Gil de Biedma, Jaime
Las personas del verbo
Barcelona: Seix Barral, 2009
Rarament trobem llibres que ens ajudin a conèixer i entendre l’autor del mateix, però si això és possible en la ficció, segurament sigui la poesia el gènere on més fàcilment podem trobar-los. Las personas del verbo de Jaime Gil de Biedma (Barcelona, 1929 – 1990) és un d’aquests llibres.
És aquest volum un mirall, un recorregut vital, sentimental i ideològic del poeta. Així ens ho confirmen les tres obres que el formen, Compañeros de viaje (1959), Moralidades (1966) i Poemas póstumos (1968).
Burgués de naixement, Jaime Gil de Biedma mai es va sentir còmode en el seu entorn econòmic i social, i va tenir en la poesia la manera de trobar-se a sí mateix i d’expressar-ne el seu rebuig i mala consciència, tot i que no sempre els seus pensaments i els seus actes van estar units per la coherència.
A Compañeros de viaje Gil de Biedma evoca amb un vocabulari col·loquial records de la infantesa, moments viscuts amb amics de joventut i adults, i es descriuen situacions de la repressió franquista. Però sens dubte és l’amistat i les relacions humanes les grans protagonistes, les companyes de viatge. I parla d’elles evocant-les en segona persona, tant del singular com del plural.
A Moralidades d’alguna manera continua amb les temàtiques anteriors, afegint de noves com l’amor i el sexe, però des d’un punt de vista molt més crític, denunciant la hipocresia i l’opressió política sobre la societat i sobre la dona. Els poemes tenen un clar rerafons d’immoralitat. Però Gil de Biedma tampoc utilitzà aquí un vocabulari excessiu ni violent, sinó més aviat els poemes esdevenen gairebé converses, confessions i/o afirmacions compromeses.
Cal destacar que Moralidades representa un punt d’inflexió en l’obra de Gil de Biedma, ja que a partir d’aquest moment es començà a qüestionar aspectes tant rellevants com la seva vida i la seva poesia.
I així arriba a Poemas póstumos, abandonant tota actitud de denúncia i d’inconformisme per endinsar-se en sí mateix i anant revisant la seva trajectòria vital com si d’un dietari es tractés. El passat, la maduresa, les malalties, etc. fan que vegi la mort de més a prop, amb un accent trist, amarg, anguniós. D’aquesta etapa és el conegut poema -i alguna vegada el propi poeta va dir que era el seu favorit- No volveré a ser joven, el primer vers del qual dóna títol a aquest comentari:
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.
4 Comments
Aquest llibre es recomendable,perqué els poemes que es representen, cada un relata una epoca de la vida del autor ,les seves exprerienciés,les seves actitud danvant la vida, els seus sentiments més profuns i ìntims. I per ùltim al final de la novela l’autor fa una refreció sobre la seva vida i també de la mort que no esta lluny.
Potser el que més m’agrada d’aquest poemari és aquesta unificació de diferents aspectes de Gil de Biedma: l’amistat, la repressió franquista, passa posteriorment a parlar de la seva poesia i per finalitzar s’endinsa en la seva trajectòria vital.
Em porta a recordar la pel·lícula que es va fer sobre Gil de Biedma i que recull tot això amb imatges d’una forma magistral: “El cónsul de Sodoma” i que tant va criticar el Juan Marsé…
Veritablement, Toga, tot aquest ventall temàtic del que està formada aquesta antologia fa que ‘Las personas del verbo’ gairebé esdevingui una autobiografia en vers de Gil de Biedma. I per cert, el llibre molt millor que la peli.
Fa uns quants anys al metro decoraven els vidres amb poemes i el meu preferit era aquest. Coincidíem sovint en el vagó… Gil de Biedma va bé fins i tot a les 8 del matí i sota terra!