiosament, Visconti no volia a Lancaster en el paper del príncep de Salina, sinó a Laurence Olivier, que estava ocupat en un altre projecte. Va ser la Fox qui va pressionar per incloure a Lancaster, que com ja sabreu venia del món del circ i tenia una carrera marcada pels westerns i les pelis de pirates. Visconti el va veure a Vencedores y vencidos i va acabar descartant els altres candidats (Spencer Tracy i Anthony Quinn). Com a resultat Lancaster va oferir la que segurament seria la millor interpretació de la seva carrera. També corre el rumor que Warren Beatty es va oferir pel paper de Tancredi, però Visconti confiava en Alain Delon, amb qui ja havia treballat en el passat.

 

 
La majestuositat de la pel·lícula es manifesta en tota la seva esplendor en el seu tram final, en la inoblidable escena del ball en què Tancredi presenta en societat la seva promesa, Angelica. Són quaranta minuts que realment fan caure de cul, en els que llueixen tot el treball de producció (il·luminació, vestuari, disseny d’interiors, coordinació d’extres) dels equips italians i la magistral mà esquerra de Luchino Visconti en la realització. En aquesta escena Visconti va voler utilitzar directament la llum de les espelmes, cosa que va provocar que el rodatge s’hagués d’interrompre molt sovint per anar canviant les espelmes de les diferents estances. Tots els personatges que apareixen en aquesta escena porten guants de color blanc i, com que a mitjans del mes d’agost a Sicília acostuma a fer una mica de calor, la suor traspassava inevitablement el cotó dels guants. Visconti controlava els detalls amb tanta minuciositat que feia canviar els guants dels extres quan la suor traspassava la roba. Aquesta realització detallista no es tradueix en exhibicionisme nu i cru -com sovint passa amb les pel·licules d’època de gran pressupost- sinó en un conjunt que respira naturalitat. La càmera es belluga com per art de màgia, mai de manera gratuïta. Segurament Visconti es va beneficiar del seu bagatge en el terreny de les arts escèniques, ja que havia treballat molts anys preparant muntatges d’òpera.

El Gatopardo és el retrat d’una aristocràcia potser ja desapareguda, que ostenta el seu poder sense abusar i que reflexiona sobre els efectes de les seves accions. El príncep de Salina és un noble íntegre i plenament conscient del paper que li toca jugar a la societat. Sap que la història està en moviment i que no es pot parar. Visconti va captar perfectament la complexitat psicològica del personatge perquè ell mateix provenia de l’aristocràcia de Milà.
 
Per acabar us deixarem un text d’aquest blog, en el que trobem una interessantíssima interpretació de la pel·lícula:
 

Ya no queda gente como Jack Warner ó Louis B. Mayer; Cecil B. de Mille ó Darryl Zanuck para gestionar la realización de una superproducción. La Nouvelle Vague ha alterado, ligeramente, los cánones narrativos del Clasicismo. De la Televisión están saliendo hornadas de realizadores, tanto en Europa como en Estados Unidos, que tienen una visión distinta de los problemas del encuadre y la iluminación. Podemos, tranquilamente, decir que al Cine le estaba pasando lo mismo que al Príncipe Fabrizio de Salina y su casta social: Estaba desapareciendo la Aristocracia (el Clasicismo), para dar paso, no sin una fuerte resistencia por parte de cineastas como el propio Visconti (de los Gatopardos del Cine), a otra casta de realizadores que dominarían el panorama cinematográfico prácticamente hasta la masificación de Internet.